Josep Carreras
De Viquipèdia
Josep Carreras, nascut el 5 de desembre de 1946 a Barcelona, és un cantant d'òpera (tenor) català, reputat per a les seves interpretacions d'obres de Verdi i Puccini. El seu repertori inclou 60 rols operístics i més de 600 cançons (Lieder) i àries.
Taula de continguts |
[edita] L'infantesa
El més petit dels tres fills que tingueren Antònia Coll i Saigi i Josep Carreras i Soler. Ell mateix ha descrit la seva infantesa com a feliç i completament despreocupada. Això representa en bona mesura un homenatge als seus pares, donades les condicions econòmiques espantoses a la Catalunya de la postguerra.
De fet el seu pare era professor a la República i pel fet d'haver lluitat amb els republicans va haver de deixar la feina, acabada la guerra civil. La família va provar d'emigrar a l'Argentina el 1951 a la recerca sense èxit d'una millor qualitat de vida, retornant a Barcelona menys d'un any més tard. Finalment el seu pare hagué de considerar una feina com a policia de trànsit, i la seva mare obria una petita perruqueria.
Ja de molt petit li agradava molt de cantar. Cantava als passatgers en el vaixell de vapor que anava des d'Argentina de tornada a Barcelona, cantava també a les clientes de la perruqueria de sa mare.
Un dia, després de mirar la pel·lícula de Mario Lanza en El Gran Caruso, cantava a la seva família totes les àries que Lanza havia cantat, especialment La Donna e Mobile, amb la qual tenia una fascinació especial. Tenia sis anys.
Als vuit anys, la seva mare, veient el talent del nen, el porta al Conservatori Superior de Música del Liceu. Començava veu i lliçons de pianos amb Magda Prunera, la mare d'un dels seus amics d'infantesa.
A la mateixa edat, fa la seva primera actuació en públic, cantant La Donna e Mobile a Ràdio Nacional d'Espanya. Aquest enregistrament existeix i es pot sentir a la biografia en vídeo, Josep Carreras - A Life Story.
A l'edat d'onze anys, debuta al Gran Teatre del Liceu com a soprano masculí amb el paper infantil del narrador Trujaman a El retablo de Maese Pedro de Falla i uns mesos després en un altre paper secundari en el segon acte de La Bohème de Puccini.
En aquests moments la seva veu comença a canviar i cap als 18 la seva veu de nen soprano es va convertir en veu de tenor i va seguir la seva formació, primer amb Francesc Puig, després amb Joan Ruax, que ha descrit com el seu pare artístic.
[edita] Debut al Liceu
L'any 1970, canta el paper menor de Flavio, a Norma de Bellini, al costat de la cèlebre soprano Montserrat Caballé, que interpretava Norma. Malgrat les poques frases d'aquest personatge, els crítics es fixen en el talent del jove tenor i la mateixa Caballé lluita per obtenir-li un paper principal a Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti, el seu primer paper adult principal, i considerat com el seu debut real com a tenor.
Carreras va tenir de nou l'ocasió de cantar amb Montserrat Caballé el 1971, en el moment dels seus inicis londinencs, a Maria Stuarda. Vindrien d'altres produccions en les que cantarien de nou junts en el transcurs dels anys següents.
Alan Blyth va escriure això sobre la veu del tenor als 25 anys:
- era una d'aquelles ocasions en què immediatament i instintivament un reconeix que està en presència d'un nou i molt especial talent. No només ha estat un tenor profundament bonic, típicament amb matissos de la vena espanyola, però també el seu propietari sabia com utilitzar tot això això amb el seu màxim avantatge i, gairebé tan important, tenia la presència vital d'un que ha nascut per comunicar."
El 1972, va fer el seu debut sobre una escena americana, al City Opera Nova York, interpretant el paper de Pinkerton a Madame Butterfly. La revista Ovation descrivia la seva veu d'aquesta manera:
- un tenor líric melós, ricament colorejat, segur i veritable que posseïx una bellesa sensual prou extraordinària.
[edita] Explosió internacional
Carreras començava a créixer. Així ho referia Lofti Mansouri, el Director de l'Òpera de San Francisco:
- Una de les estrelles operístiques més complertes amb qui he treballat mai... La seva musicalitat, intel·ligència, habilitat dramàtica, per no esmentar la seva preciosa veu, el fan un artista total.
Entre el 1974 i 1975, s'estrena a quatre dels millors teatres del món: a Staatsoper de Viena amb el paper del duc de Mantoue de Rigoletto; al Royal Opera House de Londres com Alfredo en La Traviata; al Metropolitan de Nova York com Cavaradossi a Tosca; i La Scala de Milà com Ricardo en Un ballo in maschera.
S'ha calculat que a l'edat de 28 anys, Josep Carreras ja havia interpretat 24 papers diferents de primer tenor del repertori líric.
