Història de València
De Viquipèdia
La Història de València descriu el devenir històric de la ciutat de València. Per la història del País Valencià, vegeu Història del País Valencià.
Taula de continguts |
[edita] Orígens
València va ser fundada l'any 138 aC, sent cònsol romà Dècim Juni Brut, per a instal·lar soldats llicenciats, als quals va repartir terres a la vora de la nova ciutat. L'arqueologia ha tret a la llum evidències del primer assentament, clots per a pals de cabanyes i tendes de campanya, segurament un refugi provisional que en pocs anys va donar pas a edificacions més sòlides. La colònia va prosperar ràpidament i en poc de temps va començar a encunyar moneda pròpia.
La ciutat va ser destruïda l'any 75 aC en el curs de la guerra entre Pompeu i Sertori. En l'excavació de l'Almoina s'han descobert les restes esquarterades de diversos soldats a més de les seues armes, evidència d'allò que degué ser una escaramussa de la batalla. Com a conseqüència d'això, degué quedar pràcticament abandonada durant almenys cinquanta anys.
Des de mitjan segle I Valentia havia recuperat ja el ritme perdut i iniciava una llarga etapa de desenrotllament, caracteritzada pel creixement urbà, l'afluència de nous colons, i l'engrandiment de l'urbs per mitjà de la construcció de grans edificis públics ––com el fòrum o el circ–– i l'execució d'importants obres d'infraestructura, com un port fluvial al costat de les actuals Torres dels Serrans o la portada d'aigües, un equipament que els valencians no tornarien a tindre fins a mitjan segle XIX.
A la segona meitat del segle III, de manera paral·lela a la resta de l'Imperi, Valentia va travessar una etapa de crisi que va marcar l'inici d'un llarg període de decadència, al llarg del qual va anar minvant el perímetre de la ciutat, es van despoblar barris sencers d'esta, i es van abandonar les xàrcies d'infraestructures, símptoma d'una relaxació en el govern municipal. Des de mitjan segle IV va poder existir una comunitat cristiana a la ciutat conformada entorn de la memòria del Sant Vicent Màrtir, martiritzat ací l'any 304.
Un segle després, a causa de les primeres onades de pobles germànics i pel buit de poder deixat per l'Administració imperial, l'Església va assumir les regnes de la ciutat i els edificis de culte cristià van anar reemplaçant els antics temples romans. En temps del bisbe Justinià, al segle IV, Valentia va experimentar una certa recuperació i es va frenar per algun temps la degradació urbana i s'hi va celebrar un important concili regional. La invasió bizantina del sud-oest de la península, al 554, va suposar per a la ciutat una importància estratègica, de manera que s'hi van instal·lar contingents militars visigots i es van mamprendre treballs de fortificació de l'antic circ romà. Després de l'expulsió dels bizantins al 625 s'inicia una etapa fosca, mal coneguda per la història i a penes documentada per l'arqueologia, que sembla testimoniar un to de vida urbana molt baix.
[edita] Època musulmana
Després de la conquesta musulmana de l'any 711, i seguint la tònica anterior, la primera etapa de domini musulmà constituïx un període fosc per a Balansiya, del qual a penes tenim referències. Una d'estes ens parla de la destrucció de la ciutat per Abd al-Rahman I —primer emir de Còrdova—, però probablement el fet més rellevant de l'etapa de l'emirat siga la presència d'Abd allah al-Balansi, fill d'aquell, el qual va exercir una espècie de govern autònom sobre l'àrea valenciana, i va ordenar construir als afores de la ciutat un luxós palau, la Russafa, origen del barri del mateix nom, i del qual de moment no s'ha trobat cap resta. Més enllà dels fets polítics, la qüestió verdaderament transcendent és l'entrada de la ciutat dins l'òrbita de l'Islam, que en poc de temps va canviar la llengua, la religió i els costums dels seus habitants.
A l'època califal Balansiya va iniciar el camí de la recuperació urbana per mitjà de la construcció d'un primer perímetre d'horta a l'actual barri del Carme i la remodelació de l'antiga àrea episcopal visigoda ––a l'entorn de la catedral–– per a convertir-lo en un soc vinculat a la residència del governador.
