Joan Lluís Vives i March
De Viquipèdia
Joan Lluís Vives i March (València 1492 - Bruges 1549), generalment conegut com Lluís Vives, va ser un dels més destacats humanistes i filòsofs del Renaixement.
Lluís Vives va nàixer a València a l'any 1492, el mateix any que els reis catòlics conquerien el darrer regne musulmà a la península, el regne de Granada, amb l'ajut de la Corona d'Aragó. Va ser l'inici d'una època molt difícil per a tots aquells que professaven una religió diferent a la cristiana, és a dir, per a tots els musulmans i jueus que fins aleshores havien conviscut pacíficament i fins i tot col·laborat junts en el desenvolupament dels estudis científics més importants d'aquella època, perquè a partir d'aquell moment, comandats pel cardenal Cisneros, amic i confessor de la reina Isabel, se'ls obligà a abandonar la religió de les seves famílies i les creences que des de feia segles els hi havien transmès els seus avantpassats. Ara, musulmans i jueus es veien obligats a convertir-se a la religió cristiana i trair de manera humiliant i pública les seves creences, o exiliar-se, abandonant, en molts casos, les terres que amb molts esforços havien convertit en camps de cultius, rics i productius, i totes les seves riqueses, havent de malvendre precipitadament a preus molt barats allò que tant d'esforç els havia costat construir.
Per aquesta raó, tant per salvar la vida, com les seues propietats, molts musulmans i jueus es convertiren al cristianisme.
Era corrent que aquestes persones, que s'havien convertit sota amenaça, continuaren en secret amb les seues pràctiques religioses, que era allò en què realment creien, però això era enormement perillós perquè la Inquisició havia encetat una vigilància opressiva i feia tot el possible, amb pressions, amenaces i tortures, per tal que familiars, amics i veïns es delatassin els uns als altres per a poder processar-los i condemnar-los.
La família Vives era important entre el nucli de comerciants jueus, religiosos i econòmicament acomodats a València. Per tal de protegir la vida dels seus familiars i la seva mateixa, així com les seves propietats i no ser expulsats, s'havien vist obligats, com tants i tants correligionaris, a convertir-se al cristianisme. Però religiosos com eren no podien, en allò més íntim de les seves persones, renegar de les seves creences, raó per la qual continuaven amb les seves pràctiques jueves en una sinagoga que tenien a casa seva i de la qual el seu cosí germà mateix, Miquel Vives, era el rabí.
En 1482, la Inquisició descobrí Miquel i sa mare a l'interior de la sinagoga en plena funció religiosa, per la qual cosa els detingueren i s'encetà un procés contra la família Vives.
Cinc anys després, en 1487, Blanquina Marc i Almenara, tia de Miquel, fou citada i s'hagué de presentar al tribunal de la Inquisició de València.
Blanquina es casava, quatre anys després, amb el mercader, també convers, Lluís Vives i Valeriola i de nou hagué d'abjurar davant el Sant Ofici, renegant de les seves creences. Estava clar que no els havien de deixar tranquils.
L'any següent tenien un fill, Joan Lluís. Angoixats i neguitosos pel procés inquisitorial que se seguia contra ells, els pares decidiren batejar-lo per tal, si més no, de guardar les aparences i apartar-lo tant com fos possible del perillós procés que la Inquisició havia obert contra la seva família. En molts casos les acusacions en aquests processos havien acabat amb la mort, així que totes les precaucions eren poques.
Al llarg de la seva infància li posaren a càrrec del seu oncle Enric que havia estudiat a Bolonya per a què l'introduís en l'escola primària i li ensenyàs la Llengua Llatina, l'idioma internacional d'aquella època que tan útil li seria en el futur, ja que gràcies a ell pogué guanyar-se la vida, tot viatjant per diferents països.
Mentrestant, la família continuava les seves pràctiques religioses a la sinagoga que tenien d'amagat a casa seva i en 1500 el seu pare era detingut per primera vegada.
L'any següent, en 1501 són condemnats Yosef Abenfaram, autèntic nom jueu del seu cosí Miquel, junt amb la seva tia. Executada la sentència, són cremats en la foguera en la plaça pública.
