Espanya
De Viquipèdia
|
|||||
| Lema nacional: Plus Ultra (Més enllà) | |||||
 |
|||||
| Idiomes oficials | Castellà2 | ||||
| Capital | Madrid 40°25' N, 3°45' O |
||||
| Ciutat més gran | Madrid | ||||
| Govern | Monarquia parlamentària Joan Carles I José Luis Rodríguez Zapatero |
||||
| Superfície - Total - Aigua(%) |
504.782 km² (50è) 1,04% |
||||
| Població - Estimació 2005 - Cens - Densitat |
43.975.375 (29è) - 85 hab/km² (84è) |
||||
| Moneda | Euro3 (€) (EUR) |
||||
| Fus horari - Estiu (DST) |
CET4 (UTC+1) CEST (UTC+2) |
||||
| Unificació - De facto - De jure |
Guerra de Successió 1716 (Decrets de Nova Planta) 1812 (Constitució de Cadis) |
||||
| Himne nacional | Marcha Real (Marxa Reial) | ||||
| Domini internet | .es | ||||
| Codi telefònic | +34 |
||||
| Gentilici | Espanyol, espanyola | ||||
1 El nom en les altres llengües oficials és:
2 El castellà és oficial a tot l'estat. Les altres llengües oficialment reconegudes són:
3 Del 1868 al 2002 ho va ser la pesseta. |
|||||
El Regne d'Espanya (Reino de España en castellà) és un estat situat al sud-oest d'Europa que comparteix la Península ibèrica amb Portugal, Gibraltar, i Andorra. Al nord-est, a la serralada dels Pirineus, limita amb l'estat de França i el xicotet principat d'Andorra. També s'hi inclouen territoris extrapeninsulars com les Illes Balears a la mar Mediterrània, les Illes Canàries a l'oceà Atlàntic, les ciutats de Ceuta i Melilla al nord d'Àfrica, i unes quantes illes deshabitades al costat mediterrani de l'Estret de Gibraltar, com ara la illa d'Alboran, les Illes Chafarinas, els penyals de Vélez i d'Alhucemas, i el xicotet Illot de Perejil.
En l'Edat Mitjana i Edat Moderna, els portuguesos també es consideraven part d'Espanya, ja que només era el nom modern de la Península Ibèrica, la Hispània romana. De fet, la primera vegada que un rei prengué el títol de rei d'Espanya va ser amb Felip II de les Espanyes, quan aquest conquerí Portugal als seus dominis reials en 1580. Amb el regnat de Felip V de Castella i IV d'Aragó, el nom d'Espanya passa a substituir en exclusiva el del Regne de Castella, al qual s'assimilen la resta dels territoris que havien estat independents fins aleshores, en un concepte d'Estat-nació que ha perdurat fins ara. No obstant això, des del segle XX, a causa de les demandes creixents d'autogovern i autonomia per part de territoris no castellans, s'està posant de relleu un concepte d'Estat plurinacional.
Espanya és una monarquia constitucional i una democràcia parlamentària des de l'aprovació de la Constitució Espanyola en 1978. Des que s'adherí a la Unió Europea (1986) ha passat a ser un país altament industrialitzat i una de les 10 economies més fortes del món. L'esperança de vida, el transport públic, higiene, infrastructures públiques, i la seguretat social són de les millors valorades, malgrat que la renda per càpita és el 84% de les quatre economies líders de la UE.
Taula de continguts |
Història
- Article principal: Història d'Espanya
Edat Antiga
Les poblacions originàries de la Península ibèrica (en el sentit què es desconeixen la seua procedència) són els ibers, que consisteixen en unes quantes tribus separades. Una de les quals podrien ser els bascos, l'únic poble precèltic que actualment existeix a la península com a grup ètnic diferent. La cultura més important d'aquest periode és a la ciutat de Tartessos, en la vall del Guadalquivir. A començaments del segle IX aC, les tribus celtes entraren a la península a través dels Pirineus i s'assentaren a tot arreu, passant a ser celtibers.
Els navegants de Fenícia, grecs, i cartaginesos també s'assentaren al llarg de la costa mediterrània i hi fundaren colònies comercials durant un periode d'uns quants segles.