Però el verdader auge de la ciutat va començar després de la caiguda del califat de Còrdova, al 1010, que va donar inici a l'aparició de tota una sèrie de regnes autònoms o de taifes, un d'ells el de València. La ciutat va créixer, i en temps del rei Abd al-Aziz s'hi va edificar una nova muralla, de la qual encara es conserven restes al barri del Carme. Nombroses troballes arqueològiques testimonien l'auge atés per la ciutat en este moment.
A finals del segle XI, aprofitant el clima d'inestabilitat política, el Cid, un mercenari de fortuna va entrar a València, la qual va estar en mans de les tropes cristianes fins al 1103. A la seua marxa, els almoràvits van ocupar la ciutat i hi van restaurar el culte musulmà i un governador al capdavant.
La decadència del poder almoràvit i l'ascens d'una nova dinastia nord-africana, els almohades, que van controlar la península a partir del 1145, van ser coincidents. No obstant això, la seua entrada a València va ser frenada per Ibn Mardanis, el rei llop, monarca de València i Múrcia, però finalment la ciutat va caure en mans dels nord-africans al 1171.
[edita] La Conquesta i l'Època d'Esplendor
Durant les primeres dècades del segle XIII la ciutat es va fortificar davant de la imminència de l'avanç feudal de la reconquesta dels regnes cristians peninsulars. Les fonts cristianes la descriuen com una urbs populosa, rodejada per una feraç horta.
Després de postposar la conquesta, finalment, i després d'altres campanyes al Nord de València, es va conquerir El Puig al 1237, des d'on es planificaria la conquesta de València. Finalment, l'entrada a la Ciutat de València del rei catalano-aragonés Jaume I, el 9 d'octubre de 1238, va posar fi a cinc segles de cultura musulmana, però esta va deixar una sòlida empremta a la ciutat i al territori valencià. La conquesta de València va adquirir categoria de croada pel Papa, i la seua caiguda va ser celebrada arreu d'Europa.
Després de la victòria cristiana, la població musulmana va ser expulsada i la ciutat repartida entre aquells que havien participat en la conquesta, de la qual cosa queda testimoni en el Llibre del Repartiment. Jaume I va atorgar a la ciutat unes noves lleis, els Furs, que anys després va fer extensives a tot el regne de València. Començava així una nova etapa, de la mà d'una nova societat i d'una nova llengua, que va establir les bases del poble valencià tal com el coneixem hui.
La ciutat va passar per greus compromisos a mitjan segle XIV. D'una banda, la pesta negra de 1348 i les successives epidèmies d'anys següents, que van delmar la població. Així mateix, la guerra de la Unió, una revolta ciutadana, encapçalada per València com a capital del regne, contra els excessos de la monarquia. Finalment, la guerra contra Castella, que va obligar a alçar molt de pressa una nova muralla per a contindre, per dos vegades ––al 1363 i 1364––, l'atac castellà. En premi, Pere el Cerimoniós li va concedir el títol de "dos vegades lleial", representat per les dos “L” que té el seu escut.
La convivència entre les tres comunitats, cristiana, jueva i musulmana, que ocupaven la ciutat, va ser conflictiva al llarg de tota l'edat mitjana. Els jueus, instal·lats entorn del carrer de la Mar, havien progressat econòmicament i socialment, i el seu barri va anar ampliant progressivament els límits a costa de les parròquies contigües. Per la seua banda, els musulmans que van continuar a la ciutat després de la conquesta van ser instal·lats en una moreria al costat de l'actual mercat de Mossén Sorell, contigua a l'aleshores barri menestral del Carme. Al 1391 una torba descontrolada va assaltar el barri jueu, la qual cosa va suposar la pràctica desaparició de la comunitat i la conversió forçosa dels seus membres al cristianisme, encara que molts van seguir practicant la seua religió en secret. Al 1456, una vegada més un tumult popular va conduir a l'assalt de la moreria, encara que les seues conseqüències van ser de menor transcendència.
A l'acabament del segle XIV van adquirir especial virulència els conflictes entre les diferents famílies del patriciat local. Alineades en dos bàndols antagònics, van jugar un paper destacat en el conflicte dinàstic que es va produir a la mort sense descendents de Martí l'Humà, que desemboca en el Compromís de Casp i en l'entronització de la casa de Trastàmara en la corona d'Aragó. En la sentència van jugar un destacat paper els germans Ferrer, Bonifaci i Vicent, este últim canonitzat per Calixt III l'any 1455.
