Illes Åland

De Viquipèdia

Landskapet Åland


Informació
Capital:	Mariehamn
Població - Total - Densitat de població	26.711 h. (2005) 17,5 hab/km²
Superfície	6.784 km²
Primer Ministre	Roger Nordlund
Himne	Ålänningens sång

Les illes Åland (Ahvenanmaa en finès) són un arxipèlag del sud del Golf de Bòtnia, al mar Bàltic, situades entre les costes sueca i finlandesa.

La seva superfície total és de 1527 km², repartits entre més de 6.500 illes i illots, de les quals només 80 són habitades per 26.257 habitants (2002).

Les illes són formades per un a variant local de granit i pòrfir (Aland-Rapakin). Són més aviat baixes, i la principal alçària, l’Orrdalsklint (129 metres), és a l’illa més gran, Åland.

Tot i que els seus habitants són de llengua sueca (el 95 % de la població), pertanyen a Finlàndia, de la qual constitueixen una regió autònoma i desmilitaritzada.

[edita] Estatus polític de les illes

Les illes Åland tenen l'estatus de província autònoma de Finlàndia, i gaudeixen d'acord amb la Llei sobre l'autonomia d'Åland adoptada el 12 d'octubre de 1951, i confirmada el 1990, d'un estatus d'Estat lliure associat, disposant de la seva pròpia bandera des del 1954, un parlament amb poders amplis, del dret d'emetre segells i conservar el suec om a llengua oficial.

Com a territori autònom, les Åland són membres del Consell Nòrdic, on disposen de 2 representants.

[edita] Història

[edita] Orígens

Les illes van sorgir del mar potser en el 8000 aC, i cap el 4200 aC aparegueren els primers assentaments humans, de caire estacional, caçadors i pescadors dels quals es conserva alguna terrissa. En el 2500 aC s’hi estableixen gent de la cultura Ware que fan Jettbölegoddesses, divinitats de fang amb forma humana.

Durant l'edat de Bronze (1500-1000 aC) les illes foren poblades en la seva totalitat (cultura de Sundby), però els canvis climàtics del 400 aC van provocar una disminució forta de la població, de la que no es recuperaria fins el 800.

Es creu que les illes ja foren poblades pels escandinaus durant el segle X, pels antics víkings suecs, i que formaren part del regne de Suècia. Es construiren granges i es va introduir el cristianisme. El 1300 passaren a format part de la batllia i del bisbat d’Åbo (avui Turku, Finlàndia), i el 1388 és esmenat per primer cop el catell de Kastelholm. Cap el segle XV formarien part del ducat de Finlàndia, que pertanyia a Suècia, i Kastelholm en serà la capital. El 1442 es ratificà el codi legal del rei Cristòfol, mercè el qual els illencs només podran comerciar amb Åbo i Estocolm.

El 1472 és esmentat per primer cop el monestir de Kökar, i el 1507 una flota danesa comandada per Sören Norrby arrassà Kastelholm. El 1521-1523 les illes es van veure involucrades en la guerra sueco-danesa de Gustau Vasa. El 1556 el duc Jan de Suècia rebé Åland i Åboland com a feu, i el 1571 el rei Eric VIX de Suècia i Karin Månsdotter van restar com a presoners al castell de Kastelholm.

El 1634 les illes passaren a formar part del comtat d'Åbo i Björneborg, i des del 1638 s'estableix un servei de correu entre les illes amb Suècia i Finlàndia, privilegi reial que hauran de pagar els pagesos. El 1639 s’establí a Saltvik l’escola Ålands pedagogi.

[edita] Ocupació russa

El 1714 el tsar de Rússia Pere I el Gran hi vencé l'armada sueca en una batalla naval, i el 1743 foren ocupades temporalment pels russos. Les illes foren devastades i la major part de la població decidí fugir cap a Suècia. El 16718 suecs i russos signaren la pau de Vårdö, i els suecs mantingueren la possessió de les illes. El 1765 els illencs reberen el privilegi de comerciar amb qui vulguessin. El 1795 F.W. Radloff en farà el primer cens, i el 1796 es crearà un telègraf òptic entre Grisslehamn i Signildskär. Els governadors militars del territori foren:

27 Jul 1714 - 30 Aug 1721 Fyodor Matveyevich Apraksin (1671 - 1728)
Aug 1742 - 17 Aug 1743 Pytor Lassy
1808 - 1809 Pytor Ivanovich Bagration (1765 - 1812)

El 1808 els russos ocupen les illes i estableixen tropes a Kumlinge, cosa que provoca una forta sublevació pagesa que els posa fora de combat. Però per la Pau de Friedricksham del 1809, com a tota la Finlàndia, passaren a mans de Rússia. Formarien part del govern d'Åbo-Björneborg, dins del ducat de Finlàndia. El 1820 el tsar Nicolau I de Rússia va fer construir la fortalesa de Bormasund a la vila de Skarpans; el 1828 es construí una oficina de correus a Eckerö, i el 1835 una escola de navegació a Godby. Els governadors del districte d'Aland foren:

1832 - 1853 Adolf Fredrik von Willebrand 1796 - 1853
1853 - 1880 Carl Oskar Lignell 1815 - 1880
1881 - 1890 Johan Frithiof Salvén 1836 - 1890
1890 - 1896 Alexander Stefanus Träskelin 1854 - 1896
1896 - 1897 Thure Severin Granberg
1898 - 1906 Reinhold Waldemar Blomqvist 1845 - 1906
1906 - 1913 Johan Axel Bergroth 1862 -
1913 - 1915 Robert Optatus Silander 1861 - 1917
1915 - 1916 Karl Fredrik Nummelin 1881 - 1916
1917 Aarne Nyström Inha
1917 Robert Optatus Silander
1917 - 1919 Emil Valter Johansson

Durant la Guerra de Crimea del 1854, la flota anglofrancesa, comandada pel francès Baraguay d'Hilliers, va destruir la fortalesa de Bormasund. Així, per la Convenció d'Aland del 1856, signada per Rússia, França i Gran Bretanya, s'acordà que les illes no serien mai més fortificades i seran declarades zona desmilitaritzada i de lliure comerç. Això provocarà un fort desenvolupament econòmic dels camperols. Tot i així, el 1908 el ministre rús Iswolski intentaria fortificar-les, però va desistir per les protestes angleses. La capital de l'illa, Marienhamn, no es fundaria fins el 1861, al voltant de la vila d’Övernäs a Jomala. El 1886 també es formaria una colònia d’artistes suecs a Önningeby, dirigida per Victor Westerholm, mentre que el 1895 començaria a funcionar a Finström l’Institut Popular d’Aland.

Els russos, però, fortificarien les costes el novembre del 1915, en plena Primera Guerra Mundial, cosa que provocaria les protestes el maig del 1916 de Gustav Stefens, cap del Partit Activista Suec, qui demana aleshores la seva annexió a Suècia.

Quan el 1917 es proclama la independència de Finlàndia, els alandesos reclamen el dret d'autodeterminació per unir-se a Suècia a l'Ateneu d'Aland el 20 d’agost del 1917. Reberen el suport tant del govern com del poble suec. El 2 de febrer del 1918 els alandesos demanaren ajuda oficialment als suecs per tal que se’ls annexessin, amb un plec de signatures de la major part de la població adulta, ja que a Godby es produeixen enfrontaments entre els Guàrdies Rojos i el Nystad (Uusikaupunki) Corps. Així, el 23 de febrer Suècia hi envia 600 soldats i ocupà militarment les illes, però les abandonà el 3 de març. Això ho aprofitarien els alemanys per tal d'organitzar un govern proalemany a Eckerö amb un parlament no escollit, per poder donar suport als independentistes finlandesos, i així ocupar també les illes.

[edita] Autogovern amb Finlàndia

Bandera de les illes Aland, 1922-1945

El 10 de juny del 1919 els alemanys abandonaren Aland, que seran ocupades per Finlàndia. Tres representants de les illes participaren en la Conferència de París del 1919. El 1920 el govern finlandès garantí als illencs l’autonomia, però no el dret de secessió, de manera que la qüestió fou transferida a la nova Societat de Nacions, ja que els activistes alanesos Julius Sundblom i Carl Björkman foren acusats d’alta traïció i hagueren d’abandonar les illes.

Pel juny del 1921 la SDN declara que Finlàndia té la sobirania sobre les illes, però alhora diu que certes condicions pertanyents a la identitat nacional seran incloses en la legislació autonòmica oferida per Finlàndia, i que les illes seran declarades zona neutral i no fortificada. D’aquesta manera, el 9 de juny del 1922 (diada nacional de les illes) el govern finlandès de Rafael Erich concedeix un fort grau d’autonomia als illencs a canvi que no donin suport a les reivindicacions sueques. Gaudiran d'un parlament autònom o Landsting i d'un govern propi presidit per un Lantråd (primer ministre); el suec serà cooficial i serà l'únic idioma a l'ensenyament.

Se celebraran també les primeres eleccions al parlament local. Julius Sundblom (1865-1945) en serà el primer president i líder del moviment popular de retorn a Suècia. El 1938 els governs suec i finlandès aprovaren el Pla d’Estocolm per a militaritzar les illes, cosa que provocà les protestes dels illencs i del govern soviètic, raó per la qual al final no es va dur a terme. Tot i així, es van construir fortificacions des del 1939 al 1944, i en acabar la guerra es van demolir.

Després de la Segona Guerra Mundial, el 1947 es garantirà per les noves grans potències (EUA i URSS) la neutralització i desmilitarització de les illes. Alhora, el govern finlandès aprova el 1951 una Llei de Revisió de l’Autonomia, mercè la qual els dóna independència en la legislació d’afers interns i control autònom sobre l’economia de les illes. Endemés, aquesta llei no podrà ser rebutjada o esmenada per l’Eduskunta finlandès sense consentiment del Landsting alandès. El 1954, endemés, es va aprovar l’ús oficial de la bandera de les illes.

Des del 1970 l’arxipèlag és membre del Consell Nòrdic. El 1978 es va construir un nou edifici de govern, i des del 1984 rep autorització per emetre segells de correu propis.