Europa (satèl·lit)
De Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||
Europa és el quart satèl·lit més gran de Júpiter. Va ser descobert per Galileu Galilei l'any 1610. Pertany al grup dels satèl·lits galileians, juntament amb Cal·listo, Ganimedes e Ió.
Taula de continguts |
[edita] Nom
Rep el seu nom d'una de les nombroses conquestes amoroses del déu Zeus de la mitologia grega, Europa (en la mitologia romana Zeus està identificat amb Júpiter).
Simon Marius va suggerir el nom de "Europa" després del seu descobriment, però aquest nom, així com el nom de les altres llunes galileianes van ser desaprovats durant molt de temps, no sent d'ús comú fins mitjan segle XX. En gran part de la literatura astronòmica primerenca, apareix mencionat per la seva designació numeral romana, Júpiter II o com el "segon satèl·lit de Júpiter".
[edita] Característiques físiques
Europa és un cos esfèric de mida una mica més petita que la Lluna (3.122 i 3.475 km de diàmetre, respectivament). La seva densitat és relativament alta (3.013 kg/m3) comparada amb la d'altres satèl·lits i té una massa de 4,8·1022 kg. La composició d'Europa és pareguda a la dels planetes terrestres, estant composta principalment per roques silíciques. Té una capa externa d'aigua d'uns 100 km de gruix (part com a gel en la crosta i, possiblement part en forma d'oceà líquid baix del gel). L'any 1998, la NASA va anunciar, a partir de les dades enviades per la sonda Galileu, que Europa genera un camp magnètic interaccionant amb el camp magnètic de Júpiter, el que suggereix la presència d'una capa de fluid conductor baix la superfície d'Europa, probablement un oceà líquid d'aigua salada. Potser també tinga un xicotet nucli metàl·lic de ferro i níquel.
[edita] Superfície
La superfície d'Europa és molt llisa. S'han observat pocs accidents geogràfics de més d'uns pocs centenars de metres d'altura. Les vistoses franges fosques entrecreuades semblen ser principalment marques d'albedo amb molt poc relleu vertical. Hi ha pocs cràters a Europa (tan sols tres són majors de 5 km de diàmetre), i el seu albedo és un dels majors de totes les llunes. Açò podria indicar una superfície jove i activa; basant-se en estimacions sobre la freqüència del bombardeig de cometes que probablement suporta Europa, la seva superfície no pot tenir més de 30 milions d'anys. El poc relleu i les marques visibles en la superfície d'Europa s'assemblen a les d'un oceà gelat de la Terra, i es pensa que baix la superfície gelada d'Europa hi ha un oceà líquid que es manté calent gràcies a la calor generada per les forces de marea de Júpiter. La temperatura de la superfície d'Europa és de 110 K en l'equador i de només 50 K en els pols, pel que l'aigua gelada de la superfície és dura com una roca. Els majors cràters pareixen estar farcits de gel nou i pla; basant-se en açò i en la quantitat de calor generada a Europa per les forces de marea, s'estima que la crosta de gel sòlid té un gruix aproximat d'entre 10 i 30 km, el que pot significar que l'oceà líquid s'estén per davall fins a una profunditat de 90 km.
[edita] Les vetes fosques
La característica més cridanera de la superfície d'Europa són una sèrie de vetes fosques que s'entrecreuen per tota la superfície de la lluna. Algunes arriben a tenir fins a 3.000 km de llarg. Estes vetes s'assemblen a les esquerdes que es formen en el gel marí a la Terra. Un examen pròxim mostra que les vores de la crosta d'Europa a cada costat de les esquerdes estan desplaçades de la seva posició original. Les majors franges tenen uns 20 km d'amplada amb difuses vores externes, estriaments regulars, i una franja central de material més clar, que es creu que s'ha originat per una sèrie d'erupcions volcàniques d'aigua o guèisers en obrir-se la crosta de gel i quedar exposades les capes més càlides de l'interior. L'efecte és semblant a l'observat a la Terra en les dorsals oceàniques.
En trencar-se el gel, els guèisers també expulsen material rocós que, en caure, deixen aquests rastres foscos. Les proves espectrogràfiques suggereixen que les zones rogenques fosques i altres característiques de la superfície d'Europa pareixen ser riques en sals com el sulfat de magnesi, dipositades per l'aigua que emergeix de l'interior a l'evaporar-se. Les sals habitualment són incolores o blanques, pel que ha d'haver-hi una altra substància present que contribuïsca a donar el color rogenc, es creu que siga sofre o compostos de ferro.
