Àtila
De Viquipèdia
| Àtila | ||
|---|---|---|
| Rei dels huns | ||
 |
||
| Regne | 434 – 453 | |
| Naixement | 406 aprox. | |
| Defunció | 453 | |
| Predecessor | Bleda i Ruas | |
| Successor | Ellak | |
| Pare | Mundzuk | |
Àtila (406-453) fou el rei dels huns occidentals durant la primera meitat del segle V. Va bastir l'imperi més gran del seu temps, que s'extenia des de l'Europa Central fins al Mar Negre, i des del Danubi al Mar Bàltic. Durant el seu regnat va ser un dels enemics més temuts per part dels imperis romans occidental i oriental: va envair els balcans dues vegades -posant setge a Constantinoble el segon cop-, va marxar a través de Gàl·lia on fins que el van aturar a la Batalla dels Camps Catalàunics, i va fer fugir l'emperador occidental Valentinià III de la seva capital de Ravenna el 452.
Tot i que el seu imperi va desintegrar-se amb la seva mort, va esdevenir una figura llegendària en la història d'Europa. És recordat com el paradigma de crueltat i brutalitat, atribuïnt-li el sobrenom de "l'Assot de Déu". Es deia que per on passava el seu cavall no hi tornava a creixer l'herba. Aquesta visió contrasta amb altres fonts que el mostren com un rei gran i noble. Té papers destacats en tres sagues nòrdiques.
Taula de continguts |
[edita] Orígens
- Article principal: Huns
L'origen dels huns europeus ha estat objecte de debat durant segles, però es pot afirmar que el consens general és que eren una confederació de tribus euroasiàtiques i europees. Van començar a aparèixer a Europa al segle IV, i assoliren superioritat militar respecte els seus adversaris (sovint més educats i de cultura superior) gràcies a la seva disposició pel combat, sorprenent mobilitat, i armes com l'arc dels huns.
No es disposa d'informació sobre la joventut d'Àtila. Apareix per primer cop als registres històrics quan esdevé Rei dels Huns de forma conjunta amb el seu germà Bleda. També es desconeixen les seves creences si bé es caracteritzà per demostrar poc o cap respecte envers les religions locals o el cristianisme.
[edita] Sobirania compartida
Entorn l'any 432 els huns van quedar units sota el rei Ruas. La seva mort el 434 va deixar els seus nebots Bleda i Àtila (fills del seu germà Mundzuk) amb el poder sobre totes les tribus dels huns. Al moment de la seva ascensió els huns estaven negociant amb els enviats de l'emperador bizantí Teodosi II sobre l'entrega d'algunes tribus renegades que s'havien refugiat dins de l'Imperi Bizantí. L'any següent Àtila i Bleda es van trobar amb la delegació imperial a la ciutat de Margus (actual Požarevac) i, tots muntats a cavall d'acord amb els costums huns, van negociar un acord favorable: els romans no tan sols van retornar les tribus fugitives, sinó que també van doblar el tribut de 350 lliures d'or romanes, van obrir les fronteres als mercaders huns, i van pagar un rescat de vuit sòlids per cada presoner romà. Satisfets amb el tractat, els huns van retornar cap casa, amb l'objectiu de consolidar el seu imperi. Teodosi va aprofitar per reforçar les muralles de Constantinoble, construïr el primer mur marítim, i fortificar les posicions a les fronteres al curs del Danubi.
Els Huns es van mantenir fora de la vista dels romans durant els següents cinc anys en que van intentar envair l'Imperi Persa. Una derrota a Armènia va fer que abandonessin aquesta iniciativa i tornessin dirigir la vista a Europa. El 440 van reaparèixer a les fronteres de l'Imperi Romà atacant mercaders a la riba nord del Danubi que havia quedat fixada pel tractat. Àtila i Breda van amenaçar en declarar la guerra, argumentant que els romans no havien complert la seva part del tracte i que el bisbe de Margus havia creuat el Danubi per profanar les tombes reials huns. Van creuar el el Danubi i van arrasar els forts i ciutat il·liris a la riba sud, incloent-hi -segons l'historiador Priscus - Vimancium, que era la ciutat dels moesians a Il·líria. El seu avanç va començar a Margus, on mentre els romans discutien la possibilitat d'entregar el bisbe origen de la disputa, aquest va desertar als huns i els va ajudar a prendre la ciutat.