Al segle XV València va viure una etapa de gran desenvolupament econòmic i esplendor cultural i artístic. Es va crear la Taula de canvis, una banca municipal en suport de les operacions comercials, la indústria local —que tenia els teixits al capdavant— va aconseguir un gran desenrotllament, i la ciutat es va convertir en un empori comercial al qual acudien mercaders de totes les parts d'Europa. A l'acabament del segle es va construir la Llotja de la Seda, centre de transaccions i un verdader temple del comerç.
Aquest auge econòmic té el seu reflex en el pla artístic i cultural. S'alcen ara alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat, com les Torres de Serrans (1392), la Llotja (1482), el Micalet o la capella dels Reis del convent de Sant Doménec. En pintura i escultura es deixen sentir les tendències flamenques i italianes en artistes com Lluís Dalmau, Gonçal Peris o Damià Forment. En literatura, davall la protecció de la cort d'Alfons el Magnànim florix la producció escrita, de la mà d'autors com ara Ausiàs March, Roïç de Corella o Isabel de Villena. Cap al 1460 Joanot Martorell escriu el Tirant lo Blanch, una innovadora novel·la de cavalleria que va influir en nombrosos autors posteriors, des de Cervantes a Shakespeare.
[edita] València a l'Imperi Espanyol
Al segle XVI València va perdre la posició hegemònica que havia tingut a la centúria anterior. El descobriment d'Amèrica va canviar els eixos de la política internacional i l'arribada massiva d'argent indià va transformar l'escala de les coses. València va quedar com a capital regional d'un comerç que majorment ja no es negocia a la seua llotja.
L'entrada de València en l'època moderna va estar marcada per un fet traumàtic: la revolta de les Germanies, una verdadera guerra civil que va enfrontar la societat valenciana: d'una part, els artesans i llauradors, el baix clero i alguns membres de la xicoteta burgesia, i davant la noblesa i l'alt clero —amb els seus vassalls moriscs— i la burgesia benestant. Després d'una primera etapa (1519-1520) en què la Germania es va fer amb el control de la ciutat i va establir encertades mesures de govern, el procés es va radicalitzar. Les tropes agermanades van aconseguir en un principi algunes victòries militars, però finalment van ser derrotades i els seus líders passats per les armes, de manera que hi hagué una severa repressió.
Des de l'acabament del segle XV actuava a València el tribunal de la Inquisició, el principal objectiu del qual era la persecució dels jueus conversos que seguien practicant en secret la seua antiga religió. En pocs anys el Sant Ofici va aconseguir crear un clima de terror a la ciutat, en particular sobre la comunitat jueva, en actuar sobre destacats membres de la societat, com la família de l'humanista Joan Lluís Vives.
Les idees humanistes i els corrents estètics renaixentistes que bullen a Europa van arribar a València per estos anys, però van ser cultivats tan sols dins el restringit cercle cortesà vinculat a la cort virregnal i no van arribar a la societat. Així mateix, a les idees religioses protestants se'ls va contraposar la ideologia contrareformista, postulada per personatges de la talla del patriarca Ribera, promotor del Col·legi del Corpus Christi. En l'àmbit cultural, la ciutat va viure un procés de castellanització, especialment encoratjat per la cort virregnal de Germana de Foix. Importants obres literàries es van traduir a esta llengua, com El Cortesà, de Lluís Milà, o la Història de València, d'Pere Antoni Beuter.
[edita] Segle XVII
Al 1609 es va promulgar el decret d'expulsió dels moriscos i el Grau va ser un dels ports pels quals es van embarcar per a ser traslladats al nord d'Àfrica. En realitat, l'impacte directe de l'expulsió va ser escàs a la ciutat de València, ja que a penes hi havia unes poques cases de moriscs, però va afectar sensiblement les rendes de molts nobles, la majoria dels residents a la capital, la qual cosa a la llarga va repercutir en l'economia de la ciutat.
