Manuel de Falla

De Viquipèdia

Un o més viquipedistes estan duent a hores d'ara una tasca amb aquest article.

És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.

Manuel de Falla, al voltant de 1920

Manuel de Falla y Matheu (Cadis, 23 de novembre de 1876 - Alta Gracia, Argentina, 14 de novembre de 1946), fou un compositor espanyol de música clàssica.

Amb els catalans Isaac Albéniz i Enric Granados seria el tercer dels noms que conformen la gran trilogia del nacionalisme musical espanyol. Fou també un dels primers compositors d'aquesta tradició que es va donar a conèixer a tota Europa i Amèrica, superant l'aïllament de la música hispana des del segle XVIII.

[edita] Biografia

[edita] Infantesa a Cadis

Gran Teatre Falla de Cadis, ciutat natal del compositor

Falla va nàixer en el si d'una família benestant dedicada al negoci de consignataris de naus, que llavors vivien els últims anys del seu esplendor econòmic, previs a l'enfonsament de les últimes restes de l'imperi colonial espanyol, que els arrossegaria a la decadència. Son pare, José María de Falla y Franco, era d'origen valencià, mentre que sa mare, María del Carmen Matheu y Asturias, era catalana. Dels tres germans del matrimoni només tres van atènyer l'edat adulta: Manuel, Germán i Maria del Carmen. Serà la seua germana, també soltera com el compositor, la fidel companya de Falla en els seus últims anys de vida. Falla naix a Cadis, l'últim racó de l'Europa occidental, davant de les costes africanes. No obstant, la família Falla va tenir un bon contacte amb la tradició musical Europea, en primer lloc a travès del conreu familiar de la música, interpretant els obligats repertoris operístics i de música de saló. Per altra banda, l'accés any rere any a l'obra de Haydn Les set últimes paraules de Crist en la Creu, encarregada per una confraria de Cadis al compositor austríac l'any 1785 i que es representava en la Catedral cada Setmana Santa. Va rebre les primeres lliçons musicals de la seva mare, una excel·lent pianista que no va dubtar a posar-lo en mans dels millors professors de Cadis: Alejandro Odero i Enrique Broca, comptant també amb el suport i l'alè del melòman gadità Salvador de Viniegra. De la seua adolescència són les primeres obres de cambra en les que s'aprecia una notable instrumentació i la influència de Wagner i Gounod. Als 15 anys ja mostra alguns trets de la seua personalitat; somniador, sensible i amb una feble salut.

Manuel de Falla infant, disfressat

[edita] Els anys d'estudi

Tot i que Falla ja havia fet alguns viatges a Sevilla i Madrid amb la seua família, el que li havia proporcionat el contacte amb represetacions musicals, és l'any 1898 quan la família al complet, degut a problemes econòmics, es trasllada a viure a Madrid. Als 20 anys era un pianista prometedor, que ja havia compost diferents peces per tal de proveir-se d'un repertori propi, atès que en aquella època no es concebia un pianista que no interpretara obres pròpies. De complexió dèbil, va ser rebutjat per al servei militar, i tardanament va matricular en el Conservatori en matrícula lliure, perquè resultava massa major per alternar amb els alumnes comuns. L'excel·lent pianista José Tragó, professor del Conservatori, va adonar-se de les excel·lents capacitats del gadità i va ser un important suport per al jove pianista que, a banda, començava a mostrar interès per la composició.

El panorama musical madrileny no deixava massa lloc per a la creació fora del camp habitual de la sarsuela, i Manuel de Falla, com tots els seus col·legues, va dedicar-s'hi, produint les seues primeres obres. Entre 1899 i 1905 va compondre cinc sarsueles. A El corneta de órdenes, van seguir-li La cruz de Malta, Limosna de Amor i La casa de Tócame Roque, però cap d'elles va estrenar-se. Les dues primeres les va compondre en col·laboració amb Amadeu Vives. Posteriorment Falla repudiaria aquestes i la tercera. No obstant, per la quarta d'elles va expressar sempre una estima especial, i anys més tard en va reutilitzar part per al ballet El sombrero de tres picos. Totes aquestes obres, junt amb les peces de piano anteriors i alguna cançó andalusa, componen el que amb una frase del poeta Gerardo Diego, ben escaient i que ha esdevingut cèlebre, s'ha denominat el « Premanuel de Antifalla ». La cinquena sarsuela, Los amores de la Inés, si que va conèixer l'estrena, però sense massa èxit.