Teodosi havia deixat les defenses del riu despotegides per respondre a la captura de Cartago per part del vàndal Genseric al 440 i la invasió d'Àrmènia del sassànida Yazdegerd II el 441. Això va deixar a Àtila i Breda un pas lliure a través d'Il·líria fins als Balcans, que van envair el 441. L'exèrcit dels huns, un cop saquejades Margus i Viminacium, va prendre Singidunum (actual Belgrad) i Sirmium abans d'aturar-se. Tot seguit hi hagué una treva que Teodosi va aprofitar per fer tornar les seves tropes del nord d'Àfrica i acunyar una nova emissió de moneda per finançar les operacions contra els huns. Un cop fetes les preparacions, va considerar que estava en condicions de rebutjar les exigències dels reis dels huns.
Àtila i Breda van respondre reprenent la seva campanya el 443. Atacant a través del Danubi, van fer caure els centres militars de Ratiara i van assetjar amb èxit la ciutat de Naissus (actual Niš) amb ariets i torres mòbils (avços militats que eren nous pels huns). Van proseguir la campanya prenent Sercica (Sofia), Philippopolis (Plovdiv), and Arcadiopolis. Van derrotar les forces romanes a les portes de Constantinople i tan sols van aturar-se per la manca de l'equipament necessari per posar setge a la ciutat i les seves imponents muralles. Teodosi va admetre la derrotai va enviar l'oficial de la cort Anatoli per negociar les condicions de pau, que van acabar sent més dures que l'anterior tractat: l'Emperador va accedir a entregar 6.000 lliures romanes d'or com a penalització per haver desobeït els termes del tractat durant l'invasió, el tribut anual es va triplicar arribant a 2.100 lliures romanes d'or, i el rescat per cada romà presoner va pujar a 12 sòlids.
Amb les seves demandes satisfetes, els reis huns es van retirar altre cop cap a l'interiro del seu imperi. D'acord amb Jordanes (que es basa en Priscus), en algun moment durant la pau que seguí a la retirada de Bizanci (probablement al voltant del 445) Bleda va morir (a mans del seu germà, segons les fotns clàssiques), i Àtila va prendre el tro en solitari. Un cop va ser l'únic rei dels huns, va dirigir la seva gent cap a l'Imperi Romà Occidental.
[edita] Monarca únic
El 447 Àtila va cavalcar de nou a través de Moesia. L'exèrcit romà sota les ordres del magistrat got Arnegisclus va enfrontar-s'hi al riu Vid i va ser derrotat, tot i que va acosneguir d'infligir importants baixes. Tanmateix, els huns van quedar sense oposició i van saquejar a través dels Balcans arribant fins i tot a Thermopylae. La mateixa Constantinoble es va salvar per la intervenció del prefecte Flavius Constantinus que va organtozar la reconstrucció de les muralles que havien estat enderrocades per un terratrèmol, i, en alguns indrets, va fer construir una segona línea de fortificació. Es conserva una crònica de la invasió:
- La nació bàrbara dels huns, que habitava Tràcia, es va tornar tan gran que més d'un centenar de ciutats van ser capturades i Constantinople va estar a punt de perilla i molts homes van fugir-ne. i van haver-hi tants assassinats i vessaments de sang que els morts no podien ser comptats. Ai, que prengueren esglésies i monastirs i occiren monjos i donzelles en gran nombre.
- — Callinicus, a la seva Vida de Sant Hypatius
"Quan arribà el vespre, s'encengueren les torxes, i dos bàrbars van presentar-se savant d'Àtila i cantaren cançons que havien composat, honorant les seves victòries i grans proeses en la guerra. Els comensals els miraren, i alguns s'alegraren amb les cançons, a altres se'ls encengueren els cors al recordar les guerres, però altres es posaren a plorar: aquells amb els cossos debilitats pel temps i els esperits a punt per reposar."