El segle XVII, i en particular el llarg regnat de Felip IV (1621-1665), es van caracteritzar pel reforçament de les tendències absolutistes de la monarquia, la qual cosa es va reflectir a València en el progressiu control dels càrrecs municipals pel rei i la seua ingerència —a través del virrei— en competències que els furs atribuïen a la ciutat. Això va produir contínues tensions i l'enviament d'ambaixades de protesta a la cort. En esta conjuntura es va produir, l'any 1633, l'alçament dels llauradors de l'horta que protestaven pel que consideraven imposts abusius introduïts per la ciutat sobre la producció i el consum dins del seu terme. Els sublevats van arribar a posar setge a València, la qual cosa va obligar a prendre les armes als seus habitants. El virrei, el marqués de Camarasa, va aprovar inicialment les reivindicacions dels llauradors, la qual cosa va calmar la rebel·lió, però davant el malestar que va provocar esta mesura a la capital, a l'any següent es va arribar a un nou acord que satisfeia totes dos parts i no alterava greument les competències d'aquella.
A esta conjuntura adversa es van afegir successives epidèmies de pesta (les més greus al 1647 i 1652) que van reduir la població en un terç, i una calamitosa riuada del Túria al 1651. L'economia es va mantindre estancada quasi tota la centúria, i només va manifestar símptomes de recuperació a les dècades finals, en part per la crisi política que va viure Catalunya durant eixos anys. La burgesia mercantil autòctona pràcticament havia desaparegut i el comerç d'exportació i importació estava en mans d'estrangers. La inexistència d'un port de mar en condicions era una de les causes que dificultaven el comerç, per la qual cosa la ciutat va promoure a l'acabament de segle diverses iniciatives encaminades a la construcció d'este, encara que no van arribar a portar-se a terme.
El XVII, de totes maneres, va ser el gran segle del cerimonial barroc, de les entrades reials, de les processons multitudinàries omplides de fervor religiós, dels protocol·laris actes públics, de la festa, en fi, concebuda com l'espectacle del poder. En ocasió d'estes celebracions la ciutat es transformava: els palaus exhibien a les seues façanes tapissos, teles, espills i cornucòpies, s'alçaven arcs triomfals efímers, s'il·luminaven els carrers mitjançant fanals, torxes i ciris, de manera que hi havia una atmosfera màgica que meravellava el poble. Alguna cosa d'esta teatralitat s'ha perpetuat actualment en manifestacions com els Miracles de Sant Vicent o el Corpus.
[edita] La instauració borbònica. Segle XVIII
A la mort sense descendència de Carles II es va produir un conflicte dinàstic que va desembocar en la Guerra de Successió, una contesa de dimensions europees que va tindre al territori valencià un dels seus escenaris. Després de la coronació a Madrid de Felip V de Borbó al 1701, València es va mantindre lleial al nou monarca fins a l'arribada a la ciutat de tropes de l'arxiduc Carles d'Àustria al 1705. L'arxiduc va fer la seua entrada triomfal al setembre de 1706 i va ser reconegut com a rei, però el seu regnat a penes va durar uns mesos. El 25 d'abril de 1707 les tropes borbòniques derrotaven les austracistes en la batalla d'Almansa.
Després de la seua victòria, Felip V decretava la nova planta, és a dir, l'abolició dels furs valencians i l'acomodament del regne i de la seua capital a les lleis i costums de Castella. El govern municipal va patir una profunda transformació i els càrrecs van deixar de ser electius per a passar a ser de designació directa del monarca, venals i hereditaris, i en la seua major part van ser ocupats per aristòcrates, en molts casos forans.
Des del começament de l'etapa borbònica València es va haver d'acostumar a la presència de tropes. Per a aquarterar-les, i també per a assegurar l'ordre a la ciutat, es va construir la Ciutadella al costat del convent de Sant Doménec, una fortificació que tenia dos baluards a l'exterior i una robusta torrassa que apuntava a l'interior de l'urbs. A més, es van utilitzar diferents edificis per a allotjament de tropes, com la mateixa Llotja, que va servir de quarter fins a 1762.