Prop de l'any 1100 aC els mercaders fenicis fundaren la colònia comercial de Gadir o Gades (en l'actualitat Cadis, prop de Tartessos). Al segle VIII aC es fundaren les primeres colònies gregues a l'est de la costa mediterrània, com ara Rodis (en l'actualitat Roses i el 580, Emporion (en l'actualitat Empúries), deixant per als fenicis el sud de la costa. El nom d'Ibèria provè dels grecs pel riu Iber (en l'actualitat l'Ebre). En el segle VI aC els cartaginesos arribaren a Ibèria, disputant-se el control de la Mediterrània Occidental als grecs, i la seua colònia més important fou Carthago Nova (actualment Cartagena).
Els romans arribaren a la península ibèrica durant la Segona Guerra Púnica al segle II aC, i s'annexionaren tot el territori després de dos segles de guerra contra les tribus celtes i iberes i, aleshores, les colònies fenícies, gregues i cartagineses es convertiren en províncies d'Hispània. Només alguns tribus cèltiques del nord resistiren a la dominació romana (galaics, asturs, bascs, càntabres, etc...) però amb el temps es romanitzaren, igual que a tota la península. Gran part de les llengües, religions, i lleis actuals d'Espanya s'originaren sota aquest periode romà.
Edat Mitjana
Quan caigué l'Imperi Romà d'Occident, els sueus, vàndals, i alans prengueren el control de part d'Hispània. Al segle V dC els visigots, una tribu germànica romanitzada, conqueriren tota la Hispània i establiren el Regne de Toledo, amb una estabilitat relativa. Després d'una discreta i pacífica colonització islàmica, en l'any 711 musulmans del Nord d'Àfrica travessaren l'estret de Gibraltar i hi envaïren, per la qual cosa passà a ser un valiat de l'imperi islàmic sota el nom d'al-Àndalus, si bé poc temps després s'independitzà políticament de l'imperi, i passà a ser el califat de Còrdova. De nou, la franja muntanyosa del nord ibèric resistí a la dominació musulmana, en especial els gallecs, asturians, i bascons lliures.
Al segle X, Abd al-Rahman III proclama la independència també religiosa d'Al-Àndalus, encetant una època de prosperitat cultural, caracteritzada per les innovacions en les ciències i les lletres, i una especial atenció a l'urbanisme. Les ciutats més importants van ser València, Saragossa, Sevilla i, especialment, Còrdova (la capital d'aquest califat independent), que havia aplegat els 500.000 habitants, considerada la més gran ciutat d'Europa Occidental i centre cultural de l'època. No obstant, la decadència començà al segle XI, quan començaren les disputes entre les diferents famílies reials musulmanes, i el califat es desmembra en molts regnes de taifa mentres que diversos territoris cristians de la franja muntanyosa del nord comencen a atacar militarment cap al sud, sobretot des de tres fronts: Galícia, Astúries, i la Marca Hispànica.
Entre els segles XI i XIV diversos regnes hispànics cristians s'expandeixen a gairebé tota la península a costa dels febles regnes de taifes andalusins. Aquest procés fa que finalment els regnes cristians s'agrupen bàsicament en quatre estats: els Regnes de Portugal i de Navarra mantenen en general una política d'aïllament; una sèrie d'inestables fets polítics matrimonials i disputes territorials uneixen Astúries, Lleó i Galícia amb el Regne de Castella; i, per últim, Aragó i Catalunya queden sota la mateixa sobirania reial, tot i respectant i mantenint les respectives institucions i lleis, creant la Corona d'Aragó on s'aplica la mateixa política federalista per als nous regnes de València, Mallorques, i en la seua expansió pel Mediterrani, convertint-se en un dels estats més poderosos d'Europa de l'època.
A finals del segle XV el Regne de Castella i la Corona d'Aragó resten sota la mateixa sobirania reial en haver-se unit en matrimoni els seus respectius reis, Isabel la Catòlica i Ferran el Catòlic, i estableixen una mena de confederació política. En 1478 els Reis Catòlics enceten la imposició del catolicisme amb la creació de la Inquisició, i es persegueix als jueus hispànics (sefardites), als quals en 1492 se'ls ordenà l'expulsió dels que rebutjaven convertir-se al cristianisme. En el mateix any desapareix definitivament Al-Àndalus, pel pacte de Boabdil amb el Regne de Castella al qual se'l lliurava pacíficament el Regne de Granada sota condició de respectar la religió islàmica. Aquest compromís no es compliria més tard en 1502, quan es duu un pla de conversió forçosa dels musulmans sota amenaça de desterrament a l'Àfrica. Mentrestant, en el mateix any 1492, una expedició castellana amb l'objectiu de trobar una ruta marítima cap l'Oest que aplegue a l'Extrem Orient, encapçalada pel navegant Cristòfol Colom, descobriria definitivament per a Europa el "Nou Món".