Àtila va demanar, com a condició per a la pau, que els romans continuessin pagant el tribut en or i que evacuessin la franja de terra que s'estenia fins a tres-centes milles a l'est de Singidunum (actual Belgrad) i fins a cent milles al sud del Danubi. Les negociacions es van alalrgar durant uns tres anys. L'historiador Priscus va ser enviat com a emissari a la cort d'Àtila el 448, i els fragments dels seus informes conservats per Jordanes constitueixen la millor font sobre Àtila vivint entre les seves nombroses esposis, el seu bufó escita, i el seu nan moro, mostrant-se sense vanitat ni ornamentacions enmig de l'esplendor de la seva cort:
- Un àpat luxós, servit en un plat de plata, s'havia preparat per nosaltres i els convidats bàrbars, però Àtila tan sols va menjar carn en una plata de fusta. En tota la resta, també, es va mostrar moderat; la seva copa era de fusta, mentre que als convidats se'ls oferia calzes d'or i plata. El seu vestit, també, era ben simple, destacant tan sols per netedat. Ni l'espasa que duia al costat, ni els llaços del seu calçat escita, ni la brida del seu cavall eren ornamentats com els de la resta d'escites, que duien or o gemmes o qualsevol cosa costosa.
"El terra de l'habitació estava cobert amb catifes de llana per caminar-hi per sobre", destaca Priscus.
Durant aquests tres anys, d’acord amb la llegenda recopilada per Jordanes, Àtila va descobrir “l’Espasa de Mart”:
- “L’historiador Priscus narra que es descobrí sota les següents circumstàncies: “Quan cert pastor veié un vedell del seu ramat sagnant i sense conèixer la causa de la ferida, va seguir el rastre de sang i al final arribà a una espasa que sobresortia enmig de l’herba. Excavà i se l’endugué per presentar-la a Àtila. Ell s’alegrà del present, i mostrant-se ambiciós, pensà que havia estat designat governador del món sencer, i que a través de l’Espasa de Mart la supremacia en totes les guerres li era assegurada.”
- — Jordanes, L’origen i fets dels gots cap. XXXV
[edita] Expedició a l'oest
L’any 450 Àtila va proclamar la seva intenció d’atacar el poderós regne visigòtic de Tolosa, mitjançant una aliança amb l’Emperador Valentinià III. Fins aleshores havia mantingut bones relacions amb l’Imperi Romà d’Occident i el seu governador de facto Flavi Aeci. Aeci havia pasat un breu exili entre els huns el 433, i les tropes que Àtila li havia proporcionat contra els gots i burgundis l’havien ajudat a obtenir el títol honorari de magíster militium a l’Occident. Els obsequis i esforços diplomàtics de Geiseric, que s’oposava i temia als visigots, també van poder influir als plans d’Àtila.
Però la germana de Valentinià Honòria, per tal d’escapar del seu prometatge forçós amb un senador romà, va enviar al Rei dels Huns una crida d’auxili (i el seu anell de compromís) la primavera del 450. Tot i que és possible que Honòria no pretengués fer una proposta de matrimoni, Àtila ho interpretà com a tal. Va acceptar, demanant la meitat de l’imperi occidental com a dot. Quan Valentinià va descobrir la trama, tan sols la intercessió de la seva mare Gal•la Placídia el va convèncer d’exiliar la seva germana en lloc d’executar-la. També va enviar una carta a Àtila negant categòricament la legitimitat de la proposta de matrimoni. De tota manera, Àtila va enviar una ambaixada a Ravenna per proclamar la inocència d’Honòria , la legitimitat de la proposta, i les seves intencions de reclamar els seus drets.
Mentrestant el rei dels francs salians va morir i les disputes entre els seus dos fills van distanciar Àtila i Aeci; mentre Àtila donava suport al fill gran, Aeci era favorable al més jove. Va reunir els seus vassalls (gèpides, ostrogots, rugis, estirs, hèruls, turingis, alans i burgundis entre d’altres) i va iniciar la seva marxa cap a l’oest. El 451 va arribar a Bèlgica amb un exèrcit que Jordanes exagera fins a mig milió d’homes. J.B. Bury creu que la intenció d’Àtila al marxar cap a l’oest era la d’estendre el seu regne (que ja era el més gran del continent) a través de la Gàl·lia fins a l’Oceà Atlàntic
El 7 d’Abril va prendre Metz, i Aeci va mobilitzar tropes d’entre els francs, borgonyesos i celtes per oposar-s’hi. Una ambaixada d’Avitus, i el continu avanç d’Àtila cap a occident, van convèncer el rei visigot Teodoric I d’aliar-se amb els romans. L’exèrcit conjunt va arribar a Orleans avançant-se a Àtila, aturant el seu avanç. Aeci va perseguir els huns i els exèrcits van trobar-se a les afores de Châlons-en-Champagne, on tingué lloc la Batalla dels Camps Catalàunics. La batalla, que tradicionalment s’ha considerat com una victòria de l’aliança romano-goda, va acabar amb la mort de Teodoric, els huns retirant-se en desbandada, i la imatge d’invencibilitat d’Àtila desacreditada. Va ser l’última victòria en nom de l’Imperi Romà d’Occident. L’aliança amb els visigots no va trigar a dissoldre’s.