Un ballo in Maschera està molt lligada a la seva vida artística i personal. Carreras s'havia casat amb Mercedes Perez el 1971. El seu fill Albert naixia el 1972, el dia després que Carreras cantés Riccardo per primera vegada a Parma. La seva filla Júlia naixia el 1977, el dia després d'enregistrar la mateixa òpera a Londres. En el moment culminant de la seva carrera, Josep Carreras estava sobre unes 70 actuacions l'any i viatjava gairebé constantment al voltant de tot el món. Malgrat ser un home intensament privat, en unes quantes entrevistes ha al·ludit als problemes de combinar una carrera d'òpera internacional amb una vida familiar. El 1992 Carreras es divorcia de la seva muller; mai no s'ha tornat a casar.
L'any 1976, Herbert Von Karajan, el crida per gravar el Don Carlo de Giuseppe Verdi al festival de Salzburg. Aquí comença una llarga trajectòria de més d'una dècada treballant tots dos plegats. Una altra gravació molt afortunada va ser el Requiem de Verdi.
[edita] La lluita contra la malaltia
El 1987, mentre estava al cim de la seva glòria, els metges li van diagnosticar una Leucèmia aguda, deixant-li una oportunitat sobre deu de supervivència. Aquesta malaltia va interrompre la seva carrera de cantant durant més d'un any.
Des de 1988 presideix la Fundació Internacional Josep Carreras per a la Lluita contra la Leucèmia establerta a Barcelona i amb seus als Estats Units, Suïssa i Alemanya. Aquesta Fundació és avui, sens dubte, una de les seves prioritats més importants, i la raó per la qual segueix donant una seixantena de concerts cada any malgrat una lleugera transformació de la seva veu.
Després de la seva recuperació, una de les primeres persones que el va anar a veure fou el gran director austríac Herbert von Karajan, un músic amb qui tenia una afinitat gairebé instintiva. Carreras havia dit:
- Karajan et fa sentir com si fos el teu pare, dirigint-te només a tu..
Havien col·laborat durant una dècada en teatres i en enregistraments i ara el volia ajudar. D'aquesta manera, refeia la seva carrera i retornava gradualment als escenaris així com a l'estudi.
En una entrevista breu abans de la seva mort el 1989, Karajan deia de Carreras:
- si tingués l'aparell aquí us posaria el vídeo del Rèquiem de Verdi. Caruso cantava l'Ingemisco millor?, ho dubto. Ha tingut aquesta malaltia terrible, però està ple d'esperança. Segons el que m'ha dit ha sigut una experiència terrible, però ara ha posat en marxa la seva Fundació per a ajudar altres víctimes, i això és una gran alegria per a ell. És una persona adorable, i com que encara és jove, tots nosaltres esperem que ara farà una nova carrera.
El 1990, centenars de milions de telespectadors del món sencer van poder veure i sentir els Tres Tenors al concert per a l'obertura de la Copa del món de futbol a Roma. Aquest concert, destinat a recollir fons per a la Fundació Carreras, va ser també l'ocasió del retrobament solemne entre el tenor i els seus dos amics Luciano Pavarotti i Plácido Domingo.
Actualment, restringeix les seves actuacions escèniques a una o dues produccions anuals, a part dels recitals benèfics per la seva fundació.
A més a més de l'art líric (el bel canto), Carreras s'ha introduït també en gèneres jutjats menors, tals com la sarsuela. Ha participat igualment, en escena com en estudi, a la comèdia musical West Side Story.
[edita] Premis
Ha obtingut nombrosos premis i distincions tant nacionals com internacionals:
- l’Emmy de l’Academy of Television Arts and Sciences dels Estats Units;
- el Grand Prix du Disque de l’Academia de París;
- el Premi Luigi Illica;
- Premi Grammy el 1990 a la millor interpretació vocal clàssica, juntament amb Plácido Domingo i Luciano Pavarotti, per la seva interpretació de l'àlbum Els Tres Tenors;
- el Premi Sir Laurence Olivier;
- Membre Honorari de la London Royal Academy of Music, entre d’altres.
- el Premi Príncep d'Astúries de les Arts de 1991, juntament amb Victòria dels Àngels, Teresa Berganza, Montserrat Caballé, Pilar Lorengar, Alfredo Kraus i Plácido Domingo.
Ha rebut les següents Medalles d’Or:
- del New York Spanish Institute,
- de la ciutat de Viena,
- de Belles Arts atorgada per Sa Majestat el Rei d’Espanya,
- de la ciutat de Barcelona,
- Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
Va ser nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la UNESCO i va rebre l'Albert Schweitzer Music Award.
