Oïda
De Viquipèdia
L'oïda és un dels cinc sentits. És l'habilitat de percebre el so.
L'orella és l'òrgan que permet el sentit de l'oïda.
Taula de continguts |
[edita] Estructura de l'orella
En els mamífers, l'òrgan de l'oïda o aparell auditiu consta de tres parts.
[edita] Orella externa
Les ones sonores arriben al pavelló auricular, que les dirigeix cap al conducte auditiu extern, on resulten amplificades a certes freqüències. Finalment, el so arriba a la membrana timpànica, a partir de la qual les vibracions es transmeten per mitjà sòlid.
[edita] Orella mitjana
L'orella mitjana inclou la trompa d'Eustaqui, un conducte que la comunica directament amb la faringe, igualant la pressió entre les dues bandes del timpà. D'altra banda també hi trobem la cadena ossicular conformada pel martell, l'enclusa i l'estrep, que és el camí de les vibracions mecàniques envers la finestra oval, una altra membrana, la qual provoca una vibració en el líquid que omple el cargol.
[edita] Orella interna
El cargol conté la membrana basilar, on resideix l'òrgan de Corti, un conjunt de cèl·lules ciliades (entre 24.000 i 30.000) que vibren a determinades freqüències. La ubicació dels cilis al llarg de la membrana basilar guarda relació amb la longitud d'ona a la qual són sensibles.
Finalment, la informació nerviosa arriba al cervell (cada orella per separat).
[edita] Llindar d'audició
Els llindars d'audició considerats estàndard corresponen a intensitats de 0 dB (20 microPa) el d'audició i a 140 dB (200Pa) el de dolor, per a una freqüència de 1000 Hz. El llindar de molèstia es situa cap als 120 dB. El rang de freqüències audibles es considera de 20 Hz a 20000 Hz, i al llarg de tot aquest espectre varia la sensació d'intensitat. La sonoritat és la sensació d'intensitat en relació a la freqüència, i per a determinar-la s'empra el gràfic de Fletcher-Munson (corbes isofòniques). La unitat de sonoritat és el fon.
[edita] Sistema de protecció
Tenim un múscul que tensa o relaxa el timpà automàticament en funció de la intensitat dels nivells suportats, i a més canvia la disposició dels ossets de l'orella mitjana. L'únic inconvenient d'aquest sistema és el seu temps d'adaptació, durant el qual l'orella pot patir seriosos danys.
[edita] Alguns fenòmens psicoacústics
- Discriminació de freqüències: En sons de freqüències properes, si un d'ells té molta més intensitat emmascara l'altre (això s'anomena precisament posterior comparació de fase i nivell entre ambdós senyals).
Tenim més desenvolupat el sentit horitzontal que el vertical d'audició.
- Efecte Haas: No diferenciem sons separats en el temps per menys de 40-50 ms (en aquest cas el primer so que es produeix és el que es percep, i el segon s'entén com part d'aquest). A partir de 50 ms ja els processem com sons separats.
Un altre fenomen a tenir en compte és la presbiacúsia (pèrdua d'audició amb l'edat).
[edita] Trastorns i malalties de l'oïda
- acufen
- antritis
- autofonia
- barotitis
- fonofòbia
- labirintitis
- mastoïditis
- otàlgia
- otomicosi
- otorràgia
- otorrea
- otosclerosi
- otospongiosi
- paracúsia
- presbiacúsia
- sinòcia
- sordària
- sordesa
- sordor
- timpanitis
- otitis
- otòlit
- salpingitis
- vertigen
- vertigen de Ménière
[edita] El timpà
Es una membrana molt fina que pot rebre la vibració de l'aire i,al seu torn, posar-se a vibrar. Aquest estímul és capta per la part interna de l'orella i és transmès al cervell.