Edat Moderna
Es pot dividir la història d'Espanya durant l'Edat Moderna en dos períodes:
- Regnat dels Habsburg (segles XVI i XVII).
- Segle XVIII. Primer segle del regnat dels Borbó. Espanya es va convertir en un Estat centralitzat.
Regnat dels Habsburg
Carles I. Al segle XVI, Carles I de Castella hereta el tron del Sacre Imperi Romanogermànic, del Regne de Castella (i les seues colònies), de la Corona d'Aragó, i del Regne de Navarra, iniciant-se el regnat dels Habsburg als regnes hispànics, tret de Portugal. El seu regnat es caracteritzà pel seu gran poderiu polític i econòmic a Europa que controlava des del Regne de Castella, i pel qual França se'l disputava en nombroses guerres. Mentrestant, haguè de reprimir greus conflictes socials dels comuneros a Castella, i de la Revolta de les Germanies al País Valencià. Les colònies castellanes d'Amèrica s'expandien amb les conquestes d'Hernán Cortés de la Nova Espanya (l'actual Mèxic), i el Regne de Portugal també es convertiria en una altra potència europea per les riqueses del seu imperi colonial portugués creat durant les exploracions del segle anterior, sobretot de Magallanes. El 1556 el rei abdica i deixa els dominis hispànics europeus i d'ultramar al seu fill Felip, i els dominis romanogermànics al seu germà Ferran.
Felip II. El 1580 Felip II de les Espanyes s'annexionà militarment Portugal als seus dominis, fent-se valer pels seus drets al tron en un moment de crisi successòria i, per primera i única vegada, tots els regnes hispànics estigueren sota la mateixa sobirania reial. Açò va refermar l'existència d'un poderós Imperi Espanyol, amb les colònies d'ultramar portugueses i castellanes a tot arreu del món, on "mai es ponia el sol".
Successors de Felip II. No obstant aquest poder, al segle XVII començà la decadència de l'Imperi Espanyol a Europa, a causa de llargues i costoses guerres i revoltes. De fet, amb el regnat de Felip IV de Castella s'enceta una política centralista duta a terme pel Comte-Duc d'Olivares, que provocà el 1640 la independència de Portugal i Catalunya, si bé aquesta última tornà a la Corona Espanyola en poc de temps. Més endavant, sota regnat de Carles II d'Espanya, esclata la Segona Revolta de les Germanies al País Valencià.
Segle XVIII
Felip V. En el segle XVIII, en haver-se mort sense descendència l'últim rei de la Casa d'Àustria, Carles II d'Espanya, s'encetà la Guerra de Successió Espanyola en què finalment Felip V de Borbó (conegut com el capgirat) aconseguí el tron de la Corona després de la renúncia de l'Arxiduc Carles d'Àustria. Sota el seu regnat, tots els regnes hispànics del seu domini s'unificaren en un sol estat, el Regne d'Espanya (que existeix fins l'actualitat). Aquest procés centralitzador comportà especials repercussions als països hispànics de l'Antiga Corona d'Aragó pels Decrets de Nova Planta, on es comença sistemàticament a perseguir i reprimir la llengua catalana i tota manifestació sociocultural pròpia.
Successors de Felip V. Durant la resta d'aquest segle, el centralisme continuà accentuant-se amb els reis borbònics que ocuparen el tron espanyol, si bé gràcies a la Il·lustració es fèren passos importants cap la modernització de la Hisenda Pública, de les Obres Públiques, així com avenços en la investigació científica i pedagògica.
Edat Contemporània
L’edat Contemporània (segles XIX i XX) s’ha caracteritzat per ser un període força agitat i historiogràficament fragmentat.