[edita] Interpretacions
- 1970, Barcelona : Flavio, a Norma, de Vincenzo Bellini
- 1970, Barcelona : Gennaro, a Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti
- 1970, Barcelona : Ismaele, a Nabucco, de Giuseppe Verdi
- 1971, Barcelona : Siebel, a Faust, de Charles Gounod
- 1971, Londres : Roberto Conte di Leicester, a Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti
- 1971, Madrid : a Maruxa, d’Amadeu Vives
- 1971, Menorca : Edgardo di Ravenswood, a Lucia di Lammermoor, de Gaetano Donizetti
- 1971, París : Oronte, a I Lombardi, de Giuseppe Verdi
- 1971, Praga : Alfredo Germont, a La Traviata, de Giuseppe Verdi
- 1971; Tenerife : Il Duca di Mantova, a Rigoletto, de Giuseppe Verdi
- 1972, Barcelona : Maurizio, a Adriana Lecouvreur, de Francesco Cilèa
- 1972, Barcelona : a El Giravolt, d’Eduard Toldrà i Soler
- 1972, Barcelona : Rodolfo, a Luisa Miller, de Giuseppe Verdi
- 1972, Londres : Faust, a Mefistofele, d’Arrigo Boito
- 1972, Londres : Gerardo, a Caterina Cornaro, de Gaetano Donizetti
- 1972, Nova York, City Opera : Pinkerton, a Madama Butterfly, de Giacomo Puccini
- 1972, Nova York : Oronte, a I Lombardi, de Giuseppe Verdi
- 1972, Nova York, Alice Tully Hall, : Chevalier Giocondo, a La Pietra del Paragone, de Gioacchino Rossini
- 1972, Parma : Rodolfo, a La Bohème, de Giacomo Puccini
- 1972, Parma : Riccardo, a Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi
- 1972, Tolosa : Don Carlos, a Don Carlos, de Giuseppe Verdi
- 1973, Marsella : Nemorino, a L'Elisir d'amore, de Gaetano Donizetti
- 1973, Nova York, Metropolitan Opera : Mario Cavaradossi, a Tosca, de Giacomo Puccini
- 1973, Torí : Orombello, a Beatrice di Tenda, de Vincenzo Bellini
- 1974, Viena, Staatsoper : duc de Mantoue, a Rigoletto, de Giuseppe Verdi
- 1974, Berlin : Viscardo di Benvento, a Il Giuramento, de Saverio Mercadante
- 1974, Londres, London’s Royal Opera House : Alfredo Germont, a La Traviata, de Giuseppe Verdi
- 1974, Torí : a la Messe de Requiem, de Giuseppe Verdi
- 1975, Milà La Scala : Riccardo, a Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi
- 1975, Torí : Gaston, a Jerusalem, de Giuseppe Verdi
- 1977, Ais de Provença : Roberto Devereux, a Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti
- 1977, Milà : Don Carlo, a Don Carlos, de Giuseppe Verdi
- 1978, Hamburg : Ein Sänger, a Der Rosenkavalier, de Richard Strauss
- 1978, Milà : Don Alvaro, a La forza del destino de Giuseppe Verdi
- 1978, San Francisco : Werther, a Werther, de Jules Massenet
- 1979, Barcelona : André Chénier, a Andrea Chénier, d’Umberto Giordano
- 1979, Gènova : Enzo Grimaldo, a La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli
- 1979, Salzburg : Radamès, a Aïda, de Giuseppe Verdi
- 1981, Viena : Éléazar, a La Juive, de Jacques Fromental Halévy
- 1982, Madrid : Don José, a Carmen, de Georges Bizet
- 1983, Barcelona : Roméo, a Roméo et Juliette, de Charles Gounod
- 1983, Barcelona : Jean, a Hérodiade, de Jules Massenet
- 1983, Londres : Manrico, a Il trovatore, de Giuseppe Verdi
- 1983, Viena : Calaf, a Turandot, de Giacomo Puccini
- 1984, Viena : Gabriele Adorno, a Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi
- 1986, Madrid : Canio, a Il Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo
- 1986, Viena : Poliuto, a Poliuto, de Gaetano Donizetti
- 1989, Barcelona : Cristobal, a Cristobal Colon, de Leonardo Balada
- 1989, Mèrida : Giasone, a Medea, de Luigi Cherubini
- 1990, Peralada : Samson, a Samson et Dalila, de Camille Saint-Saëns
- 1992, Zuric : Il Conte Loris Ipanoff, a Fedora, d’Umberto Giordano
- 1993, Londres : Stiffelio, a Stiffelio, de Giuseppe Verdi
- 1998, Zuric : Fly, a Fly, d’Ermanno Wolf-Ferrari
- 2004, Barcelona : Recital amb LLuís Llach : Junts amb cançons tradicionals i d'en LLuís Llach. Se n'ha editat un disc.
Llista no exhaustiva.
