Despotat de l'Epir
De Viquipèdia
El despotat de l'Epir (conegut també com a despotat d'Arta) va sorgir a la regió de l'Epir el 1204 al caure Constantinoble en mans dels croats i crear-se tot seguit l'Imperi Llatí de Constantinoble. Va existir del 1205 al 1358.
[edita] Història
El 1204 els croats van conquerir Constantinoble i després de guanyar la batalla de Pemaneo (desembre del 1204) van entrar a Bitínia. L'emperador Constantí XI Làscaris va morir en la lluita el gener del 1205 i el seu germà Teodor I Làscaris fou proclamat emperador a Nicea, però el patriarca de Constantinoble Camatero, que havia fugit a Tràcia, no va voler anar a Nicea per coronar-lo. Els búlgars van envair Tràcia el febrer del 1205 acompanyats de contingents cumans i al mateix temps Teodor va patir una greu derrota enfront dels croats (ara anomenats llatins) a la batalla d'Adrametium (març del 1205) i els llatins van ocupar gairebé tota la Tràcia i la Bitínia, que van erigir respectivament en ducats per al comte de Saint Pol (Ducat de Demòtica) i per al comte Lluís de Blois (Ducat de Bitínia). Els grecs de Tràcia es van revoltar i Demòtica i Adrianòpolis es van entregar als búlgars. Filipòpolis, que era capçalera d'un ducat (concedit nominalment a Rainer de Trith) fou assetjada. En aquestes condicions el governador bizantí de Nicòpolis, Miquel I Àngel Comnè es va proclamar dèspota i va estendre els seus dominis establint la capital a Arta. La desfeta dels llatins encapçalats per l'emperador Balduí de Flandès a Adrianòpolis (14 d'abril del 1205), en front dels búlgars, va suposar un respir per Miquel. Lluís de Blois va morir, Balduí fou fet presoner, i Godofred de Villehardouin i el dux venecià Enric Dandolo (de 97 anys d'edat) varen aconseguir retirar-se a Constantinoble salvant una part del exercit, però Filipopolis fou ocupada pels búlgars i va haver-se d'evacuar Bitínia (maig del 1205) que així va poder ser ocupada per Teodor Làscaris (menys Pegai a la costa sud del Mar de Màrmara), deixant nomes als llatins Constantinoble i rodalies i Redesto i Selimbria.
La regència llatina va passar a Enric comte d'Hainaut, germà de Balduí, que en fou confirmat el mes de juny. El dèspota de Sinope, David Comnè, es va aliar amb Enric contra Teodor Làscaris, però fou derrotat a Nicomèdia. Llavors el pes de la lluita va passar a la part occidental on Bonifaci de Montferrato, rei de Tessalònica, va haver de lluitar contra el dèspota de Grècia Lleó Sguros, al que va guanyar a les Termòpiles i es va assegurar el domini de Tessàlia. Altres senyors llatins van avançar mes cap al sud: Guillem de Champlitte i Godofred de Villehardouin van entrar a Beòcia i van ocupar Tebes sense lluita (els grecs es van refugiar a la fortalesa i hi van restar fins el 1209); després van seguir fins Atenes (a l'Àtica) i a l'illa d'Eubea o Negroponte. El Peloponès es va sotmetre al dèspota Miquel d'Epir, i Tebes i Atenes foren constituïdes en baronia depenent del rei de Tessalònica, concedida a Otó I de la Roche, i Negroponte fou donada a Jaume d'Avesnes. Godofred de Villehardouin i Guillem de Champlitte van envair llavors el Peloponès (Acaia, anomenada pels llatins Morea) i van ocupar Èlide i Arcàdia desfent a les forces enviades pel dèspota Miquel a la batalla de Kondura. Guillem fou proclamat príncep d'Acaia, amb poder feudal sobre Atenes i Tebes però feudatari del rei de Tessalònica, i Godofred es va proclamar príncep de Koron i Kalamata. A Argos, Nàuplia i Corint va restar independent per un temps Lleo Sguros, anomenat tirà d'Argos i Nàuplia.