Primera meitat del s. XIX
De gran protagonisme militar, el segle XIX ja va començar amb un conflicte monàrquic entre Carles IV i Ferran VII. Napoleó Bonaparte hi va acabar intervenint la qual cosa va provocar el conflicte de la Guerra del francès o la Guerra de la Independència (1808-1814) en què es va lluitar per expulsar les forces de Napoleó, al mateix temps que a les Corts de Cadis es treballà des de 1810 per aconseguir una Constitució concebuda ja el 1812. Un cop aconseguit l’objectiu, es restaurà la monarquia borbònica amb Ferran VII al capdavant, que inicià un període encara propi de l’Antic Règim tot i el parèntesi (sota el seu regnat) que suposà el cop d’estat del General Riego iniciant Trienni Liberal (1820-1823). Aquesta petita etapa va finalitzar amb l’arribada de la Santa Aliança, promocionada per les potències europees que restauraria el règim absolutista.
Ferran VII, acabaria el seu regnat el 1833, no abans sense haver tingut una filla, la futura reina Isabel II el 1830. Aquest esdeveniment en sí no tallaria les aspiracions del germà de Ferran, Carles Maria Isidre, directament; sinó que ho faría la Pragmàtica Sanció (per la qual s’extenia el dret de successió de la corona a les dones) dictada uns mesos abans del naixement d’Isabel, la qual abolia la Llei Sàlica. Carles i els seus partidaris no ho acceptarien i a la mort del rei es precipitaria la I Guerra Carlina (1833-1840) amb la regència de Maria Cristina de les Dues Sicílies. El període destacaria per l’acció de govern i així s’arribaria al 1840 amb un canvi de regent: entrava el General Espartero. Tres anys després, el General Narváez acabaria amb la regència i s’iniciaria el regnat d’Isabel II en majoria d’edat.
La quantitat de períodes plens de reformes, com La Dècada Moderada (1844-1854), el Bienni Progressista (1854-1856) i la Unión Liberal (fundada el 1854 però vigent de 1856 a 1868), donaren pas a la corrupció que, amb les pressions dels independentistes a ultramar, i el protagonisme dels cabdills militars, finalment acabarien per fer saltar del tron Isabel II, que es va exiliar a França. El Pacte d’Oostende de 1866, se signà amb l’objectiu d’expulsar la Reina, esdeveniment conegut com La Gloriosa (revolució de 1868).
Final del s. XIX i principi del XX
Així el Sexenni Democràtic (1868-1874), agafaria el relleu de la història del regne, en el qual s’inclou el regnat d’Amadeu de Savoia (1871-1873) i la proclamació de la I República, que es dividí en quatre presidències transcorregudes entre el febrer de 1873 i el gener de 1874 suportant problemes com la III Guerra Carlina, el Cantonalisme o la Guerra dels Deu Anys.
El General Pavía instaurà novament la monarquia borbònica amb Alfons XII (fill d’Isabel II). És la Restauració, que es caracteritzà pel turnisme entre el Partit Conservador de Cánovas del Castillo i el Partit Liberal de Mateo Sagasta. La Constitució de 1876 fou un dels eixos del període que es féu longeu ultrapassant així el segle. No abans sense comptar amb l’inici de l’arrelament del moviment obrer i la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar, com ara Cuba o Filipines.
L'inici del nou segle comptarà a Catalunya amb l'apogeu del catalanisme com a exemple de nacionalismes en alça i l'inici del decliu del sistema de la Restauració, que culminarà amb una dictadura. Aquesta, doncs, es va precipitar pel seguit de fracassos militars a l'Àfrica (el Desastre d'Annual per exemple) i les revoltes de caire intern, com ara la Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona o la Triple Crisi de 1917. Primo de Rivera, amb el suport del rei Alfons XIII (Rei des de 1902) encapçalà doncs, la primera dictadura militar del segle (1923-1930). Perdent el suport dels militars i del propi Rei, acabaria acabant la dictadura ell mateix. Això donà lloc a un impàs fins l’expulsió del monarca entre els anys 1930 i 1931, quan es proclamaria la República.
Segle XX
La Segona República Espanyola es dividiria en tres períodes, el Bienni Progressista, el Negre i el Front Popular. L'esdeveniment, fruit de les conspiracions durant la II República, que més bibliografia ha causat a Espanya, fóra la Guerra Civil, que anà de 1936 a 1939, i que instauraria una dictadura militar que s'estengué fins 1975, amb el General Francisco Franco al capdavant.