Arran de la lectura d'unes partitures de l'òpera Els Pirineus de Felip Pedrell, Falla decideix contactar amb el mestre català per a rebre'n classes de composició. Pedrell era professor d'Història de la Música al Conservatori de Madrid. Falla va estudiar amb ell durant dos anys, de 1902 a 1904, moment en què Pedrell va tornar a Barcelona. Pedrell va inculcar-li la pulcritud i la perfecció formal i li va fer conèixer els tresors del nacionalisme rus, especialment la música del Grup dels Cinc. Però la principal influència de Pedrell consistirà en transmetre al jove compositor el coneixement del llegat musical espanyol, tant l'històric com el folklòric, com a base d'una creació musical original i autòctona. Falla es declararia tota la vida deixeble de Pedrell tot i no seguir al peu de la lletra el consell d'aquell. En efecte, Pedrell defensava la idea de la cita explícita i directa del material musical, mentre que Falla l'utilitza com a base però amb una elaborada recreació del material, que esdevé completament original. Falla utilitza la font folklòrica, però l'estilitza i la transforma fins que aquesta esdevé un material utilitzable per la música culta i adaptable a les necessitats orgàniques de l'obra concreta. En aquest sentit, Falla es trobarà completament inserit en els darrers corrents de la música nacionalista i de les avantguardes, representats per figures com Béla Bartok o Igor Stravinski. El mateix Falla va afirmar, confrontant l'estètica de Claude Debussy i de Pedrell:

Falla pren partit per la visió essencialista de Debussy més que per la textual de Pedrell. Tot i això considera la posició de Debussy l'evolució natural de les teories de Pedrell, i per tant no hi veu cap « traïció » al mestre català. Al final de la seua vida, dedicarà a tots dos mestres el seu corresponent homenatge musical en la Suite Homenajes. La influència de Felip Pedrell seria decisiva en la conformació de la seva estètica: va ser ell qui li va obrir les portes al coneixement de la música autòctona espanyola que tanta importància hauria de tenir a la producció madura falliana.

Els anys d'estudi a la capital van culminar amb la composició de l'òpera La vida breve, guanyadora del primer premi d'un concurs convocat per l'Academia de Bellas Artes de San Fernando.

[edita] La vida breve

L'any 1904, l'Acadèmia de Belles Arts de Madrid va convocar un concurs per a la composició d'una òpera espanyola. L'estrena de l'obra guanyadora no estava assegurada però, en les bases, l'Acadèmia prometia que havia « de procurar que les obres premiades siguen executades públicament, amb la deguda brillantor en un teatre de Madrid »^[2]. Gairebé simultàniament la companyia madrilenya de pianos Orztiz y Gussó va convocar un premi de composició pianística, el premi del qual consistia en un excel·lent piano de cua. Manuel de Falla decideix presentar-se als dos concursos, el que li provocarà no poc estrés i preocupacions, arribant a ambdues proves amb presses i dificultats. En el concurs d'interpretació va haver d'enfrontar-se al jove pianista català Frank Marshall, digne representant de l'escola de Granados. Malgrat la bona impressió que va deixar Falla, va perdre davant Marshall. Al concurs d'òpera va presentar una obra sobre un feble llibret de Guillermo Fernández Shaw, habitual llibretista de sarsuela: La vida breve. Degut a les presses, l'obra es va presentar amb nombrosos errors de còpia, en part també degut a la col·laboració de l'inexpert germà del compositor, Germán, en les tasques de copisteria. No obstant, l'obra va guanyar el premi.

S'ha considerat aquesta obra com la que va obrir la porta de la celebritat a Falla. L'obtenció del premi revela l'originalitat de la peça, que tot i emprar una concepció pròxima al que era habitual en la sarsuela— s'ha dit que en aquesta obra Falla té un deute clar amb el Gerónimo Giménez de La tempanica— destaca pel seu ús original de l'element musical popular i per una ambició estètica més enllà del que era corrent en la música espanyola de l'època. F. Sopeña^[3] i T. Marco^[4], no obstant, han remarcat que, més enllà de les influències de la sarsuela, La vida breve és una obra de cabdal importància, un vertader drama líric, magistralment orquestrat i a la que no són alienes les influències veristes, tan a la moda en l'època, i wagnerianes.