El 1206 va ser de calma, amb Miquel intentant refer les seves forces, i a la primavera del 1207 va atacar als llatins però fou derrotat altre cop a la batalla de Lacos. Aquesta desfeta i els fets que es desenvolupaven a la regió (amb l'enfortiment del Emperador que va assegurar la submissió del regne de Tessalònica que no respectava la sobirania imperial) va fer que el 1209, en el parlament de Ravenica, a la vall del riu Esperquios, Miquel I es reconeixes vassall del Imperi llatí: una filla de Miquel es va casar amb Eustaqui, germà del emperador, segellant així l'aliança. Al mateix parlament Godofred de Villehardouin príncep de Morea (Acaia) i Otó de la Roche, senyor d'Atenes i Tebes (Beòcia) van quedar establerts com a feudataris immediats del imperi.
El 1210 la debilitat de Miquel el va obligar a signar un tractat amb Venècia (mes de juny) per el qual va reconèixer la sobirania feudal de la república. Per contrarestar aquests fets va intentar estendre's per Tessàlia al desembre, però l'exèrcit imperial l'hi va impedir. El 1211 va haver d'enviar un contingent per lluitar al costat del emperador contra el príncep búlgar de Prosec.
El estiu del 1212 Miquel va ocupar Larissa a Tessàlia i l'any següent va trencar amb Venècia i va atacar Durazzo, que pertanyia a la república, sense poder ocupar la ciutat però si alguns territoris de les rodalies. El 1215 va ocupar als venecians l'illa de Corfú. Miquel fou assassinat segurament per instigació dels venecians i el va succeir el seu germà Teodor I Àngel-Comneno Ducas, que va seguir la mateixa política, atacant i ocupant Durazzo (1215) i incorporant les regions entre el riu Drin i la mar Adriàtica.
El 1216 Teodor es va assegurar la frontera nord amb un tractat amb el duc de Rascia (Sèrbia), i amb els llatins va signar una treva. Llavors va atacar als búlgars als qui va prendre Prilep i Ocrida.
El 1217 l'emperador Llatí Pere I de Courtenai va atacar Durazzo, però en fou rebutjat i va caure en un parany a la costa albanesa essent fet presoner. El 1218 Teodor va iniciar una campanya de quatre anys contra el regne de Tessalònica, que es va desenvolupar sobretot a Tessàlia (1218-1222) i que va comportar l'ocupació de gran part del regne, des Platamònia al sud, fins a Serres i Drama al nordest. Salònica fou assetjada, i Guiu de Pallavicini va assumir la direcció de la ciutat com a regent del jove Demetri que va marxar a demanar ajuda al Papa i als senyors italians. L'emperador va enviar alguns soldats l'any següent (1223) però l'atac de Joan III de Nicea va obligar a retirar aquestes tropes. Teodor va ocupar llavors Adrianòpolis i part de Tràcia.
El 1224 va arribar a Salònica Guillem IV de Montferrato per defensar la corona del seu germà Demetri, però les seves tropes foren delmades per una epidèmia de pesta en la que va morir el mateix Guillem IV i a darrers del any la ciutat va capitular. Teodor va entrar a Salònica i es va proclamar emperador (deixant així el títol de dèspota) mentre els seus soldats ja s'acostaven a Constantinoble. Les operacions no varen continuar i Teodor es va dedicar a consolidar el seu poder. El 1227 el nou rei de Sèrbia, Radoslav (Esteve II Radoslav), que acabava de succeir al seu pare Esteve I, es va declarar vassall d'Epir. El 1230 la República de Ragusa va reconèixer la sobirania de Teodor.
L'any 1230, a la cimera del seu poder, Teodor va atacar territori búlgar però va patir una greu desfeta a la batalla de Clocònica, a la vora del riu Maritza Superior, i fou fet presoner; inicialment fou tractat amb honors, però quant es va descobrir que ell i el seu fill Joan preparaven un complot contra el tsar Ivan Asen, va esser cegat. Els territoris conquerits per Teodor als llatins es van sotmetre al tsar búlgar (menys una part de Tessàlia), i els búlgars van entrar amb poca resistència a Albània i Durazzo. Manel, germà de Teodor, casat amb una filla d'Ivan Asen, va conservar el poder a Epir, Etòlia, Acarnània i part de Tessàlia, perquè es va reconèixer vassall del tsar de Bulgària. Ragusa va rebutjar la sobirania d'Epir el 1232. Sèrbia ho va fer el 1233 (Esteve II es va tornar boig i fou deposa per la noblesa que va col·locar al tron al seu germà Esteve III Vladislav), i es va aliar a Bulgària.