[edita] Invasió d'Itàlia i mort
Àtila va tornar el 452 per tornar a reclamar el seu matrimoni amb Honòria, envaint i assolant Itàlia al seu pas. Com a resultat d'aquests atacs es va fundar la ciutat de Venècia, quan els habitants de les planes del Po van refugiar-se a la llacuna veneciana. El seu exèrcit va saquejar nombroses ciutats i va arrasar completament Aquileia. Narra la llegenda que es va fer construir un castell al capdamunt del turó al nord d'Aquileia per poder contemplar la ciutat mentre cremava, fundant així la ciutat d'Udine, on encara s'hi pot trobar el castell. Valentinià va fugir de Ravenna a Roma, i Aeci no disposava de prou forces per presentar batalla. Tanmateix, va aconseguir de dificultar i alentir l'avanç d'Àtila. Finalment el Rei dels Huns es va aturar al Po, on va rebre una ambaixada on hi anaven el prefecte Trigetius, el cònsol Aviennus, i el Papa Lleó I. Després de la trobada, Àtila va girar cua i es va endur el seu exèrcit d'Itàlia, sense haver aconseguit ni la mà d'Honòria ni els territoris desitjats.
S'han plantejat diverses hipòtesis per la retirada d'Àtila. Les plagues i la fam que coincidiren amb la seva invasió havien pogut fer debilitar el seu exèrcit. També és possible que les tropes que el nou emperador bizantí Marcià havia enviat a través del Danubi li haguessin fet replantejar-se la conquesta. Priscus proposa que Àtila temia la fi d'Alaric, que havia mort poc després de saquejar Roma el 410, de forma supersticiosa. Pròsper d'Aquitània escrigué un relat immortalitzat pel quadre de Rafael en el que el Papa, ajudat per Sant Pere i Sant Pau, el convencia d'oblidar-se de la ciutat.
Fossin quins fossin els motius, Àtila va marxar d’Itàlia i va tornar al seu palau a l’altra banda del Danubi. Des d’allí, va planificar un nou atac a Constantinoble per reclamar el tribut que Marcià ja no pagava (Marcià era el successor de Teodosi i havia deixat de pagar el tribut a finals del 450, quan Àtila estava ocupat a l’Oest). Però Àtila va morir durant els primer mesos del 453. El relat de Priscus explica que la nit després de la festa en que es celebrava el casament d’Àtila amb la bella i jove Ildico (si no està corromput, el nom suggereix un origen got) va patir una severa hemorràgia nassal que el va dessagnar. Una versió alternativa suggereix que morí arran d’una hemorràgia interna arran d’una borratxera.
Una altra història sobre la seva mort, escrita 80 anys després dels esdeveniments pel cronista romà Comte Marcelinus, diu que “Àtila, Rei dels Huns i saquejador de les províncies d’Europa, va ser apunyalat per la mà de la seva esposa.” La Saga volsunga i la Poètica Edda també diuen que el rei Atli (Àtila) va morir a mans de la seva esposa Gudrun. La majoria dels estudiosos consideren aquests relats simples faules romàntiques preferint la versió contemporània de Priscus. De tota manera, la narració “oficial” de Priscus ha estat objecte de noves investigacions per part de Michael A. Babcock que basant-se de un detallat anàlisis filològic conclou que la mort natural suggerida per Priscus encobreix que la darrera la mort d’Àtila i havia la influència política de l’emperador Marcià de l’Imperi Romà d’Orient.
Els soldats d’Àtila, a l’assabentar-se de la seva mort, van tallar-se els cabells i es punxaven amb les seves pròpies espases perquè, diu Jordanes, “el més gran dels guerrer no havia de ser plorat amb lamentacions femenines ni llàgrimes, sinó amb la sang dels seus homes.” Els seus genets van galopar en cercles al voltant de la tenda de seda on hi havia el cos d’Àtila, cantant lamentacions. Diu la llegenda que se’l va enterrar en un taüt amb tres capes fetes d’or, plata i ferro, acompanyat de botins de les seves conquistes. Els seus homes van desviar el curs del Tisza per que el taüt quedés enterrat sota el curs del riu, i tots els que en coneixien la ubicació exacta van ser executats per conservar-ne el secret.