Als quinze anys Joan Lluís Vives entrà a estudiar a la Universitat de València, que s'havia fundat només cinc anys abans, l'anomenat Estudi General, a on va acudir entre 1507 i 1509 aproximadament.
En eixos anys van morir de pesta sa mare la qual, condemnada més tard, va ser cremada en efígie, així com una de les seves germanes. Les altres dues i el seu germà pogueren sobreviure.
Preocupat pel caire que anava prenent el procés en el qual s'ha vist implicat, el seu pare decidí enviar-lo a estudiar a l'estranger i allunyar-lo definitivament dels inquisidors de València, que tants grans patiments estaven causant a la seva família.
D'aquesta manera, a la tardor de 1509, als 17 anys Vives eixia de València rumb a París, per a perfeccionar i ampliar els seus coneixements en la ja cèlebre Universitat de la Sorbona, focus d'atracció d'alumnes d'Aragó i Catalunya, i on ensenyaven molts professors espanyols.
Acabà els estudis el 1512, assolint el grau de doctor, traslladant-se a Bruges, a Bèlgica, on residien diferents famílies mercaderes de València, a una de les quals, igualment d'origen hebraic, pertanyia la qui des del 1524 fou la seua muller, Margarida Valldaura.
Des de València arriben doloroses notícies que l'informen de la condemna del seu pare que, a l'igual que el seu cosí i la seva tia, 23 anys abans, és cremat en la foguera als carrers de València.
Enmig d'una gran depressió anímica arriba a Anglaterra, després de renunciar a l'oferta que li fa la Universitat d'Alcalà d'Henares per ensenyar a la seva càtedra, per la por que li té a la Inquisició a causa de la seva ascendència jueva i la persecució cruel a la qual havia sotmés a la seva família. Tanmateix, econòmicament no podia afrontar les despeses d'un viatge que li hauria fet travessar mitja Europa.
L'estiu de 1523 Vives va ser elegit lector del Col·legi del Corpus Christi pel cardenal Wosley, a Anglaterra, la qual cosa comportava l'anomenament com a Canceller del rei Enric VIII. Vives veia així complert el seu anhel d'establir-se en una cort, l'únic lloc on un humanista podia desenvolupar dignament la seva feina investigadora de la cultura i ensenyar els descobriments dels seus estudis, perquè amb els diners reials podia publicar-los. Allí trobà la gran amistat de Tomàs Moro, i la generositat de la reina, Caterina d'Aragó.
Així i tot, es va desanimar molt prompte, perquè enyorava els amics flamencs i la superior vida acadèmica de Lovaina, als Països Baixos, on destacava la figura d'Erasme i on tenien lloc, amb plena llibertat, les discussions més apassionants entre els més rellevants humanistes europeus. En comparació, la cort anglesa li semblava intel·lectualment molt més pobra.
Per tal d'animar-lo, els reis el convidaren a passar en la seva companyia les festes de Nadal de 1523. De fet la reina havia trobat en ell un prudent conseller i un company d'ideals.
Aquesta amistat li permeté, el 28 d'abril de 1525, obtenir la llicència per a importar a l'illa vi i llana, i exportar blat al continent. Amb els beneficis d'aquest comerç i la pensió règia s'alleugeriria el seu infortuni per l'execució del seu pare i la delicada salut que li provocava el clima tan nociu de l'illa, tan humit i nuvolat.
Donat que la seva situació econòmica sempre havia patit d'una certa feblesa, eixa millora pecuniària suposava una petita compensació a les seves desgràcies.
Des de maig de 1526 fins abril de 1527 Vives tornà i va romandre a Bruges, on es va assabentar que el seu íntim amic Tomàs Moro, altre gran intel·lectual, fervent cristià i fidel servidor del rei, havia estat condemnat per aquest al cadafal, per haver-se oposat al propòsit d'Enric VIII de divorciar-se de Caterina.
La qüestió del divorci plantejada pel rei, estava motivada per la passió del rei per Anna Bolena i la falta de successió masculina. Caterina no era capaç de donar-li el fill que tant desitjava perquè heretàs la corona, puix que només havia tingut amb ella una filla, Maria Tudor, a qui Lluis Vives ensenyà Llatí a petició de la reina després de retornar de Bruges.
