Blaverisme

De Viquipèdia

El blaverisme és la denominaciò amb què sovint es coneix a un moviment polític de reacció contra el corrent pancatalanista del nacionalisme valencià al País Valencià. Aquesta denominació tenia originalment una connotació negativa a causa de l'apassionada defensa per part d'aquest moviment de la franja blava de la Senyera coronada valenciana de la Ciutat de Valencia. Modernament aquesta denominació és assumida per alguns dels seus integrants per a diferenciar-se d'altres moviments que, igualment, s'autoproclamen valencianistes tot i tindre característiques de fons ben diferents.

El blaverisme és un moviment originalment populista i heterogeni, nascut a la segona meitat del segle XX i durant la Transició democràtica, que agrupa sectors d'ideologia majoritàriament regionalista o foralista. El moviment té especial arrelament en la capital i algunes comarques adjacents.

Taula de continguts

1 Sorgiment del blaverisme
- 1.1 Reacció al fusterianisme
- 1.2 La Transició Democràtica i la UCD
2 Els símbols
- 2.1 La bandera
- 2.2 La llengua valenciana
3 Evolució del blaverisme
4 Vegeu també
5 Enllaços externs

[edita] Sorgiment del blaverisme

Els blavers es presenten a si mateixos com el sentiment autèntic valencianista que sempre hi ha hagut al territori. El terme "blaver", però és un neologisme i es relaciona especificament un grup de trets ideològics i identitaris que no han estat clarament definits fins fa poc. Hi ha dos punts de vista sobre el sorgiment del blaverisme. Ambdós són parcialment complementaris, i diferents sensibilitats polítiques posaran més èmfasi en un o altre.

[edita] Reacció al fusterianisme

El blaverisme, d'acord amb els seus partidaris i alguns dels seus crítics, sorgeix com a reacció a les tesis pancatalanistes de l'escritor valencià Joan Fuster. Fuster, al seu assaig Nosaltres, els valencians (1962) i altres escrits, promulga un nacionalisme essencialista, basat fonamentalment en la llengua i en factors culturals (tot i que també ètnics, si bé en poca mesura) i conclou, després d'una anàlisi històrica de la identitat valenciana molt influida pel marxisme, que els valencians, majoritàriament o essencialment, comparteixen nacionalitat amb els seus veïns catalans.

Aquestes tesis gaudiran d'èxit entre bona part de la intelectualitat i dels universitaris dels anys 60, pel seu component clarament antifranquista i de trencament i, alhora, influeix a tota l'esquerra (els partits dels quals adoptaran majoritàriament la bandera quadribarrada i el terme País Valencià, fins i tot si rebutgen el pancatalanisme). El trencament fusterià no fou plantejat només en relació amb el franquisme, sinò també amb el valencianisme anterior a la Guerra Civil Espanyola.

El trencament intern del valencianisme provocat pel sorgiment del nou valencianisme fusterià afavoriria la derivació (i el notable èxit) d'una part del valencianisme tradicional fins a plantejaments clarament anticatalanistes, fent-hi lloc al blaverisme. Aquest moviment farà seu un determinat univers simbòlic que el nou valencianisme fusterià havia renunciat, arrossegant cap als seus plantejaments als participants d'allò que, segons el professor A. Ariño, es podria identificar com un valencianisme emotiu o temperamental.

És important posar èmfasi en allò que definirà al blaverisme no serà la denúncia de l'argument fusterià com una fal·làcia, sinò la seua resposta igualment essencialista però del tot antagònica. A la frase de Fuster: "No és que la bandera valenciana siga igual que la catalana. És la mateixa. Igual que amb la llengua i tantes altres coses" el blaverisme responderà amb una negació rotunda de que ambdues comunitats compartisquen cap d'aquests aspectes.

[edita] La Transició Democràtica i la UCD

Alguns crítics del blaverisme, particularment des de l'esquerra, relativitzen la importància del punt de vista anterior i consideren un anacronisme el fet que, mentres el fusterianisme neix amb la publicació de Nosaltres, els valencians en 1962, el blaverisme no es manifestarà fins 1977, en plena transició democràtica. De fet, el llibre de Fuster serà publicat en 1962 per la valencianista Editorial Torre, de Xavier Casp i Miquel Adlert, sense cap problema.

