Guerres púniques
De Viquipèdia
Les Guerres Púniques són les tres guerres que van fer els romans amb els cartaginesos (o púnics).
Taula de continguts |
[edita] Història
La política expansiva dels cartaginesos cap a l'Occident fou dirigida per la família dels bàrquides: Amílcar Barca, Asdrúbal i, sobretot, Anníbal. Però aleshores, la nova potència que s'havia creat a l'Occident, Roma, els barrà el pas.
[edita] La primera guerra púnica (262 aC - 241 aC)
Començà amb la intervenció de Roma a Sicília, quan s'alià amb els mamertins, que lluitaven contra els cartaginesos a Messina.
La guerra passà al mar, originàriament dominat pels cartaginesos, fins que l'èxit de la flota nova comandada pel cònsol Duili àdhuc permeté una expedició sobre la costa cartaginesa a Tunis (256 aC).
Fracassat aquest assaig, la guerra se centrà novament a Sicília, on els romans es consolidaren. La pau (241 aC) posà fi als dominis púnics sicilians, i l'illa esdevingué la primera província romana. Poc després (238 aC), Roma aprofità la revolta dels mercenaris a Cartago per tal de dominar també Sardenya i Còrsega.
[edita] La segona guerra púnica (219 aC - 202 aC)
Partí de les bases que els cartaginesos havien establert al Sud de la Península Ibèrica, especialment Cartago Nova (Cartagena), per compensar les pèrdues a Sicília.
Anníbal projectà l'atac directe a Roma, en una expedició per terra.
El primer episodi fou la presa de Sagunt, aliada dels romans, que es defensà aferrissadament.
Un cop dominada, Anníbal, amb un gran exèrcit, travessà els Pirineus i els Alps seguint una ruta molt discutida en els detalls. De fet, els romans l'esperaven a Arle. Penetrà a Itàlia, on aconseguí grans victòries (batalles de Trèbia i Trasimè), però no s'atreví a assetjar Roma i no se li uniren els pobles itàlics dominats pels romans.
Es dirigí cap al Sud de la península, on tingué una altra gran victòria (Cannas), i s'establí a Càpua.
Mentrestant, els romans contraatacaren desembarcant a Empúries (218 aC), des d'on dominaren la costa catalana i després la del Sud de l'Ebre fins a Andalusia, i així tallaren el camí de terra entre Cartago i Anníbal.
Liquidat el domini cartaginès a Hispània (206 aC), Publi Corneli Escipió Africà dirigí la guerra al territori de Cartago (204 aC), que Anníbal va anar a defensar, però fou vençut (batalla de Zama, 202 aC).
Roma dominava la Mediterrània occidental i Cartago ja no fou més una potència militar.
[edita] La tercera guerra púnica (149 aC - 146 aC)
Fou empresa pels romans, que temien una resurrecció del poder de Cartago.
Aprofitant la malvolença del rei númida Masinissa contra els cartaginesos, Roma inicià una guerra d'extermini, que acabà amb la presa de Cartago, després d'una resistència desesperada de l'exèrcit que comandava Escipió Emilià.
La ciutat fou arrasada i no ressorgí fins un segle i mig després, ja com a ciutat romana.