Els seus fills Ellak (l’hereu designat), Dengizich, i Ernakh van lluitar per l’herència, especialment pel repartiment dels reis vassalls que correspondrien a cada germà. Enfrontats i dividits, van ser derrotats a la Batalla de Nedao pels Ostrogots i Gèpids liderats per Ardaric, a qui havien ferit l’orgull tractant-lo a ell i a la seva gent com a ramats per repartir.
Coneixem noms i fets de nombrosos fills i familiars d’Àtila, però aviat les fonts genealògiques s’esgoten i no sembla existir manera de seguir la línia de descendents d’Àtila. Això no ha impedit a molt genealogistes d’intentar de reconstruir-les fent Àtila avantpassat de diversos governants medievals. Un dels parentius més creïbles és el dels tsars de Bulgària. Una altra idea estesa, tot i que sense confirmar, presenta Àtila com a descendent de Carlemany.
[edita] Aparença, personalitat i nom
No ha sobreviscut cap font primària que descrigui l’aspecte d’Àtila. Es conserva un text del polèmic historiador Jordanes on afirma que Priscus va descriure Àtila com a “curt d’estatura, amb espatlla ampla i cap gros; els seus ulls eren petits, la seva barba prima i espolsada de gris, i tenia el nas xato i la pell colrada.
Àtila és conegut a la història i tradició occidentals com el sinistre “Assot de Déu” i el seu nom ha esdevingut sinònim de crueltat i barbarisme. Aquests aspectes poden haver contribuït a crear confusió entre ell i d’altres senyors guerrers de les estepes com Genguis Khan o Tamerlà. Tots son tinguts per cruels, astuts, sanguinaris i amants del saqueig i la batalla. En realitat la seva personalitat probablement fou més complexa. Els huns del temps d’Àtila feia temps que rebien influences de la civilització romana, principalment a través dels foederti de la frontera, de manera que durant l’ambaixada de Teodosi el 448 Priscus ja podia identificar dos llengües entre els huns: el [[llengua gòtica|gòtic] i l’húnic, apart del grec i llatí que coneixien alguns. Priscus també explica la seva trobada amb un presoner romà oriental que ja havia assimilat completament la forma de vida dels huns i que no tenia cap desig de tornar al seu país d’origen, i les descripcions de l’historiador bizantí de la humilitat i simplicitat d’Àtila no amaguen la seva admiració.
L’origen del nom d’Àtila no es coneix amb certesa. Els lingüistes historiadors creuen que el nom és gòtic (o gèpid), provenint del mot ‘’’atta’’’ (“pare”) i el sufix diminutiu ‘’’–ila’’’. Àttila no era un nom estrany a l’Europa Central, i els textos històrics mostren abundants exemples de persones anteriors amb el mateix nom. El nom de Bleda també sembla tenir orígens gòtics.
El nom d’Àtila té nombroses variants: Atili i Atle en escandinau, Ætla, Attle i Atlee en anglès antic, Etele i Attila en hongarès, i Etzel en alemany modern
[edita] Representacions en la ficció
Àtila ha estat presentat de diverses maneres, a vegades com un monarca noble i d’altres com un bàrbar cruel.
- En l’èpica germànica, l’Etzel del Cant dels Nibelungs apareix com un aliat noble i generós, mentre que l’Atli de la Saga Volsunga i l’Edda Poètica és un personatge cruel.
- A l’obra de Dant coneguda com La Divina Comèdia, Àtila està empresonat al setè cercle de l’Infern, submergit en un riu de sang bullent, i se l’anomena “l’Assot de la Terra”. Dant també l’acusa de la destrucció de Florència, tot i que això és un error de l’autor que el confon amb el guerrer Ostrogot Totila
- És el protagonista de l’òpera Attila de Giuseppe Verdi, on tot i que mostra alguns trets positius, és assassinat pels italians que havia subjugat.
| Precedit per: Ruas |
Rei dels Huns 434-453 (amb Bleda fins el 444) |
Succeït per: Ellak |
