Guerra del Caucas
De Viquipèdia
La Invasió Russa del Caucas, més coneguda a Rússia com la Guerra del Caucas, es refereix al conjunt d'accions militars de l'Imperi Rus, entre 1817 i 1864, destinades a la conquesta de Txetxènia, el Daguestan i els diferents territoris del nord del Caucas. Els conflictes moderns en aquesta àrea es plantegen en aquesta guerra del segle XIX.
Tres tsars Russos van participar en aquesta guerra: Alexandre I, Nicoalu I, i Alexandre II. Els principals comandants russos foren Aleksei Petrovitx Iermolov (1816-1827), Mikhail Semyonòvitx Vorontsov en (1844-1853), i Alexandre Bariatinskiy (1853-1856). Els escriptors Mikhaïl Lermontov i Lleó Tolstoi participaren en el conflicte, i el poeta rus Alexandre Pushkin s'hi referí en el seu poema El Presoner del Caucas (1821). La invasió russa va topar amb una gran resistència. La primera part acabà fortuïtament amb la mort d'Alexandre, i la Revolta Decembrista del 1825, i el balanç fou més aviat pobre per als russos, incapaços de doblegar totalment un grapat de salvatges en comparació amb la recent derrota de Napoleó.
Entre 1825 i 1830 hi hagué poca activitat, ja que Rússia s'ocupà de les seves guerres amb Turquia i Pèrsia. Després d'èxits considerables en aquests conflictes, Rússia reprengué les campanyes al Caucas. Trobà de nou una forta resistència, notablement dirigida per Ghazi Mollah, Gamzat-bek i Hadji Murad. El seu successor fou el llegendàri Imam Xamil, que comandà els muntanyencs de 1834 fins a la seva rendició el 1859. Abans, el 1855, es va produïr una curta treva entre els russos i Xamil degut a la Guerra de Crimea. La Guerra del Caucas acabà amb la conquesta russa del Nord del Caucas i la rendició de Xamil, declarant el Tsar la fi del conflicte el 2 de juny de 1864.
Entre les tràgiques conseqüències del conflicte, destacà el trasllat massiu de població local cap a l'Imperi Otomà i l'Orient Mitjà.