Aquesta dictadura, tradicionalment és dividida per una primera època de recessió (postguerra 1939-1950) i una segona de desenvolupament, a partir de 1959, després de nou anys de passos intermitjos. El 1973 el règim viuria el seu declivi definitiu fins la mort del dictador el 1975, que donà lloc a una nova etapa democràtica a l'Estat; precedida per una nova restauració borbònica, coneguda com la Transició Espanyola.
L'actual democràcia espanyola, ha destacat per l'elaboració d'una nova Carta Magna el 1978, amb la creació de 17 autonomies, l'entrada a la Unió Europea, a l'OTAN i l'intercanvi de govern entre els dos grans partits, PSOE (1982-1996 i 2004-…) i PP (1996-2004) tònica predominant després del govern de la UCD (1977-1982).
Els grups terroristes ETA i GRAPO continuaren la seva activitat durant la democràcia. Els GRAPO estan pràcticament inactius des dels anys 90, i ETA va declarar un alto el foc permanent el 22 de març, 2006.
Política
- Article principal:Política d'Espanya
Espanya està constituïda com a monarquia parlamentària des de l'aprovació de la constitució de 1978. Els òrgans constitucionals de l'estat són:
- La Corona (prefectura d'estat)
- Les Corts Generals (poder legislatiu) compostes al seu torn per dues cambres:
- El Congrés dels Diputats
- El Senat
- El Govern (poder executiu), encapçalat pel President del Govern i els ministres
- El poder judicial, compost per:
- El Tribunal Suprem
- El Consell General del Poder Judicial
- El Tribunal Constitucional
Partits polítics
Els partits polítics amb representació al Congrés o al Senat en la legislatura actual són:
|
Subdivisió administrativa
- Article principal: Organització territorial d'Espanya
Espanya està dividida en 17 comunitats autònomes i 2 ciutats autònomes. Cada comunitat està constituïda per una o més províncies.
Comunitats Autònomes:
- Andalusia
- Aragó
- Principat d'Astúries
- Illes Balears
- Comunitat Basca
- Illes Canàries
- Cantàbria
- Castella i Lleó
- Castella - la Manxa
- Catalunya
- Extremadura
- Galícia
- Comunitat de Madrid
- Regió de Múrcia
- Comunitat Foral de Navarra
- La Rioja
- Comunitat Valenciana
Ciutats Autònomes:
Geografia
Àrees metropolitanes més grans
Les àrees metropolitanes que sobrepujaven al 2003 els 300.000 habitants són :
|
|
Conflictes territorials
Actualment Espanya té dos conflictes territorials importants: un al penyal de Gibraltar, colònia britànica al sud de la Península Ibèrica que Espanya vol recuperar, i l'altre a les ciutats autònomes Ceuta i Melilla, sovint reclamades pel Marroc. Alguns partits polítics, com ara Esquerra Republicana de Catalunya, Eusko Alkartasuna, Aralar, Batasuna, i el Bloc Nacionalista Gallec, reclamen la independència dels territoris on es presenten. De forma quasi testimonial existeixen moviments independentistes aragonesos, andalusos, asturians, canaris i castellans.
Economia
| Economia | |
| PIB (PPP) | $937.600 milions |
| PIB per càpita | $27.400 |
| Creixement real PIB | 3,6% |
| RNB per càpita | $21.210 |
| Inflació anual | 3,2% |
| Taxa d'atur | 8,6% |
| Importacions | $222 mil milions |
| Exportacions | $172 mil milions |
| Font: CIA Factbook i el [1] | |
- Article principal: Economia d'Espanya
Amb un Producte Intern Brut de 744.754 milions d'euros (2003) i una renda per capita de 23.300 dòlars nord-americans (2004), Espanya és una de les grans economies europees i la vuitena economia mundial. L'esperança de vida de la població està entre les 3 més elevades del món i la mortalitat infantil entre les més baixes.
L'entrada d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea (ara Unió Europea) l'1 de gener de 1986 va requerir que el país obrís la seva economia, modernitzés la seva base industrial, millorés la seva infraestructura i revisés la legislació econòmica per a seguir les pautes de la UE. Fent això, Espanya va accelerar el creixement del seu PIB, va reduir el deute públic, va reduir la taxa d'atur del 23% al 15% en 3 anys i va reduir la inflació per sota del 3%. Els reptes més importants per a l'economia espanyola inclouen la reducció del dèficit públic, una major reducció de la taxa d'atur, la reforma de les lleis laborals, la reducció de la inflació i l'augment del PIB per càpita.