En l'àmbit econòmic, durant el segle XVIII València va viure una etapa de recuperació recolzada en la manufactura de teixits de seda i diverses activitats industrials, com la taulelleria. Segons fonts de l'època, la seda donava treball de forma directa o indirecta, a més de 25.000 persones i va conformar la fisonomia de tot un barri, el de Velluters, a més d'influir en bona mesura en el paisatge de l'horta, els seus camins vorejats de moreres i les seues alqueries d'altes andanes per a la cria del cuc. El Col·legi de l'Art Major de la Seda era l'encarregat de regular una professió, la de velluter, cada vegada més apartada del marc gremial i més pròxima a la proletarització. Donades les deficiències de les instal·lacions portuàries, la producció es trametia per terra a Cadis, des del port de la qual era redistribuïda, de manera que tenia especial acollida al mercat americà.
El XVIII va ser el segle de les idees, el segle de les llums. El pensament il·lustrat nascut a França va trobar a València un ressò fervent, i va tindre noms de reconegut prestigi europeu, com Gregori Maians o Pérez Bayer. Ells i els més destacats pensadors francesos o alemanys del moment mantenien correspondència, encara que el seu treball els portara en ocasions lluny de València). En este ambient d'exaltació de les idees pren cos al 1776 la Societat Econòmica d'Amics del País, introductora de nombroses millores en la producció agrícola i industrial i promotora de diverses institucions econòmiques, cíviques i culturals.
[edita] Segle XIX
La història de València, com en bona mesura la de la resta d'Europa, entre l'acabament del segle XVIII i el començament del XIX va estar marcada per les repercussions de la revolució francesa.
Davant la notícia de les abdicacions de Carles IV i Ferran VII i de l'alçament de Madrid el 2 de maig davant de les tropes napoleòniques, el poble valencià es va alçar en armes el 23 de maig de 1808 enardit per les arengues de personatges com el Palleter. Els amotinats van prendre la Ciutadella i van constituir una Junta Suprema de govern que es va fer càrrec de la ciutat i es va preparar per a la defensa. En el tens ambient revolucionari, el sector més radical de la revolta va assaltar la Ciutadella i va passar per les armes quatre-cents civils francesos allí refugiats.
El 28 de juny es va produir un primer atac de l'exèrcit napoleònic al comandament del general Moncey, que va ser heroicament refusat. Posteriorment, el general Suchet va repetir el setge per dos vegades i va aconseguir el seu objectiu el 9 de gener de 1812, després de diversos dies d'incessants bombardeigs. El seu control sobre la ciutat va ser breu, perquè al juliol de 1813 va haver d'abandonar-la davant de la retirada de l'exèrcit francés.
Durant els anys d'invasió napoleònica els valencians van fer eleccions a diputats i van enviar els seus representants a les Corts de Cadis, on es va redactar una constitució de caràcter liberal i antisenyorial.
Un any després de l'eixida de les tropes de Suchet, al maig de 1814, Ferran VII va tornar a la península a través de València, va fer una escenogràfica entrada triomfal i es va instal·lar al palau de Cervelló, va derogar immediatament la constitució aprovada a Cadis i va instaurar un règim de caràcter absolutista. La ciutat va viure eixos anys davall les ordres del general Elío, que la va governar durament.
La història de València durant el regnat de Ferran VII i fins i tot després, és substancialment la de la resta d'Espanya: una etapa de conflictes entre els partidaris d'un règim absolutista que s'afona per moments i els adeptes del liberalisme, que no acaben de controlar el poder. Però a València es van viure alguns dels episodis més notables. Al març de 1820, durant el Trienni Liberal (1820-23), Elío va ser empresonat i tres mesos després executat. Durant l'etapa ultraconservadora que va seguir a continuació (l'anomenada Dècada Ominosa, de 1823 a 1833), es va portar a terme una repressió implacable contra liberals i maçons a càrrec de les forces de l'Estat i de la Inquisició, que va executar a València a la seua última víctima l'any 1824, Cayetano Ripoll, un mestre acusat de "deista" i "maçó".
Després de la mort de Ferran VII al 1833, durant la regència de María Cristina i el posterior govern progressista del general Espartero, es va liquidar definitivament l'Antic Règim i es va consolidar l'estat liberal. Van ser anys difícils, en els quals la ciutat va viure un clima revolucionari, hi hagué enfrontaments entre liberals i republicans, i una permanent amenaça de les tropes carlines de Cabrera que, baixant des del Maestrat, assolaven l'horta. Va ser des de València on María Cristina va partir a l'exili a l'octubre de 1840, després de fracassar un acord amb Espartero, i va ser a esta mateixa ciutat on va tornar tres anys després, davant l'alçament del general Narváez, que va deposar a Espartero i va proclamar Isabel II com a reina.
