Hebreu
De Viquipèdia
|
עברית [‘Ivrit] |
|
|---|---|
| Pronunciació: | AFI: {{{pronunciació}}} |
| Altres denominacions: | |
| Parlat a: | Israel |
| Regió: | Orient Mitjà i altres països |
| Parlants: | 5 milions |
| Rànquing: | |
| Classificació genètica: | Llengua afroasiàtica Llengua semítica |
|
|
|
| Llengua oficial de: | Israel (amb l'àrab) |
| Regulat per: | Acadèmia de la Llengua Hebrea (האקדמיה ללשון העברית) |
|
|
|
| ISO 639-1 | he |
| ISO 639-2 | heb |
| ISO/FDIS 639-3 | {{{iso3}}} |
| SIL | heb |
| {{{mapa}}} | |
| vegeu també: llengua | |
|
L'hebreu (עברית) és una llengua semítica de la família lingüística afroasiàtica. Es creu que aquesta família de llengües va originar-se a la Mesopotàmia, i els diferents llenguatges van començar a divergir cap al segle VIII aC. Els documents en hebreu més antics de què es té constància daten d'entre el segle X aC i el VII aC, segons el seu grau de divergència respecte d'altres dialectes Canaanites.
Parlat originàriament a la zona del Levant (les terres a l'orient de la Mediterrània), va anar cedint lloc a l'arameu, procés que es va accelerar després de la destrucció del segon temple l'any 70 dC i el subseqüent inici de la diàspora.
Durant la major part dels següents 2000 anys, l'hebreu es va mantenir únicament com a llengua d'ús litúrgic, fins que cap a finals del segle XIX, Eliezer Ben Yehuda, un sionista originari de Rússia va dedicar els seus esforços a la recuperació i modernització de l'hebreu amb la intenció de fer-ne la llengua vernacular de la immigració jueva a Palestina.
Com a part de la seva tasca, Ben Yehuda va crear un nombre de neologismes necessaris per la seva utilització eficaç en una societat moderna, preferint en primer terme reciclar mots de l'hebreu clàssic, i en segon terme el manlleu d'expressions d'altres llengües semítiques (principalment l'àrab) –tot i així, una gran quantitat de termes són d'arrel europea. Altres modificacions van consistir en adaptar la gramàtica i l'adopció dels signes de puntuació occidentals (cal notar que en hebreu no s'inverteix el sentit dels signes de puntuació com a l'àrab. Per exemple, el signe d'interrogació s'escriu ? i no pas ؟ ).
La pronunciació israeliana de l'hebreu modern es basa en la forma sefardita dels jueus radicats a l'Europa oriental i el nord d'Àfrica, amb excepcions com la pronunciació gutural de ר (Resh), d'origen clarament germànic. Aquesta pronunciació va perdre la major part dels fonemes típicament semites com ara les formes emfàtiques de les consonants /k/ i /t/ (respectivament ק - Quf, corresponent a l'àrab ق
- Qaf, i ט - Tet corresponent a l'àrab ط - Ta).
Degut a la seva relativa simplicitat i a les facilitats donades als nous immigrants per al seu aprenentatge, l'hebreu és avui dia una llengua plenament viva, parlada per la pràctica totalitat de la població d'Israel, on és oficial juntament amb l'àrab.
Per la seva escriptura és fa servir l'alfabet hebreu.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços
- Vegeu també Romanització de l'hebreu
