Baruch Spinoza

De Viquipèdia

Baruch Spinoza

Benedictus de Spinoza (24 de novembre de 1632 - 21 de febrer de 1677), també anomenat Baruch Spinoza va néixer a Amsterdam al si d'una família jueva d'origen portuguès. Educat per exercir de rabí, acabà expulsat de la comunitat jueva per la seva actitud crítica.

A causa del seu pensament s'enemistà amb tots els estaments socials: jueus, catòlics i protestants.

Taula de continguts

1 Obres
2 L'Ètica.
3 Llistat complet dels llibres d'Spinoza.
4 La realitat
5 La naturalesa humana
6 Coneixement humà
7 Bibliografia i Referències.
8 Enllaços externs.

[edita] Obres

Principis de la filosofia Cartesiana.
Tractat sobre l'esmena de l'enteniment.
Ètica demostrada segons l'ordre geomètric.
Tractat Polític.

A sota, llista completa.

[edita] L'Ètica.

Portada del llibre

L'"Ètica demostrada segons l'orde geomètric" o senzillament "Ètica", considerada generalment l'obra més important d'Spinoza. Fou publicada de manera pòstuma el 1677, uns mesos després de la mort d'Spinoza el mateix any.

Conté 5 capítols:

De déu.
De la naturalesa i origen de l'ànima.
De l'origen i naturalesa dels afectes.
De la servitud humana, o de la força dels afectes.
Del poder de l'enteniment o de la llibertat humana.

[edita] Llistat complet dels llibres d'Spinoza.

Un llistat complet dels llibres d'Spinoza podria ser el següent:

Principis de filosofia caresiana (1663).
Tractat teològico-polític (1670).
Ètica, demostrada segons l'ordre geomètric.
Tractat polític.
Tractat de la reforma de l'enteniment.
Breu tractat.

De tots els llibres d'Spinoza, només els dos primers d'aquesta llista foren publicats en vida d'aquest filòsof (la resta, són pòstums). Malgrat això, el pensament d'Spinoza fou famós a tota Europa, tenint aquest els seus admiradors (Leibniz) com bastants detractors. És un fet que el pensament d'Spinoza fou mal vist per amplis sectors de la religió catòlica, protestant i jueva. No obstant, també és indubtable que el pensament d'Spinoza fou important en l'evolució del pensament de Kant, i encara més en el de Hegel.

[edita] La realitat

Com tots els racionalistes entèn la realitat com a substància (allò que no necessita de cap altra cosa per existir) però la porta a les seves últimes conseqüències: no hi ha més realitat o substància que Déu. Això significa que les substàncies creades no poden existir. Però, aleshores, què és la natura?

Per Spinoza nomès hi ha una resposta ossible: Déu és la naturalesa (Deus zive natura). Déu és la causa immanent i no transcendent de l'Univers (concepció panteista de la realitat).

De l'única substància existent, allò que l'enteniment en capta com a essencial són els atributs. Déu o la naturalesa té un nombre d'atributs infinit dels quals nosaltres nomès coneixement el pensament i l'extensió.

D'altra banda, cada un d'aquests atributs es concreta en modes que són els éssers particulars. Això vol dir que les coses nomès són concrecions limitades de la substància.

[edita] La naturalesa humana

Cos i ànima humanes són modes de l'única substància que existeix. L'ànima forma part de l'enteniment diví i el cos de la seva extensió. I com que en Déu hi ha un estricte paral·lelisme entre l'ordre de les idees i el de les coses, aquest també es dona en l'ésser humà. D'aquesta manera, el problema de la comunicació de les substàncies desapareix.

[edita] Coneixement humà

Com que l'ésser huma no és Déu, de la mateixa manera que la part no és el tot no tots els nostres coneixements són adequats. Spinoza planteja tres nivells de coneixement:

Sensible: coneixement imprecís de la realitat.
Racional: aporta veritats universals i necessàries.
Intuïtiu: coneixement de les idees innates i del seu fonament comú: Déu.