Durant este convuls període es van produir canvis importants. Al 1833 es van crear les províncies. Eixe mateix any es va reestructurar l'Ajuntament, i van desaparéxer els càrrecs vitalicis per a accedir-hi personatges de la burgesia local, representants sens dubte de l'oligarquia, però elegits per mitjà de sufragi. Al 1837 es va posar en marxa la desamortització de béns de l'Església i isqueren al mercat immobles i terrenys que van ser adquirits en la seua major part per la burgesia local.
El regnat d'Isabel II va constituir una etapa de relativa estabilitat i de creixement per a València. L'Ajuntament, com el país en el seu conjunt, va passar a les mans d'una burgesia moderada, personatges enriquits pels negocis urbanístics realitzats com a conseqüència de la desamortització, per la prestació de servicis a la comunitat (abastiment d'aigua, pavimentat, gas, transports), o per operacions financeres. Encara que en la seua concepció de les coses no hi haguera un límit clar entre els seus negocis i els seus compromisos polítics, no hi ha dubte que gràcies a persones eminents com José Campo, València va fer un canvi qualitatiu cap a la modernitat i va millorar substancialment les infraestructures i els servicis, alhora que s'hi dugueren a terme projectes, com el del port, demandats molts anys abans.
A pesar de tot, l'agitat context ideològic ––reflex del que es vivia a Europa–– i els excessos reaccionaris de la corona van desembocar en la revolució de 1868, la Gloriosa. Isabel II va anar a l'exili, es va redactar una constitució progressista i es va formar nou govern presidit pel general Prim, el qual es va encarregar de buscar un candidat per a ocupar el tron, i el trobà en Amadeu de Savoia. El nou rei va governar segons la constitució durant quatre anys infestats de conflictes polítics (entre els borbó partidaris de la restauració, els carlins, els republicans federalistes i els socialistes), però finalment va abdicar al 1873 i es va proclamar la Primera República.
Al bell mig d'un ambient radicalitzat, es va desencadenar la insurrecció cantonalista. El Cantó de València, proclamat el 19 de juliol, no va tindre el caràcter revolucionari que va aconseguir a diverses zones d'Espanya, però el govern de Madrid va decidir ofegar la rebel·lió mitjançant les armes i va enviar tropes comandades pel general Martínez Campos, nomenat capità general de la plaça, el qual, el 7 d'agost, va entrar a la ciutat després de sotmetre-la a un intens bombardeig. Calmat el conflicte, el militar va buscar-hi suports per a promoure la Restauració de la dinastia borbònica, i després del pronunciament de Sagunt i l'ocupació de València, va donar un colp d'estat que va derrocar al govern republicà. Alfons XII, fill d'Isabel II, va arribar a València, camí de Madrid, l'11 de gener de 1875, i poc després va ser proclamat rei.
València va ser el bressol de la Restauració borbònica, perquè destacats membres del patriciat local van contribuir-ne a l'adveniment i van ajudar a construir el sosteniment polític del sistema, el bipartidisme entre conservadors i liberals, per mitjà del clientelisme i el caciquisme. L'estabilitat entre totes dos formacions va començar a caure, no obstant això, per la concessió del sufragi universal masculí al 1890, i a partir de tot això el republicanisme, que tenia Vicente Blasco Ibáñez al capdavant, va ascendir considerablement fins a convertir-se en la força més votada a la ciutat.
Als anys setanta va començar a tindre força un moviment cultural compromés pel que fa a la recuperació de la llengua i les tradicions valencianes, la Renaixença, que havia donat els seus primers passos dos dècades abans mitjançant la convocatòria dels primers Jocs Florals. A les posicions inicials, més pròximes al romanticisme i a l'evocació nostàlgica, que tenien Teodor Llorente al capdavant, s'hi van enfrontar els plantejaments més reivindicatius que encarnaven persones com Constantí Llombart, creador de Lo Rat Penat.
