Tir
De Viquipèdia
 |
Aquest article tracta sobre la ciutat fenícia. Per a altres significats, vegeu «tir (desambiguació)». |
Tir fou la mes important de les ciutats de Fenícia. Els hebreus la van anomenat Tsor i els mateixos tirians li deien Sor o Sur que vol dir "Roca". Els grecs van substituir la "S" inicial per una "T" i amb aquesta deformació el nom fou adoptat pels romans que no obstant també li van dir Sara o Sarra (del nom fenici del peix porpra).
Fou construïda a una illa d’uns 5 km de circumferència i en part a la costa separades ambdues parts per un canal, però unides un temps per un istme format per les pedres usades per Alexandre el gran per assetjar la ciutat. La part a la costa es deia Palatir (Vella Tir). La ciutat fou poblada des el III mil·lenni, i al segle XVI aC fou conquerida per Tuthmosis I i va restar en mans dels egipcis fins al temps de Ramsès II (meitat del segle XIII). Vers el 1190 aC fou repoblada per gent de Sidó.
A partir del segle X va exercir l’hegemonia sobre les ciutats de Fenícia, que va durar fins al segle VI aC. El seu apogeu fou sota el rei Hiram I (que va embellir la ciutat a la part insular), però cal també esmentar a Ithobaal (887 aC-856 aC) la filla del qual es va casar amb el rei Acab d'Israel, i el rei Pigmalió (821 aC a 774 aC) en temps del qual alguns colons dirigits per Dido van marxar per fundar Cartago (814 aC).
Vegeu:Llista de reis de Tir
L’influencia assíria es va fer notar al segle VIII aC i especialment al segle VII aC. En aquest temps Tir i Sidó foren un únic regne però després es van tornar a separar. El 672 aC fou assetjada per Assarhaddon, i el 668 aC-667 aC per Assurbanipal, però no van poder conquerir-la.
La ciutat (la part de la costa) fou assetjada i ocupada per Nabucodonosor II de Babilònia, fets del que hi ha un relat del profeta Ezequiel (574 aC).
La ciutat s’estenia llavors fins al riu Leontes al nord i la font de Ras al-Ain al sud, es a dir un espai d’uns 10 o 12 km, format per una fèrtil plana. La ciutat a l’illa fou de fundació posterior, segurament després de Nabucodonosor. Sembla que va arribar a tenir uns quaranta mil habitants. A la illa en especial cal esmentar una gran plaça publica que els grecs anomenaren Eurycoros, construïda per Hiram I. Dos ports servien per a la poderosa marina de Tir, el del nord i el del sud.
Després de la conquesta Babilònia va adoptar la forma republicana de govern. El 538 aC va passar a dependre del Imperi persa aquemènida. El 345 aC es va revoltar però fou conquerida per Artaxerxes III de Pèrsia.
Assetjada per Alexandre el gran a finals del 333 aC, aquest va construir un istme artificial amb les pedres de la ciutat vella de Tir i altres material al abast fàcilment; la feina fou laboriosa perquè les turmentes destruïen sovint part de la construcció, i quant ja era prop de l’illa, eren els soldats de Tir els que amb fletxes i projectils impedien els treballs; els macedonis van construir unes torres de fusta, però els tirians las van incendiar i les van destruir en una sortida de les seves naus i a mes a mes una gran turmenta va destruir tot el treball; Alexandre va decidir començar de nou, fer un istme mes ample i en diagonal sud-oest, i a mes va reclutar una flota a Sidó, Soli, Mallos i altres ciutats (tot Fenícia ja era en mans d'Alexandre); mentre es feia el istme va fer una incursió a Celesíria i va capturar àrabs que va enviar a tallar fusta de les muntanyes del Líban; quant Alexandre va retornar l’istme ja estava molt avançat i els intents dels tirians per destruir-lo, tot i algun èxit parcial, havien fracassat. Els tirians van enviar les dones, vells i criatures a Cartago i van tancar les boques dels seus dos ports. Alexandre va portar maquines de guerra. Després d’una lluita ferotge, Alexandre va o ocupar la ciutat. Els tirians van resistir casa per casa, i Alexandre va fer matar a vuit mil defensors. Trenta mil foren venuts com esclaus i dos mil crucificats com a venjança per la mort d’alguns macedonis. El rei i els magistrats foren respectats. El setge va durar set mesos i la ciutat va caure el juliol del 332 aC. La ciutat fou repoblada amb colons de Cària. La ciutat fou altre cop assetjada per Antígon uns anys després. Formà part del Imperi Selèucida (198 aC) i de la província romana de Síria (64 aC). El 395 va quedar dins l’imperi bizantí fins que el 638 fou ocupada pels àrabs. El 1098 va caure en poder dels turcs seljúcides, i el 1124 dels croats en mans dels quals va restar fins el 1291. Llavors va entrar en decadència fins que va reviure lleugerament en temps del emir libanès Fakhr al-Din al segle XVII. Després de la I Guerra mundial va passar a França dins el mandat de Síria, però aviat dins el Gran Líban, després simplement Líban.
Per la ciutat moderna vegeu Sour.
