Excomunió
De Viquipèdia
La excomunió, o també, excomunicació, és l'expulsió, permanent o temporal, d'una persona d'una congregació religiosa; durant el període de l'excomunió, l'afectat no forma part de la comunitat, d'aquí ve el nom de la sentència, del llatí ex communicatio[ne]. En els casos més severs, perd la facultat de concórrer al culte normalment, i de prendre part en les cerimònies religioses. Virtualment totes les religions tenen formes d'excomunió per a castigar als infractors més greus de el dret canònic.
Taula de continguts |
[edita] En el catolicisme
L'excomunió és la pena imposada per llei canònica per la qual un catòlic és parcialment exclòs de la vida de l'Església.
Pel baptisme, el cristià és unit a Crist i a la seva Església, en la qual, segons el dogma, El viu i es comunica amb els seus creients. Per a un cristià en general, un catòlic en particular, no pot haver cosa pitjor que perdre aquesta unitat.
Certs pecats particularment greus estan sancionats amb l'excomunió, la pena eclesiàstica més severa, que impedeix la recepció dels sagraments i l'exercici de certs actes eclesiàstics, i l'absolució dels quals, per tant, només pot ser concedida, segons el dret de l'Església, pel Papa, pel Bisbe del lloc, o per sacerdots autoritzats per ells. En cas de perill de mort, tot sacerdot, fins i tot privat de la facultat d'escoltar confessions, pot absoldre de qualsevol pecat i de tota excomunió.
Més enllà de la pèrdua de la gràcia, l'excomunió implica una ruptura amb els vincles que uneixen al creient a Crist per mitjà de l'Església. L'excomunió no posa a la persona fora de l'Església, però si la separa de la participació de la seva comunió. És possible també l'acte-excomunió, quan la persona trenca els vincles de comunió amb l'Església.
[edita] Tipus d'excomunió
L'excomunió automàtica (latae sententiae) "de manera que incorre ipso facto en ella qui comet el delicte". Es tracta de delictes summament greus: apostasia, heretgia o cisma. (Cànon 1364); la violació directa del sagrament de la confessió per un sacerdot (Cànon 1388); el procurar o participar en un avortament o la cooperació necessària perquè un avortament es porti a terme (CIC 2272; Llei Canònica 1398).
En altres casos l'excomunió ocorren per un procés formal (ferendae sententiae) "La pena és generalment ferendae sententiae, de manera que només obliga al reu des que li ha estat imposada" (Cànon 1314), "Cuidi l'Ordinari (Bisbe) de promoure el procediment judicial o administratiu per a imposar o declarar penes, només quan hagi vist que la correcció fraterna, la reprensió o altres mitjans de la sol·licitud pastoral no basten per a reparar l'escàndol, restablir la justícia i aconseguir l'esmena del reu" (Cànon 1341).
La llei canònica adverteix alguns factors que lleven imputabilitat - ignorància de la llei, falta de llibertat, etc. (Cànon 1323). Altres factors poden disminuir la culpa, com l'ús imperfecte de la raó i ignorància de la pena implícita en la violació. (1324.3).
[edita] Efectes de l'excomunió
L'efecte mes notable de l'excomunió és l'exclusió de la recepció o administració dels sagraments, fins i tot de la confessió, ja que no pot haver reconciliació d'alguns pecats mentre no hi ha penediment d'un que sigui mortal. (conforme amb el Cànon 1331.1.2) No obstant això, amb freqüència persones que han incorregut excomunió automàtica continuen rebent els sagraments sense penedir-se. Aquests cometen un sacrilegi i qui els aconsella a continuar en l'error els està tancant en el pecat.
Se'ls prohibeix a més exercir oficis o funcions eclesiàstiques. Si l'excomunió ha estat imposada públicament, tot atent d'exercir un ofici eclesiàstic és invàlid.
[edita] En el Cristianisme
L'excomunió en les esglésies cristianes concerneix sobretot a l'exclusió de la Eucaristia; la pràctica es remunta al Concili d'Elvira, en l'any 306, que va recuperar la pràctica apostòlica de pronunciar anatemes contra aquells que sostenien doctrines contraries a l'ortodòxia.
