Congrés de Viena

De Viquipèdia

El Congrés de Viena fou una conferència entre ambaixadors de les majors potències d'Europa que va ser presidit per l'estadista austríac Klemens Wenzel von Metternich. Va tenir lloc a Viena (Àustria), de l'1 d'octubre de 1814 al 9 de juny de 1815. El seu propòsit era el de redibuixar el mapa polític del continent després de la derrota napoleònica Francesa de la primavera prèvia i intentar controlar i eliminar les revolucions liberals que es pogueren produir mitjançant l'establiment de tot un seguit de monarquies absolutes arreu d'Europa.

Com s'ha dit anteriorment, es va obrir a Viena l'1 de novembre de 1814. El 30 de desembre es va produir una situació de força quan el rei de Sardenya va annexionar la República de Gènova, abans de ser-li atribuïda pel Congrés (com un ducat autònom). Un altre problema va ser la solució de compromís per Saxònia (28 de gener), la qual reclamava Prússia amb l’oposició d'Anglaterra i Àustria; com que Prússia no en va rebre més que una part, se li va compensar amb el ducat de Posen a Polònia, i amb la ciutat de Thorn (amb previsió de convertir-la en ciutat lliure sota protecció de Prússia i Rússia). Entre els acords principals figuren la creació de la Confederació Germànica (actes del 8 i 9 de juny), l’establiment de la nova Confederació Helvètica amb Valais, Neuchâtel i Ginebra (i part del antic bisbat de Basilea); l’ampliació dels territoris de Hannover, sota el govern del rei anglès (que va rebre Frisia oriental, Hildesheim, Lingen, Meppen i alguns altres petits districtes, i va renunciar a la regió de Lauenburg a favor de Prússia, que la va permutar amb Dinamarca); la fixació dels límits i títols dels estats alemanys (inclús la cessió de Jever a Rússia que la va cedir a Oldenburg i l’establiment del comtat independent de Kniphausen sota la dinastia britànica dels Bentick); la creació del Regne Llombard-Vènet assignat a Àustria (amb Dalmàcia, Eslovènia i Ístria); l’establiment dels estats italians menors, inclòs el restabliment de la independència de Mònaco sota protectorat de Sardenya, i el reconeixement del Regne d'Holanda (que va rebre Luxemburg).

Un dels objectius del tractat era aïllar França, mitjançant la creació o el reforç dels estats veïns del Nord i de l'Est (Holanda que rep Bèlgica, Sardenya que rep Savoia i Niça que rep Prússia i Suïssa).

El tractat va confirmar també el control per Anglaterrade nombroses possessions, amb un paper estratègic important d'algunes (per exemple Malta que controla el passatge entre el Mediterrani occidental i oriental): això li va donar la supremacia marítima fins a la Primera Guerra Mundial.

Les discussions continuaven malgrat el retorn de l'ex-Emperador Napoleó I de l'exili i la represa de poder per França el març de 1815. L'acta final del Congrés se signava nou dies abans de la seva derrota definitiva a Waterlooel 9 de juny (durant els cents dies de Napoleó) i fou reconeguda per França al novembre, junt amb el Tractat de París de 1814.

El Congrés també va comportar convenis annexes:

• Pagament d’indemnitzacions
• Ocupacions militars dels aliats
• Reclamacions de governs estrangers o els seus súbdits contra França
• Ratificació dels Acords de Chaumont de 1 de març de 1814 i del Acords de Viena de 25 de març de 1815, contra Napoleó i contra la dinastia Bonaparte.

Tècnicament, el "Congrés de Viena" mai no es va reunir, ja que el Congrés mai no es trobava en sessió plenària, amb gran part de les discussions ocorrent en sessions informals entre les Grans Potències.

Així, després d'aquest congrés, que té molta relació amb la Santa Aliança, Europa estava dividida i governada per monarques absoluts que reprimiren qualsevol rebel·lió liberal (tot i que no per molt de temps).