El 1237 el cec Teodor fou alliberat junt amb el seu fill Joan. Va tornar a la resta dels seus dominis i ràpidament la noblesa es va posar del seu costat i va deposar a Manel, que va fugir a Nicea. Teodor, restablert, va abdicar en el seu fill Joan I, i una filla es va casar amb el tsar búlgar Ivan Asen garantint així la neutralitat d'aquest. Amb tots aquest disturbis, Miquel II, fill del dèspota Miquel I, es va proclamar dèspota a Epir, Etòlia, Acarnània i Corfú, deixant a Joan nomes alguns territoris principalment a Tessàlia. Llavors l'exiliat Manel va retornar amb soldats que li va deixar l'emperador de Nicea i va desembarcar prop de Salònica. Però Manel i Teodor el Cec van arribar a un acord i es va establir un govern conjunt entre Joan I i Manel.
Nicea va encaixar malament aquest acord. El 1241 va enviar tropes a Salònica i en les lluites fou fet presoner el pare de Joan I, Teodor el cec. La costa de Tessàlia i Macedònia fou ocupada pels soldats de Nicea, fins a les portes de Salònica, mentre el interior de Tessàlia era ocupat per el dèspota Miquel II de l'Epir, i els venecians aprofitaven per apoderar-se de Volo i Almiro, ciutats costaneres. Les operacions no van continuar però l'imperi de Tessalònica era cada dia mes minvat mentre el despotat d'Epir tornava a agafar embranzida. El 1247 Miquel II va ocupar Albània fins a Durazzo i la costa de Macedònia que estaven en poder dels búlgars des el 1230.
Així el 1248 Nicea va buscar l'aliança amb Miquel. Joan Ducas Vatatzes li va proposar l'enllaç de Nicefor (fill de Miquel II) amb la seva neta, proposta que va tenir el suport de Teodora Petralifina, muller de Miquel, i l'enllaç es va concertar el 1249 (no es va celebrar fins el 1256). Teodor el cec, que havia estat alliberat i ara era senyor de Vodena, es va oposar a aquesta aliança i va aconseguir convèncer a Miquel II de capgirar les seves aliances i ocupar els territoris dominats per Nicea a la costa de Macedònia i Tessàlia. Miquel II va envair aquestos territoris i va ocupar la costa de Macedònia el 1251. El 1252 Nicea va passar a l'ofensiva i va recuperar les seves possessions, amb la fortalesa de Castòria i varen arribar fins Albània. Miquel II va demanar la pau i va signar el Tractat de Larissa per el qual renunciava a favor de Nicea als territoris grecs occidentals que havia pres a Bulgària, i a Prilep i Croia (Kroja o Kruje) a Albània, i a canvi se li reconeixia el títol de dèspota d'Epir, però com a vassall del Emperador de Nicea. Teodor el cec de Vodena fou fet presoner altra cop i empresonat a Nicea on va morir. Després d'una campanya de Nicea contra els búlgars (1255-1256) Miquel II, impressionat, va finalment enviar al seu fill Nicefor per casar amb Maria, filla de Teodor II Lascaris de Nicea, acompanyada de Teodora, la dona de Miquel, acomplint l'acord de 1249. La boda es va fer a Salònica el 1256 i Teodor II va exigir com a dot els territoris serbis de Miquel II i la ciutat de Durazzo, i Miquel no va poder negar-si al tenir a la seva dona i fill en mans de l'emperador. Una vegada varen retornar, Miquel II va envair Macedònia i va iniciar-se una guerra de tres anys (1257-1259) en la que Miquel va tenir el suport de Manfred regent de Sicília i de Guillem de Morea i Oreos (a l'illa d'Eubea) que l'any 1258 es va casar amb Anna Comneno Ducas, filla de Miquel II, aportant com a dot el territori del sud de Tessàlia que ja era possessió de Guillem però sobre el que Epir tenia drets; l'any següent (1259) un altra filla de Miquel II, Elena Àngel, es va casar amb Manfred de Sicília i li va aportar com a dot Albània (Janina, Durazzo, Berat i Valona) i Corfú. En aquest any 1259 es va lliurar la batalla definitiva: les forces de Miquel II i els seus aliats (i contingents de Sèrbia) es van enfrontar a un exercit de Nicea enviat pel emperador Miguel VII Paleòleg sota el comandament de sa germà Joan Paleòleg; inicialment el serbis varen ocupar Skopje i Kosovo però a Pelagònia els exercits epirota i nicè varen xocar i Joan Paleòleg va triomfar decisivament. Guillem d'Acaia i Oreos fou fet presoner; el rei serbi Esteve III Uroš es va retirar i va buscar aliats per fer front al perill (tractat amb Hongria per el qual el seu fill Dragutí es va casar amb la neta del rei hongarès).