Des de l'últim quart de segle València va començar a créixer de forma decidida. El derrocament de les muralles l'any 1868, una vella aspiració per la qual passaven totes les ànsies de modernitat, va ser el senyal d'eixida per a l'assalt de les àrees perifèriques. L'obertura de les grans vies, previstes en els plans d'Eixamplament, van potenciar la ràpida urbanització del sector oriental, que tindria una trama viària ordenada, que es va poblar d'edificis d'estil modernista i eclèctic, molts dels quals encara existixen. A la resta, especialment a la vora oposada del Túria, la urbanització es va retardar fins ben avançat el segle XX. Una segona manifestació del caràcter expansiu de València va ser l'annexió de catorze municipis perifèrics : Patraix, Beniferri, Russafa, Benimaclet, Orriols, Benimàmet, Borbotó, Mahuella, Campanar, Poble Nou del Mar, Vilanova del Grau, Carpesa, Massarojos i Benifaraig. La modernitat va canviar els hàbits socials de la ciutat. La fira de juliol va passar a ser l'eix del calendari festiu, sense renunciar per això a les celebracions més tradicionals o a aquelles que començaven a adquirir importància, com les fallas. El teatre era l'espectacle de masses, així com els bous, encara que prompte van aparéixer més novetats, com el cinematògraf, de moment una mera curiositat. Els ciutadans acomodats acudien al club o al café, mentres els obrers, cada vegada més nombrosos, es reunien als casinos, centres de diversió i de cultura.
[edita] Segle XX
A començament de segle València era una ciutat industrialitzada. La seda havia desaparegut, però subsistia la producció de pells i cuirs assaonats i espentava fortament el sector de la fusta, la metal·lúrgia i l'alimentació, este últim tenia un vessant exportador, en particular de vins i agres, molt actiu. Hi era predominant la xicoteta explotació industrial, però dia a dia s'hi introduïa la mecanització i la producció es regia per criteris capitalistes. La millor expressió d'esta dinàmica eren les exposicions regionals, en particular la de 1909, emplaçada al costat de l'Albereda, on es mostraven els avanços de l'agricultura i de la indústria.
De tota manera, s'hi vivien moments de crisi: el sistema bipartidista que havia sustentat la Restauració cada vegada concitava menor suport en les urnes; la pèrdua de Cuba va provocar una onada d'indignació generalitzada; els obrers, en nombre creixent per la industrialització, van començar a organitzar-se en demanda de millors condicions de vida. Era el terreny abonat per a l'arrelament d'ideologies radicals. A València el partit republicà de Blasco Ibáñez va arreplegar durant diverses dècades els fruits d'eixe descontent i va obtindre un enorme recolzament popular, i també va governar el consistori de manera quasi ininterrompuda entre 1901 i 1923.
La primera guerra mundial va afectar molt l'economia valenciana, va col·lapsar les exportacions de cítrics i va produir l'alça descontrolada dels preus i el desabastiment dels mercats. Al 1917 el malestar a la capital es va canalitzar en forma de vaga general, que es va prolongar durant diverses setmanes i va enrarir el ja tens panorama social. Els anys 1919 i 1920 es van repetir les mobilitzacions i es va entrar en una espiral de violència en què es van succeir les bombes i els assassinats de civils i d'agents de l'ordre.
La instauració de la dictadura de Primo de Rivera l'any 1923 va frenar durant alguns anys la conflictivitat social, però no va apagar la creixent radicalització política. El moviment obrer anà consolidant la seua organització sindical, mentres els sectors conservadors s'aglutinaven entorn de la Dreta Regional Valenciana.
El 12 d'abril de 1931 es van fer eleccions locals, en les quals va obtindre una victòria absoluta la coalició de partits republicans, davant la qual cosa Alfons XIII va renunciar al tron, va deixar el país, i s'hi va proclamar la Segona República el 14 d'abril. La república va obrir les vies democràtiques de participació i va incrementar la politització dels ciutadans. No va poder escapar, no obstant això, d'un clima quasi permanent d'agitació social, que va esclatar a València ja des del mes de maig per l'assalt de diverses esglésies i convents i va prosseguir en els mesos següents per vagues i tumults. La mobilització de les masses obeïa en ocasions a motius menys conflictius, com el sepeli de les restes mortals de Vicente Blasco Ibáñez al 1932, mort a França, que va constituir una espectacular manifestació de dol i respecte.