Malhauradament, el que en principi semblava un primer èxit es va tornar en una de les decepcions més grans de Falla. La subreptíciament promesa estrena a Madrid, després de diversos titubejos i un bon grapat de renovades promeses imcomplides, no es va produir. L'obra hauria d'esperar nou anys per a ser estrenada, primer a Niça i després a París

[edita] París

Falla va arribar a París l'any 1907, encoratjat per una promesa d'una gira de concerts que un empresari de tercera fila li havia fet a Espanya. La arribada no va estar exempta de problemes econòmics, perquè la gira promesa no va arribar a produir-se, i finalment va ser substituida per una gira com a pianista acompanyant d'una petita troupe. A París va entrar en relació amb Claude Debussy, Maurice Ravel, Paul Dukas i Isaac Albéniz. Aquest últim, que s'havia guanyat una certa reputació i gaudia de merescuda fama en els cercles musicals parisencs, va fer gestions per a aconseguir que la Corona Espanyola li concedira una beca al jove músic, el que li va garantir l'estabilitat econòmica a partir de l'any 1908. Falla va tenir la sort de posar-se a treballar sota el mestratge de Dukas, en efecte aquest compositor era alhora un excel·lent mestre, dominava la tècnica de l'orquestració i no es trobava en l'òrbita de l'aquilosada i acadèmica Schola Cantorum de París, dirigida per Vincent d'Indy. A través de Ricard Viñes va conèixer Maurice Ravel qui junt amb Dukas, i Debussy van aconsellar-lo sobre les modificacions a introduir en la partitura de La vida breve, per a facilitar la seua estrena francesa. Amb aquest objectiu li va ser encarregada a Paul Milliet la traducció al francès del llibret castellà. L'any 1909 s'estrenen les Cuatro piezas españolas per a piano, per Ricardo Viñes. Es tracta d'una obra construïda sobre materials que Falla havia portat des d'Espanya i que marca un cert progrés en el seu estil, on és palesa la influència de Pedrell. El 1910 s'estrenen les Trois Mélodies sobre textos de Gautier. També correspon a aquesta època l'inici de la composició de Noches en los jardines de España. Tot i que en què la major part de la crítica veu en aquesta obra un gir evident cap a una estètica impressionista d'influència debussysta, el cert és que el projecte inicial datava dels seus anys a Madrid, des d'on l'any 1909 s'havia fet trametre els materials per part de la seua família. Hi ha qui assenyala també la influència de Chopin a través dels seus nocturns per a piano.^[5].En efecte, Falla va mostrar vers Chopin una gran admiració, plantejant-se l'orquestració d'alguna de les seues peces i fins tot utilitzant una melodia del músic polonès per a la seua Balada de Mallorca (1933). Potser per l'interès que el tema espanyol despertava a França, potser per l'increment de l'atenció pública que començava a despertar Falla, finalment, l'1 d'abril de 1913 s'estrena al Casino Municipal de Niça La vida breve, i posteriormentk, el 7 de gener de l'any següent, a l'Ópera Comique de París, obtenint un gran èxit de crítica i públic en ambdós casos. L'any 1914 marcarà la tornada a Espanya, precipitada per l'esclat de la Primera Guerra Mundial. Però aquest any veurà el naixement de la primera obra de maduresa del compositor, les Siete canciones populares españolas que ja seran estrenades a Madrid. Amb les 7 Canciones Manuel de Falla inicia un procés de depuració i destil·lació de l'element folklòric espanyol, en certa manera comparable al que Béla Bartok realitza amb el folklore hongarès.

[edita] Maduresa

És el moment en el que compon les seves obres més famoses El amor brujo i El sombrero de tres picos (encarregades per el cèlebre Ballets rusos de Serge de Diaghilev), les Siete canciones populares españolas, la Fantasía bética para piano,... El seu estil fou evolucionant a través d'aquestes composicions des del nacionalisme folklorista de les primeres partitures fins a un nacionalisme que buscava la seva inspiració en la tradició musical del Segle d'or espanyol.