Pel contrari, aquestos crítics posen èmfasi el paper que hi haurien jugat al respecte polítics de la UCD valenciana com Fernando Abril Martorell, Manuel Broseta i Emilio Attard, que després de les primeres eleccions democràtiques de 1977, en què guanyà l'esquerra al País Valencià, haurien decidit recollir la bandera de l'anticatalanisme per a frenar l'avanç dels socialistes, comunistes i nacionalistes partidaris d'un bon veïnat amb Catalunya, i als quals se'ls acusarà de catalanistas o catalanitzadors. La primera declaració anticatalanista d'un dirigent de la UCD correspodnrà a Attard, màxim dirigent de la província de València, en desembre de 1977. En 1978, l'escriptor valencianista Vicent Andrés Estellés és acomiadat com a redactor en cap del diari Las Provincias a causa de suposades pressions polítiques provinents de la UCD, i en aquest diari al juny del mateix any es publica l'article de Manuel Broseta La paella de "Els Països Catalans", el primer d'una sèrie de col·laboracions estructuradores de les idees anticatalanistes i de la pressumpta estratègia de la UCD al respecte.

La identificació de la UCD amb l'ideari blavero arribarà a ser absoluta. Durant les negociacions de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià, la UCD defensarà: a) la senyera coronada valenciana, contra la quadribarrada que defensaven els ponents socialistes i comunistes; b) la denominació valencià per a la llengua pròpia constaria sense cap referència de la seua filiació lingüística; c) la denominació de "Regne de València" per a la comunitat autònoma, contra la de "País Valencià" que defensava l'esquerra. Malgrat la seua posició minoritària la UCD valenciana farà valdre la seua capacitat de bloqueig per a imposar les seues tesis en tots aquestos punts, menys en l'últim. Finalment, la UCD espanyola rebutjarà la denominació "País Valencià" al Congrès dels Diputats i s'acabarà adoptant una nova denominació, suggerida per Emilio Attard, de Comunidad Valenciana.

Igualment, segons aquestos crítics, s'hauria afavorit la infiltració de destacats elements de la dreta franquista en el valencianisme tradicional. De fet, Attard arribà incorporar-hi en 1978 a la UCD, com a militants, a membres de l'ultradretà Grup d'Acció Valencianista (GAV), fundat en l'any anterior.

Aquestos elements ultradretans encapçalaran els sectors més extremistes i en ocasions agressius del moviment, i se'ls atribuiran diverses accions en 1977 i 1978, com la utilització de bombes contra llibreries, insults i atacs a autoritats democràtiques en la processó cívica del Nou d'Octubre, desqualificacions i persecuccions des de mitjans de comunicacions, institucions i persones per "catalanistes", agressions físiques i incendi de locals públics. Aquesta mena d'accions continuarà en els successius anys: la crema de la senyera oficial del Consell Preautonòmic (sense la franja blava coronada, i l'escut de la Generalitat Valenciana al bell-mig) al balcó de l'Ajuntament de València en octubre de 1979, i l'agressió a membres del Consell Valencià de Cultura en la primavera de 1998 seran algunes de les que tindran més repercusió. Les dues principals figures públiques del nou valencianisme, Manuel Sanchis i Guarner i Joan Fuster, patiran cadascun d'ells dos atemptats amb bomba en 1978 i 1981 respectivament, dels quals no es responsabilitzarà cap grup ni pels que cap persona ha estat imputada. No obstant això, el GAV farà apologia de terrorisme el primer d'aquestos atemptats a la seua revista SOM en octubre de 2002, quan el delicte ja haja prescrit.

[edita] Els símbols

Com s'ha assenyalat anteriorment, el blaverisme es definirà, per damunt de tot, per la seua negació de que existisquen cap element simbòlic i cultural important que siguen compartits per catalans i valencians.

[edita] La bandera

La tradicional Senyera Coronada de la ciutat de Valencia, tricolor, amb la franja blava coronada junt al màstil, és des de la segona meitat del segle XIV, per privilegi reial, el símbol privatiu i oficial de la ciutat de València. Si aquest símbol de la ciutat resultava o no aplicable per extensió a la resta del Regne, és una qüestió que encara a hores d'ara és motiu de debat acadèmic. En qualsevol cas, l'extensió d'aquest símbol privatiu fora del Cap i Casal valencià i les seues comarques adjacents fou limitada, i la "senyera del Rei" (la quadribarrada), comú a tots els territoris de la Corona d'Aragó, serà també seguida en bona part del territori.

Amb el resorgiment del valencianisme o sentiment identitari valencià, a finals del segle XIX i principis del XX, la bandera tricolor adquirirà un caràcter protagonista com a símbol privatiu que en algunes ocassions compartirà amb la senyera quadribarrada nua (que serà també honrada com el Penó de la Conquesta, retrobat el 1838).

El nou valencianisme fusterià promourà l'ús exclussiu de la senyera cuadribarrada nua (a la qual considerarà la bandera legítima de l'antic Regne de València) com a símbol compartit amb la resta dels Països Catalans. A això respondrà el blaverisme amb l'ús, ara exclusiu, de la bandera tricolor, si bé la defensa d'eixa ensenya no és exclussiva del blaverisme, encara que siga un dels seus trets identitaris pricipals.