Caterina necessitava tenir prop d'ella el moralista que creia capaç d'influir i convèncer el rei, el seu marit, que no l'abandonàs, divorciant-se d'ella, ja que després de l'execució de Tomàs Moro la reina s'havia quedat sense el seu principal valedor.
Així doncs, cridà en Lluís Vives perquè ensenyàs el llatí a la seva filla Maria Tudor.
Per ajudar a la reina, Vives escrigué a l'emperador Carles V, adversari del rei, perquè el rei Enric tenia por que fos molt més poderós que ell, i al papa Climent VII, però els seus oficis foren interceptats pel cardenal Wosley i li valgueren un confinament forçat.
Malgrat queixar-se que el cardenal violentava els seus drets humans, es va convèncer de la inutilitat dels seus esforços. El rei no renunciaria a la seva pretensió de rebutjar Caterina per a casar-se de nou, no li importaria permetre la caiguda del cardenal Wosley perquè aquest no pogué convèncer el Papa Climent VII que acceptàs la sol·licitud de divorci.
Aleshores intentà convèncer la reina perquè renunciara a oposar-se al divorci, en adonar-se que la seva era una causa perduda i que era millor acceptar-lo de bon grat per tal que les conseqüències no suposaren mals més greus.
Aquesta estratègia va decebre tant el rei com la reina i, desenganyats tots dos amb ell, li retiraren la pensió reial, de manera que hagué d'abandonar Anglaterra.
Cercà llavors la protecció de l'emperador Carles V, al qual dedicà el tractat "Sobre la concòrdia i discordia del gènere huma" i un altre a l'inquisidor general d'Espanya, Alonso Manrique titulat "Sobre la pacificació" en un intent de congraciar-se amb la Inquisició, per la qual cosa li concediren una renta anual de 150 ducats, que representava la meitat de les seves despeses, però no tingué sort amb la Inquisició, ja que el benefici eclesiàstic sol·licitat no li va arribar mai.
Els darrers anys es dedicà a perfeccionar la cultura humanística dels ducs de Mencia. Mai més tornarà a València ni a cap altra universitat de la península.
Aleshores es va assabentar dels greus successos esdevinguts des de 1529 a 1536: el poderós cardenal Wosley, d'Anglaterra, cau en desgràcia a la cort del rei Enric, Tomàs Moro dimiteix com a canceller del rei, per no trair la seva conciència en oposar-se al divorci del rei i és executat el 1535, Enric VIII és excomulgat pel Papa el 1533 per divorciar-se de la reina i separar-se de l'Església de Roma anomenant-se cap de l'Església Anglicana, Caterina, abandonada pel rei, moria el mateix any que Erasme a Basilea el 1536 i els seus deixebles van ser perseguits per la Inquisició a tota Europa.
Així, enmig de la soledat i desenganyat de la glòria humana, Vives es converteix en un vertader reformador de l'educació europea i en un filòsof i moralista de talla universal, proposant l'estudi de les obres d'Aristòtil en la seva llegua original i adaptant els seus llibres destinats a ensenyar llatí als estudiants, mitjançant la substitució de textos medievals per altres nous, amb un vocabulari adaptat a la seva època i a la forma de parlar del moment.
El seu llibre destinat a ensenyar llatí als estudiants va ser editat 65 vegades entre 1538 i 1649. Al llarg de més d'un segle serví de llibre de text a tota Europa.
De la mateixa manera proposà la reforma de la primera universitat del món: la Sorbona, depurant la seva educació filosòfica i tornant a l'estudi de l'Aristòtil original, dotant-la d'una gran qualitat al seu ensenyament. Encara avui, cinc-cents anys més tard, és una de les més importants universitats del món.
En 1529 ja presentava una salut molt delicada: amb dolors de cap i úlcera estomacal, arribant quasi al col·lapse nerviós a causa del treball. L'artritis va degenerar amb forts dolors i el 6 de maig de 1549 moria en Bruges d'un càlcul biliar i va ser soterrat en l'església de Sant Donacià.
Un punt molt important a destacar és que tota la seva família va ser assassinada per la Santa Inquisició, la seva mare, tot i estar morta des de feia temps, va ser desenterrada i posteriorment cremada davant la població.