Es creu que estes fractures s'han produït en part per les forces de marea exercides per Júpiter; la superfície d'Europa es desplaça fins a 30 metres entre la marea alta i baixa. Europa està ancorada per les forces de marea (en marea morta com la Lluna respecte a la Terra) amb Júpiter i sempre manté la mateixa orientació cap al planeta, per tant els patrons de forces haurien de seguir un patró distintiu i predictible. Només les fractures més recents d'Europa pareixen ajustar-se a aquest patró predictible; altres fractures pareixen haver ocorregut en orientacions cada vegada més diferents, com més antigues són. Açò podria explicar-se si la superfície d'Europa girés lleugerament més ràpid que el seu interior, un efecte que és possible degut a què l'oceà desacobla la superfície de la lluna del seu mantell rocós i també als efectes de la gravetat de Júpiter que tira de la crosta exterior de la lluna. Comparacions de les fotos de les Voyager i de la sonda Galileu suggereixen que la crosta d'Europa gira com a màxim una vegada cada 10.000 anys en relació amb el seu interior.
[edita] Les "pigues"
Una altra característica present en la superfície d'Europa són les lenticulae, (el nom llatí per a "pigues") de forma circular o el·líptica. Moltes són cúpules, altres clots i altres taques fosques llises. Altres tenen unes textura desigual. La superfície de les cúpules pareix trossos de les plaques més antigues que les rodegen que hagueren estat espentades cap amunt. Es pensa que es van formar a partir de blocs de gel més calent que van ascendir respecte al gel més fred de la crosta de forma semblant al que ocorre amb les cambres de magma en l'escorça terrestre. Les taques fosques llises poden haver-se format per aigua líquida que haja escapat de l'interior quan es fractura la superfície de gel. Les lenticulae irregulars (anomenades regions de "chaos"), per exemple Conamara Chaos, pareixen haver-se format a partir de molts xicotets fragments de crosta sobre taques fosques llises, com a icebergs en un mar congelat.
[edita] Atmosfera
Recents observacions del Telescopi Espacial Hubble indiquen que Europa té una atmosfera molt tènue (~10-11 bars de pressió a la superfície) composta d'oxigen. De les 61 llunes del sistema solar, només cinc d'elles (Ió, Cal·listo, Ganimedes, Tità i Tritó) se sap que tenen atmosfera. A diferència de l'oxigen de l'atmosfera terrestre, el de l'atmosfera d'Europa és quasi amb tota seguretat d'origen no biològic. Més probablement es genera per la llum del Sol i les partícules carregades que xoquen amb la superfície gelada d'Europa, produint vapor d'aigua que és posteriorment dividit en hidrogen i oxigen. L'hidrogen aconseguix escapar de la gravetat d'Europa, però no així l'oxigen.
[edita] Camp magnètic
La sonda Galileu ha revelat que Europa té un camp magnètic dèbil (al voltant d'1/4 de la intensitat del camp magnètic de Ganimedes i semblant al de Cal·listo) i, el que és més interessant, que varia periòdicament en travessar l'intens camp magnètic de Júpiter.
[edita] Vida a Europa?
S'ha imaginat que pot existir vida en l'oceà baix el gel d'Europa, tal vegada sustentada en un entorn semblant al que en les profunditats dels oceans de la Terra són les fumaroles hidrotermals o el llac Vostok a l'Antàrtida. No hi ha evidències que sustenten esta hipòtesi, no obstant s'han fet esforços per a evitar qualsevol possibilitat de contaminació. La missió Galileu va concloure al setembre del 2003 amb la col·lisió provocada de l'astronau contra Júpiter. Si simplement s'haguera abandonat la nau, al no estar esterilitzada, en el futur podria haver xocat amb Europa contaminant-la amb microorganismes terrestres. La introducció d'aquests microorganismes hauria fet impossible determinar si Europa havia tingut la seva pròpia vida i, en cas d'existir, fins i tot podria haver-la destruït.
| Satèl·lits principals de Júpiter |
| Metis · Adrastea · Amaltea · Tebé · Ió · Europa · Ganimedes · Cal·listo · Leda · Himalia · Lisitea · Elara · Ananké · Carme · Pasífae · Sinope |
| Sistema solar |
|---|
 |
| Sol • Mercuri • Venus • Terra • Mart • Júpiter • Saturn • Urà • Neptú |
| Lluna • Cinturó d'asteroides • Ió • Europa • Ganimedes • Cal·listo • Tità • Tritó • Cinturó de Kuiper • 2003 UB313 • Núvol d'Oort
Fobos • Deimos • Satèl·lits de Júpiter • Satèl·lits de Saturn • Satèl·lits d'Urà • Satèl·lits de Neptú • Plutó • Caront |