La connotació negativa que tenia originalment el terme blaver prové del fet de que, des del punt de vista estrictament heràldic, la franja blava és un element secundari, i els elements substancials són les barres vermelles sobre fons groc i la corona. No obstant això, els blaveros tractaran d'afegir la franja blava per tot arreu, fins i tot als escuts municipals i entitats, cometent-hi en la gran majoria de casos incorreccions heràldiques.

En l'Estatut d'Autonomia del País Valencià de 1982 la senyera tricolor coronada serà dessignada com a bandera oficial de la Comunitat Valenciana.

[edita] La llengua valenciana

Sense cap dubte, la part lingüística del moviment és el seu tret més definitori tal i com ho assumeixen els principals diccionaris valencians.

Per oposició a la caracterització per Joan Fuster dels catalanoparlats com a pertanyents de la nacionalitat catalana, els blavers abogaran per un ús dialectalitzant del valencià, i rebutjaran les unitaristes Normes de Castelló de 1932 per a optar per les diferents normatives ortogràfiques seccessionistes del català propostes per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana a partir de 1978. En aquest procés s'iniciarà amb l'assaig de Miquel Adlert En defensa de la llengua valenciana. perquè i cón s'ha d'escriure la que es parla (1977) i els protagonistes del mateix seran el propi Adlert i el poeta Xavier Casp, que evolucionaren durant els anys 70 des d'una postura unitarista inicial (de la que hi ha nombrosos exemples constatats, vegeu, per exemple, la seua proposta de 1961 del terme catalànic per a designar al conjunt de la llengua).

El blaverisme lingüístic recollirà importants èxits durant els primers anys de la seua trajectòria. En octubre de 1979, les seues tesis s'imposaran en Lo Rat Penat, institució símbol del valencianisme cultural. En març de 1981, pocs dies abans de començar les negociacions de l'Estatut, la UCD donarà suport a les Normes del Puig de la RACV que havien estat signades en aquest mateix mes. Fins i tot l'Estatut d'Autonomia arribarà publicar-se en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana el 15 de juliol de 1982 amb auqesta darrera normativa ortogràfica. No obstant això, malgrat d'aquestos èxits inicials, els intents d'institucionalitzar aquestes normes propmte fracassaran, per raons bé polítiques (enfosament de la UCD) com culturals (ampli rebuig en la comunitat científica i universitària) i sociològiques (difussió limitada entre els seus parlants).

En 2001 es constituirà l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, única autoritat lingüística oficial en el País Valencià i no subordinada a l'Institut d'Estudis Catalans. L'objectiu manifest per part dels partits polítics valencians majoritaris serà, d'aquesta manera, deixar fora de l'àmbit polític el tema de la llengua. Al preamble de la seua Llei de creació 7/1998, del 16 de setembre, es diu que: "El valencià, idioma històric i propi de la Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia". Així mateix, l'Article 3 de l'esmentada Llei declara que una de les seues funcions serà «vetllar per [...] la normativització assolida, a partir de les anomenades Normes de Castelló». L'ingrés en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua de Xavier Casp, quan encara era degà de la RACV, suposarà un colp dur per al blaverisme.

Aquesta postura unitarista de l'AVL serà refrendada en un dictamen aprovat per unanimitat el 9 de febrer de 2005 (Dictamen sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià), en què s'afirma que "la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també aquella que comparteixen les comunitats autònomes de Catalunya i les Illes Balears, i el Principat d'Andorra". Aquest últim dictamen serà assumit per la Generalitat Valenciana i per la totalitat de les forces polítiques amb representació a les Corts Valencianes.

[edita] Evolució del blaverisme

El blaverisme tinguè diverses expressions polítiques definides després de la desaparició de la UCD, entre els quals destaca el partit Unió Valenciana, fundat en 1982, i que arribà condicionar governs locals i autonòmics.

Fruit de l'heterogenitat d'aquest moviment, cal destacar l'existència de diversos grups com el que pot representar la desapareguda Joventut Valencianista, nascut a la si del blaverisme i que durant els anys 90 evolucionaren cap possicionaments nacionalistes i que en alguns casos ho feren també amb reflexions provinents de la tradició fusteriana, en un intent de convergència batetjat com a tercera via.

Aquest i altres processos, com per exemple la constitució de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua o la substitució parcial del discurs practicat pels fusterianistes (visualitzat per una part important de la societat valenciana com un "intent annexionista") han minvat la força social d'aquest moviment.