L'ascens del front conservador al poder al 1933 va propiciar l'arribada dels blasquistes fins a les més altes instàncies del poder, però al mateix temps va marcar l'inici del seu declivi pel progressiu conservadorisme del partit. El fre a les reformes mampreses en l'etapa anterior va crispar els ànims de l'esquerra, cada vegada més radicalitzada, mentres els sectors dretans més extremistes s'organitzaven entorn de la recentment creada Falange.
Este clima d'enfrontament va marcar les eleccions de 1936, guanyades pel Front Popular, la qual cosa va promoure el fervor de les classes populars, que immediatament van exigir l'adopció de reformes socials i econòmiques. L'ajuntament va ser dissolt i les seues competències van passar a una comissió gestora, i es va excarcerar els presos polítics. Però les protestes van continuar, de nou es van assaltar esglésies i convents, i la polarització entre esquerres i dretes es va fer cada vegada més palpable.
L'alçament militar del 18 de juliol no va triomfar a València, perquè davant l'actitud indecisa dels militars, els milicians del Comité Executiu Popular van assaltar els quarters i es van controlar la ciutat. Durant uns mesos hi va haver un ambient revolucionari, gradualment neutralitzat des del govern. La marxa de la contesa bèl·lica va aconsellar traslladar la capital de la República a València al novembre de 1937: el govern es va instal·lar al palau de Benicarló, i els ministeris van ocupar assenyalats palaus. La ciutat va ser intensament bombardejada per aire i per mar, la qual cosa va portar a la construcció de més de dos-cents refugis per a protegir la població. El 30 de març de 1939 València es va rendir i les tropes nacionals van fer-hi la seua entrada.
L'adveniment de la Dictadura va provocar un canvi radical: es van prohibir els partits polítics, es va iniciar una severa repressió ideològica, l'Administració va recuperar les competències anteriors a la guerra i l'Església va encapçalar el rearmament moral de la societat. L'autarquia econòmica va provocar una profunda crisi i el desabastiment dels mercats: els racionaments i l'estraperlo es van imposar durant més d'una dècada. Damunt de desgràcies, el 14 d'octubre de 1957 el Túria es va desbordar en la pitjor riuada de la seua història.
Al començament dels seixanta es va iniciar la recuperació econòmica i València va viure un espectacular creixement demogràfic a causa de la immigració i l'execució d'importants obres urbanístiques i d'infraestructures. Es va posar en marxa el Pla Sud per a construir un caixer alternatiu al riu Túria que evitara futurs desbordaments, es van millorar els accessos i es van iniciar reformes interiors, de manera que va canviar la fisonomia d'algunes places destacades (com la de l'Ajuntament o la de la Reina) i es van obrir carrers (Poeta Querol). La ciutat va créixer, es van dissenyar nous barris a la perifèria i es van traçar noves avingudes. El ritme de vida va millorar: va arribar el sis-cents i la televisió.
A la mort del general Franco al 1975 es va iniciar el procés de transició democràtica i el posterior de transferència de competències a la Comunitat Valenciana. Això no obstant, la nit del 23 de febrer de 1981 van estar a punt de truncar-se estos dos per la temptativa colpista que, des de València, va liderar el capità general Milans del Bosch, afortunadament fracassada. La democràcia va propiciar la recuperació de la llengua i la cultura valenciana, encara que no es va poder evitar certa crispació social entorn dels símbols.
En les dos últimes dècades València ha canviat de cara. Projectes emblemàtics, com el Jardí del Túria, l'IVAM, el Palau de la Música o el de Congressos, el Metro, o la Ciutat de les Arts i les Ciències, han identificat els valencians i la seua ciutat i atrauen cada dia més i més turisme. Però, al costat d'estos, són les infraestructures i els servicis els que convertixen València en una urbs moderna, una ciutat que afronta el futur des de l'optimisme, conscient dels reptes que té davant (el creixement sostenible, els canvis socials, la revitalització del centre i dels barris històrics, la coordinació respecte dels municipis del seu entorn) però fermament assentada en una destacada posició dins de l'Estat Espanyol i d'Europa.
[edita] Enllaços Externs
- Web de l'ajuntament de València d'on s'ha extret part de la informació anterior, amb permís.