Van passar uns anys tranquils, i el 1263 i va haver una curta guerra amb l'emperador (ara altra cop a Constantinoble) per territoris fronterers al nord de Grècia. El 1266 va morir Manfred de Sicília al camp de les roses (26 de febrer) i Miquel II va aprofitar per recuperar les possessions albaneses que li havia entregat el 1259, però no va poder recuperar Corfú que ja havia reconegut a Carles d'Anjou. El 1268 Carles va entrar a Durazzo. Miquel II va morir el 1271 i va repartir els seus dominis: al seu fill gran Nicefor Andrònic li va deixar el Epir i Albània; al segon, Joan, la part sud de Tessàlia. El 1272 Nicefor Andrònic va renunciar a la major part d'Albània en favor de Carles d'Anjou rei de Sicília per evitar la guerra i li va retornar els territoris ocupats pel seu pare (1272/1273).
El 1274 l'emperador bizantí Miquel VII, amenaçat per Carles d'Anjou (comte d'Anjou i Provença i rei de Nàpols) que aspirava al Imperi Llatí, va atacar Albània. Dirigia la flota bizantina el pirata Licari, que s'havia posat al servei del emperador, i que també va ocupar algunes illes de la mar Egea. Carles d'Anjou era una amenaça també per Nicefor Andrònic, i el 1279 es va declarar vassall del angeví. El 1281 els bizantins van atacar a Carles a les seves possessions albaneses, concretament a Berat, i van obtenir una victòria parcial, però l'estiu Carles va reunir contingents de França, enviats del Papa, Sèrbia, Bulgària, Acaia, Tessàlia, Epir, Atenes i Venècia i va restaurar el control sobre Albània, i la mort de Miquel Paleòleg i les vespres sicilianes, tot el 1282, van posar fi a les lluites. El 1290 va morir el dèspota de Tessàlia i Lòcrida Joan, sense successió, i els seus territoris van passar a la línia del Epir representada per Nicefor Andrònic. Aquest va morir el 1296 i el va succeir el seu fill Tomàs, sota regència de sa cosina Anna
L'any 1300, Joan Orsini, fill del comte de Cefalònia, va construir una fortalesa a l'illa de Leukas o Santa Maura, que depenia d'Epir però reclamaven els Orsini. Tomàs d'Epir es va casar el 1304 amb una neta del emperador Andrònic II de Bizanci, enfortint el partir pro-bizantí, mentre el partit angeví, representat per Tamara (germana de Tomàs) perdia pistonada (Tamara estava casada amb Felip de Tàrent, senyor d'Acaia i príncep de Tàrent i el 1306 els llatins foren expulsats del despotat. El 1310 es van produir combats amb la companyia catalana dels almogavers que acabava de sortir de Tessàlia i havia entrat al servei del duc Gualteri d'Atenes.
Tomàs va morir (assassinat) sense successió masculina. Anna Àngel va heretar el despotat i al estar casada amb Joan Orsini de Cefalònia es va iniciar la dinastia Orsini. El fill de Joan, Nicolau, es va casar amb la vidua de Tomas.
El 1315 Ferran de Mallorca va desembarcar a Acaia (juliol) i va ocupar algunes ciutats i va obtenir el suport d'alguns barons, i en la confusió el dèspota d'Epir, Joan Orsini, també va envair la regió i algun dels barons li va jurar lleialtat. Lluís de Borgonya va desembarcar a Acaia i va derrotat a Ferran de Mallorca a Manolada o Espero (5 de juliol de 1316) i els barons es van passar al seu bàndol però va morir assassinat el setembre.