Demografia
- Article principal: Demografia d'Espanya
| Demografia | |
| Població | 44 milions |
| Taxa de natalitat | 10,1/1000 |
| Taxa de mortalitat | 9,63/1000 |
| Taxa de creixement | 0,15% |
| Taxa de fecunditat | 1,28 fills |
| Taxa neta de migració | 0,99/1000 |
| Esperança de vida | 79,5 anys |
| Mediana d'edat | 39,5 anys |
| Alfabetisme | 97,9% |
| Font: CIA Factbook | |
La població espanyola actualment supera els 40 milions d'habitants. El creixement poblacional ha estat considerablement baix, però, la immigració ha estat elevada. El 2005, segons estadístiques governamentals, el 8,4% de la població era estrangera. Cal esmentar que els estrangers ja nacionalitzats, no són part d'aquesta xifra.
Llengua
El castellà és la llengua oficial de tot l'Estat. La Constitució reconeix alhora l'oficialitat de la resta de llengües de l'Estat a les comunitats autònomes d'acord amb allò establert als seus respectius Estatuts d'Autonomia.
Les llengües cooficials a les comunitats autònomes d'acord amb els seus respectius Estatuts són:
- El català a Catalunya, les Illes Balears i al País Valencià, on té la denominació legal de valencià.
- El basc o èuscar (euskara) al País Basc (Euskadi) i les zones bascòfones de Navarra (Nafarroa).
- El gallec (galego) a Galícia (Galicia/Galiza).
- L'aranès, a la Vall d'Aran, a Catalunya.
L'asturià o bable també té un règim de protecció al Principat d'Astúries sota la Llei d'ús i promoció del bable/asturià de 1998, tot i que no té règim d'oficialitat.
La futura Llei de Llengües que prepara el govern aragonès manté l'oficialitat del castellà, junt amb el respecte al dret d'emprar l'aragonès i el català davant els ajuntaments "als respectius territoris on són predominants".
Altres llengües autòctones, però sense cap reconeixement oficial són:
Religió
Al voltant del 80% dels espanyols es consideren catòlics o practiquen certes activitats relacionades amb el catolicisme (baptisme, comunió, eucaristia, etc.). No obstant això, un nombre considerable d'espanyols es consideren ateus. La globalització i el fenomen de la immigració ha portat minories religioses importants. De les religions minoritàries les més nombroses són els protestants, musulmans i Testimonis de Jehovà.
Vegeu també
Enllaços externs
- Pàgina del President del Govern d'Espanya
- Constitució d'Espanya
- Model d'Estat - a debat - Articles sobre el model d'Estat espanyol a la premsa (castellà)
| Portal UE | Unió Europea (UE) |  |
|---|---|---|
|
Estats membre: |
||
 Croàcia |  Turquia |
||
 República de Macedònia (FYROM) |
||
 Albània |  Bòsnia i Hercegovina |  Montenegro |  Sèrbia |
||
|
|
 |
|---|---|
Albània |  Alemanya |  Andorra |  Armènia2 |  Àustria |  Azerbaidjan1 |  Bèlgica |  Bielorússia | Bòsnia i Hercegovina |  Bulgària |  Ciutat del Vaticà | Croàcia |  Dinamarca |  Eslovàquia |  Eslovènia |  Espanya |  Estònia |  Finlàndia |  França |  Geòrgia1 |  Grècia |  Hongria |  Irlanda |  Islàndia |  Itàlia |  Kazakhstan1 |  Letònia |  Liechtenstein |  Lituània |  Luxemburg |  Malta |  Moldàvia |  Mònaco | Montenegro |  Noruega |  Països Baixos |  Polònia |  Portugal |  Regne Unit | República de Macedònia (FYROM) |  República Txeca |  Romania |  Rússia1 |  San Marino | Sèrbia |  Suècia |  Suïssa | Turquia1 |  Ucraïna |  Xipre2 |
|
| 1. Estat parcialment a l'Àsia. 2. Estat geogràficament a l'Àsia, però sovint considerat part d'Europa per raons històriques i culturals. | |
