Gerhart Hauptmann

De Viquipèdia

Gerhart Hauptmann

Premi Nobel de Literatura
(1912)

Gerhart Johann Hauptmann ( Obersalzbrunn, Polònia 1862 - Agnetendorf, Alemanya 1946 ) fou un escriptor alemany guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 1912.

Taula de continguts

1 Biografia i obres
2 Obra literària
3 Obra publicada
4 Reconeixements
5 Enllaços externs

[edita] Biografia i obres

Va néixer el 15 de novembre de 1862 a la ciutat polonesa de Obersalzbrunn, anomenada avui dia Szczawno-Zdrój i situada al voivodat de la Baixa Silèsia. Va estudiar a Breslau (actual Wrocław) i després fou enviat a Jawor per aprendre agricultura a la granja del seu oncle. Com no li agradava aquest tipus de vida va tornar a Breslau per convertir-se en escultor. Posteriorment va estudiar filosofia i ciències naturals a la Universitat de Jena.

Un cop graduat entre 1883 i 1884 va viure a Itàlia. Al maig de 1885 Hauptmann es va casar i es va establir a la ciutat d'Erkner, suburbi de Berlín, decantant-se finalment per la literatura en la qual aviat va arribar una gran reputació com un dels principals representants del drama modern. Va morir el 6 de juny de 1946 a la ciutat d'Agnetendorf, en aquells moments situada a Alemanya i avui dia anomanada Jagniątków i situada a Polònia.

[edita] Obra literària

Gerhart Hauptmann

El 1891 es va retirar a Schreiberhau, situada a la regió de Silèsia. El primer drama de Hauptmann, Vor Sonnenaufgang (Abans de l'alba, 1889) va inaugurar el moviment naturalista en la literatura alemanya moderna, li va permetre conquerir l'enemistat dels crítics ortodoxs i el suport entusiasta dels escriptors alemanys joves. A aquesta obra la seguiren Donis Friedensfest (1890), Einsame Menschen (1891) i Die Weber (Els teixidors, 1892), drama de gran abast que representa l'aixecament dels teixidors silesians de 1844.

Dels següents treballs de Hauptmann cal esmentar les comèdies Kollege Crampton (1892), Der Biberpelz (La pell de castor, 1893) i Der rote Hahn (1901); el "poema dramàtic" Hannele (1893), i un drama històric, Florian Geyer (1895). També va escriure dues tragèdies relacionades amb el passat de Silèsia, Fuhrmann Henschel (1898) i Rose Berndt (1903), i els drames Die versunkene Glocke (La campana submergida, 1897) i Und Pippa tanzt (I Pipa balla!, 1905).

El misticisme poètic caracteritza moltes de les seves obres posteriors com Der Naer in Christo Emanuel Quint (El boig en Crist Emanuel Quint, 1910), Der Ketzer von Soana (L'heretge de Soana, 1918), Die Insel der grossen Mutter (La illa de la Gran Mare, 1921).

Va adquirir fama d'intel·lectual radical, fama que el va perseguir durant molts anys, a pesar de ser un asceta aristocràtic que va aconseguir sobreviure tranquil·lament a tots els successos tant de la República de Weimar com al Tercer Reich de Hitler.

L'any 1912 va ser guardonat amb Premi Nobel de Literatura en reconeixement de la seva producció fructuosa, variada i excepcional en el regne de l'art dramàtic.