Joan I Orsini va morir el 1317 i el va succeir el seu fill Nicolau que va ocupar el poder. La dona de Nicolau, Anna Paleòleg el va enverinar el 1323, amb l'esperança de sotmetre l'Epir i Cefalònia al Imperi Bizantí, governat pel seu pare Andrònic II Paleòleg, però el príncep d'Acaia Joan de Gravina (conegut com Joan d'Anjou) va ocupar Cefalònia i la va declarar un feu de Acaia, instal·lant al tron com a vassall a Nicèfor I, fill d'Anna i Nicolau; a la part continental Joan II Orsini, germà de Nicolau, fou reconegut pels senyors. Joan II va seguir la mateixa sort que Nicolau, i també fou assassinat el 1335 per la seva mullar grega Anna. El fill menor d'edat Nicefor II fou proclamat i Anna va exercir la regència i va establir una estreta aliança amb l'Imperi Bizantí. El 1336 Anna va entregar el poder a Bizanci. El jove Nicèfor II fou tret del país i portat a Nàpols pel partit antibizantí i quant el 1337 les tropes enviades pel emperador anaven a prendre possessió, Nicefor II, que havia obtingut l'ajut de Catalina de Valois-Courtenai (que reclamava l'imperi i Acaia) i li havia donat una flota, es va presentar amb les naus i va lliurar batalla; fou derrotat, però les tribus albaneses no varen acceptar la presencia dels bizantins, i es van revoltar; van ocupar Timoron (Timorindje) i van assetjar algunes fortaleses bizantines. Els bizantins, molt millor armats i amb l'ajut de tropes deixades pel emir d'Aidin, van passar a l'ofensiva, van derrotar al revoltats (que es van refugiar a les muntanyes) i van reconquerir Timoron; els mes beneficiats foren els serbis, que van ocupar algunes regions albaneses. Joan Àngel fou establert com a governador o dèspota vassall de Bizanci. El 1340 Nicèfor II es va tornar a presentar amb les restes de la seva flota i els vaixells obtinguts a Nàpols, però fou derrotat pel dèspota bizantí del Epir, Joan Àngel, amb l'ajut de tropes enviades pel governador de Salònica i nord de Tessàlia Teodor Sinadenos. Nicefor II, al veure que tot estava perdut, es va sotmetre al emperador, va renunciar als seus drets i es va casar amb la princesa Maria, filla del influent Joan Catacuzè (que era cosí de Joan Àngel) establint-se a Constantinoble. En els anys següents Epir va passar a mans del rei de Sèrbia Esteve Dushan. El 1355 a la mort d'Esteve Dushan, les tribus albaneses sotmeses van quedar de fet lliures, especialment els Balsha (al nord) i els Thopia al sud. Nicefor II va tornar al Epir i fou reconegut dèspota al sud d'Albània fins a l'Acarnània. El 1358 va morir en els combats contra els serbis per l'extensió dels seus dominis (batalla d'Arta) i el cap albanes Carles Thopia es va fer l'amo de la regió, acabant així el despotat.
[edita] Llista de Dèspotes de l'Epir
- Miquel I Àngel Comnè 1205-1215
- Teodor I Àngel-Comnè (germà) 1215-1230 (es nomena Emperador el 1224)
- Manel I Àngel-Comnè (germà) 1230-1237
- Teodor I Àngel-Comnè (2n cop) 1237
- Joan I Àngel-Comnè (fill Teodor I) amb Manel II Àngel-Comnè (fill Manel I) 1237-1271 (l'intitulen Dèspota el 1252)
- Nicèfor Andrònic I (fill) 1271-1296
- Tomàs I Àngel (fill) 1296-1310
- Anna I Àngel (filla) amb Joan I Orsini 1310-1317
- Nicolau I Orsini (fill) 1317-1323
- Nicèfor II Orsini (fill) 1323-1337
- Joan Àngel, governador per Bizanci 1337-134?
- Esteve Dushan, rei de Sèrbia 134?-1355
- Nicèfor II Orsini (2n cop) 1355-1358