[edita] L'exili

Els últims vint anys de la seva vida els va passar treballant en la que considerava que havia de ser l'obra de la seva vida: la cantata escènica La Atlántida, sobre el poema de Jacint Verdaguer, que l'havia obsessionat des de la infància i en el qual veia reflexades totes les seves preocupacions filosòfiques, religioses i humanístiques.

El 28 de setembre de 1939, després de la Guerra Civil Espanyola i iniciada des de feia uns dies la Segona Guerra Mundial, se'n va a l'Argentina on moriria el 1946 sense haver acabat la seva última obra. El seu deixeble Ernesto Halffter va ser l'encarregat de finalitzar-la. L'estrenà el 1961 al Liceu de Barcelona, amb direcció d'Eduard Toldrà.

El 1947 les seves restes foren traslladades a Espanya i enterrades a la cripta de la catedral de Cadis.

[edita] Personalitat

Un dels aspectes més interessants i, alhora, més discutits de Manuel de Falla és el de la seua psicologia. Extremadament religiós i sobri, va viure tota la seua vida amb una senzillesa espartana, quasi ratllant en la pobresa material. Felip Pedrell el va descriure en el període en què el va adoptar com a deixeble com « andalús d'origen, jove, de 30 anys, que té encís, és summament discret, treballador, estudiós com pocs i, per a variar, és un tros de pa ^[6] ». En els anys 1920, en el cim de la seua capacitat creativa i de la seua popularitat, ja havien trascendit els trets més característics de la seua personalitat, que anirien aguditzant-se amb el deteriorament de la seua salut. Edgar Istel, l'any 1926 remarca la seua ascètica austeritat, la religiositat extrema, unides al seu aspecte eixut i distant, que el feien semblar un monjo o un personatge dels quadres de Ribera ^[7]. En el mateix article d'Istel, se cita l'opinió que llavors manifestava Joaquín Turina sobre la personalitat del seu compatriota, destacant que les seues maneres polides i la seua amabilitat no podien amagar els seus principis gairebé d'anacoreta: la inflexibilitat de les seues idees, la solidesa dels seus principis i una certa tenacitat de propòsit. Les raons del seu celibat i d'una certa misogínia que li va ser atribuïda (tot i haver gaudit de bones amigues i deixebles femenines ^[8]), no s'han pogut esbrinar amb claredat degut a la seua personalitat tímida i el seu extrem secretisme sobre els aspectes privats de la seua vida. Andrew Budwig addueix com a causa del seu celibat el rebuig per part d'una cosina del compositor, María Ledesma, d'una proposició de matrimoni ^[9]. Més plausibles semblen les interpretacions relacionades amb els problemes de salut que va patir Falla, i que el van afectar físicament i mentalment, fins al punt de poder parlar d'una vertadera neurosi. En efecte, en els anys previs a la guerra, s'aguditzen en Manuel de Falla certes obsessions, com ara l'ordre domèstic i la necessitat d'un absolut silenci, arribant fins a l'extrem que qualsevol petit soroll del carrer el desestabilitzava. La situació d'inseguretat i la pèrdua d'alguns dels seus millors amics, entre ells Federico García Lorca, en els assasinats polítics previs a l'enfrontament militar, el desestabilitzen completament. A banda dels inevitables rumors d'homosexualitat ^[10] també s'ha posat sobre la taula la possibilitat que Falla patira sífilis, el que seria conseqüent amb certs dels seus símptomes físics i neurològics, i amb el seu rebuig amb tota mena de contacte físic i de relació íntima amb les dones, capteniment al que podria haver-lo conduït una sentiment de culpa causada pel seu punyent catolicisme. En l'obra col·lectiva sobre musicoterapia coordinada per M. Betés^[11], s'hi pot trobar aquesta hipòtesi de diagnòstic:

[edita] Obres

• Obres escèniques
  • Los amores de la Inés (1901-1902)
  • La vida breve (1904-1913)
  • El amor brujo (1915)
  • El corregidor y la molinera (1916-1917)
  • El sombrero de tres picos (1917-1919)
  • Fuego fatuo (1918-1919)
  • El retablo de Maese Pedro (1919-1923)
  • El amor brujo. Ballet (1919-1925)
  • El gran teatro del mundo (1927)
  • Atlántida (1927-1946)

• Obres per a una orquestra
  • Noches en los jardines de España (1909-1916)
  • El amor brujo. Versió de concert per a orquestra (1915-1916)
  • El amor brujo. Versió de concert per a una petita orquestra (1917)
  • El sombrero de tres picos (suite núm. 1) (1919-1921)
  • El sombrero de tres picos (suite núm. 2) (1919-1921)
  • El amor brujo. Ballet. Versió de concert (1925)
  • Homenajes (suite) (1938-1939)

• Obres per a un cor
  • Balada de Mallorca (Palma de Mallorca, 1933)

• Obres per a una veu i un instrument acompanyant
  • Preludios ("Madre, todas las noches") (1900)
  • Rima ("Olas gigantes") (1900)
  • ¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos! (1900)
  • Tus ojillos negros, canción andaluza (1902-1903)
  • Cantares de nochebuena (1903-1904)
  • Trois mélodies (1909-1910)
  • Siete canciones populares españolas (1914)
  • Oración de las madres que tienen a sus hijos en brazos (1914)
  • El pan de ronda que sabe a verdad (Barcelona, 1915)
  • Soneto a Córdoba de Luis de Góngora (1927)

• Obres de cambra o per a un conjunt instrumental
  • Melodía para violonchelo y piano (1897)
  • Pieza en Do mayor (1898)
  • Romanza para violonchelo y piano (1898)
  • El amor brujo. Versió per a sexteto (1915)
  • Fanfare pour une fête (1921)
  • Concerto per clavicémbalo (o pianoforte), flauto, oboe, clarinetto, violino e violoncello (1923-1926)
  • Psyché (Granada, 1924)
  • Fanfare sobre el nombre de Arbós (Palma de Mallorca, 1934)

• Obres per a un instrument solista
  • Nocturno (1896)
  • Mazurka en Do menor (1899)
  • Serenata andaluza (1900)
  • Canción (1900)
  • Vals capricho (1900)
  • Cortejo de gnomos (1901)
  • Allegro de concierto (1903-1904)
  • Pièces espagnoles. Cuatro piezas españolas (1906-1909)
  • Fantasía baetica (1919)
  • Homenaje. Pour "le tombeau de claude debussy" (Granada, 1920)
  • Canto de los remeros del Volga (del cançoner musical rus) (Granada, 1922)
  • Pour le tombeau de Paul Dukas (Granada, 1935)

• Versions d'obres alienes
  • Cançó de nadal (1922)
  • Prélude à l´après-midi d´un faune (1924)
  • Preludio (1924)
  • Obertura de El barbero de Sevilla (1924-1925)
  • Ave María (1932)
  • L´amfiparnaso (Palma de Mallorca, 1934)
  • Invocatio ad individuam trinitatem (Granada, 1935)
  • Himno marcial (Granada, 1937)
  • Emendemus in melius (Granada, 1939)
  • Madrigal: prado verde y florido (Granada, 1939)
  • Romance de Granada: qué es de ti, desconsolado (Granada, 1939)
  • Tan buen ganadico (Granada, 1939)
  • ¡Ora, sus! (Granada, 1939)
  • O magnum mysterium (in circuncisione Domini) (Villa del Lago, 1940-1942)
  • Tenebrae factae sunt (responsorium) (Villa del Lago, 1940-1942)
  • Miserere mei Deus (salmo 50) (Villa del Lago, 1940-1942)
  • In festo Sancti Jacobi (o Lux et decus Hispaniae) (Villa del Lago, 1940-1942)
  • Benedictus (de la misa "Vidi speciosam") (Villa del Lago, 1940-1942)
  • Gloria (de la misa "Vidi speciosam") (Villa del Lago, 1940-1942)
  • Cançó de l´estrella (Villa del Lago, 1941-1942)
  • Romance de Don Joan y Don Ramón (Villa del Lago, 1941-1942)

[edita] Referències