Cognom
De Viquipèdia
El cognom o llinatge és el nom oficial que va a continuació del prenom. També se l'anomena nom de família, perquè no es tria, sinó que en els països que se'n fa servir un, que són la majoria, ve donat pel que porta la família del pare. En els països que se'n fan servir dos, com al nostre, el primer és el de la família del pare i el segon, el de la família de la mare. Darrerament s'ha promulgat a l'estat espanyol una llei que permet que els fills puguin dur com a primer cognom el de la mare (abans això només es feia si no hi havia pare legal). A Catalunya, entre els dos cognoms, hi ha el costum d'intercalar-hi la conjunció "i" o un guionet. Avui dia no hi ha cognoms d'home o de dona diferenciats, però antigament se solien masculinitzar o feminitzar: per exemple la dona o la filla d'un "Ferrer" era anomenada "Ferrera" o la d'un "Mir", "Mira"; de la mateixa manera, els cognoms "Barcelona", "Girona", "Tarragona", o "Tàrrega" (originats a partir del nom d'aquestes ciutats) tendien a masculinitzar-se en "Barceló", "Giró", "Tarragó" i "Tàrrech" quan s'aplicaven a un home. Això, encara es fa, avui dia, algunes vegades, de forma no oficial, és clar.
El cognom és anàleg al cognomen, el tercer element del nom oficial d'un ciutadà romà, i el mot en deriva. Tanmateix, el nom múltiple d'origen romà desaparegué gairebé totalment al segle VII, per donar pas al nom únic, tal com era el costum germànic. A tot estirar, algunes poques persones tenien un sobrenom.
La moda, al segle XI, va divulgar certs noms i n'oblidà molts d'altres, amb un gran empobriment onomàstic: determinats noms únics (avui esdevinguts prenoms) es van fer molt usuals, de tal manera que molts individus de la mateixa població portaven el mateix. Va ser llavors que s'originà el cognom o nom de casa (mots aleshores sinònims) per la necessitat de distingir les moltes persones de nom igual. A l'època moderna, quan el cognom s'oficialitzà, es diferencià del nom de casa, el qual quedà reduït a un nom no oficial.
L'ús jurídic havia imposat la identificació de la persona per la filiació materna, sobretot en els juraments de fidelitat, ja des del segle XI: Ramon, fill que fores d'Elisabet.
L'ús comú, però, va preferir unes altres pràctiques més expressives. Així, al costat d'un doble nom normal o de nom seguit d'adjectiu, aparegueren, ja al segle IX i, sobretot, al X, els sobrenoms distintius introduïts per quem vocat (que anomenen), qui vocatur (que s'anomena), o bé alio nomine (per altre nom), quem alio nomine vocant (que criden amb un altre nom).
Sembla que va ser el jutge barceloní, i després bisbe sense seu, que signava Ervigi cognomento (de cognom) Marc qui des del 975 va introduir el mot cognom al català, pel record erudit d'època visigoda.
La fórmula es troba, bé que rarament, durant el segle XI i precisament en el seu fill, també jutge, Ponç Bonfill Marc (des del 1017).
El sistema de molt el més corrent, però, va ser el de cognomenar-se amb el nom del pare en genitiu. Sembla que podria ésser per imitació de l'ús àrab, com ho indica la fórmula completa: filius qui fuit, filius o prolis seguit de genitiu o del cognom precedit de la preposició de.
El vescomte de Barcelona ja apareix en un document secret de la cancelleria califal de Còrdova de la fi del segle X com a Guitard Arnal.
La fórmula va ser adoptada pels comtes de Barcelona ja a partir de Ramon Borrell.
El sistema va ser imitat de seguida per la gran majoria de persones, nobles o no, del país, la qual cosa sovint en va facilitar la filiació familiar.
A la part occidental de Catalunya de vegades apareix com a cognom el nom de la mare.
L'alta noblesa i la baixa varen tendir a prendre ben aviat (ja des del segle XI) com a distintiu el nom del seu feu territorial, sigui per mitjà del de + topònim o bé en forma adjectivada.
Sobretot al País Valencià, per influència de la forma aragonesa (i com a Navarra, la Gascunya i Castella), s'hi va estendre, al segle XIII, la utilització de la desinència en -is (o -es) en alguns cognoms (Ferrandis, fill de Ferran).
Aquesta forma derivativa es usual en cognoms de diverses llengües, com per exemple, en castellà es va utilitzar la desinència -ez (Sánchez, fill de Sancho), en anglès -son (Johnson, fill de John), en alemany -sohn (Mendelsohn o Mendelssohn, fill de Mendel), en danès -sen (Andersen, fill d'Ander), en rus -ov (Casparov, fill de Caspar). D'altres llengües fan servir prefixos de forma anàloga: en escocès Mac (escrit Mc, amb la c petitona) (McArthur, fill d'Arthur), irlandès O' (O'Donnell, fill de Donnell).
Tot i que les dones acostumaven a portar cognoms al·lusius a la seva bellesa i també afectius, el més habitual és que els cognoms provinguin de prenoms esdevinguts cognoms, del lloc d'origen, de l'ofici o de trets personals. I això és comú en totes les cultures del món.
