Ciutat de Mèxic

De Viquipèdia

La ciutat de Mèxic és la capital i la ciutat més gran de Mèxic. En virtut de la seva elecció com a seu dels poders de la Unió de la federació mexicana, la ciutat de Mèxic és alhora el Districte Federal.

La ciutat de Mèxic compta amb una població de 8,7 milions d'habitants, encara que l'àrea metropolitana de la ciutat desborda els límits del Districte Federal i s'estén sobre 40 municipis de l'estat de Mèxic i 1 municipi de l'estat d'Hidalgo, amb una població total de 19,2 milions d'habitants, la segona àrea metropolitana més gran del món després de Tòquio i la més gran del continent americà, segons el Report d'Urbanització Mundial de les Nacions Unides ^[1].

La ciutat de Mèxic és el centre polític, econòmic, cultural i educatiu de Mèxic, encara que el país ha assolit un alt grau de descentralització, permetent el ràpid desenvolupament d'altres ciutats com Monterrey, sovint considerat el nou centre industrial del país o Guadalajara, un important centre cultural.

Taula de continguts 1 Història 2 Geografia 3 Organització política i administrativa 4 Economia i benestar 5 Demografia 6 Arquitectura 7 Infraestructura i Transport 8 Cultura 8.1 Educació 8.2 Mitjans de comunicació 8.3 Esports 9 Ciutats agermanades 10 Referències 11 Enllaços externs

[edita] Història

Vegeu també l'article: Tenochtitlan

D'acord amb una llegenda antiga, els asteques van emigrar cap al centre de Mèxic cercant el compliment d'una profecia: al lloc on haurien de construir la seva ciutat trobarien una àguila devorant una serp com a senyal. Ells van trobar l'àguila devorant la serp sobre un cactus en una petita illa enmig del llac de Texcoco (imatge que és representada en l'escut d'armes de Mèxic). Així, els asteques hi van construir llur ciutat el 1325 amb el nom de México-Tenochtitlan estenent-se sobre el llac per mitjà de canals i unificant diverses illes i illots del Llac. La ciutat es va convertir en el centre més important de l'Amèrica del Nord i l'Amèrica Central de l'època Pre-Hispànica, i una de les més grans del món amb 300.000 habitants.

Els espanyols van arribar a la ciutat el 1519 i s'allotjarien en el Palau de Moctezuma. Hernan Cortés, cap dels conqueridors, va dirigir el setge i la batalla de conquesta, una autèntica batalla naval atès que la ciutat estava envoltada per aigua. La ciutat va caure el 13 d'agost, 1521 i amb ella tot l'imperi asteca. La ciutat va ser destruïda i una nova ciutat va ser edificada a l'estil europeu sobre les ruïnes. El 1523 es va constituir com a ciutat i va rebre l'escut d'armes i cèdula reial de Carles I d'Espanya. Durant l'època colonial, la ciutat de Mèxic seria la capital del virregnat de la Nova Espanya, centre administratiu de les capitanies de Yucatán, Guatemala i Centreamèrica, Cuba i les Filipines.

Després de la guerra d'independència, la ciutat va ser designada com a capital de l'Imperi Mexicà independent. El govern monàrquic, però, va ser reemplaçat per un govern republicà i federal el 1824 i la ciutat seria designada com a seu dels poders de la Unió i alhora el Districte Federal, separant-la així de l'estat de Mèxic al qual pertanyia i del qual era capital.

La dècada de 1950 la ciutat tenia una població al voltant dels 2 milions d'habitants. Amb el ràpid creixement econòmic mexicà de la post-guerra, la ciutat es convertiria en el centre industrial i comercial del país, atraient a milers d'immigrants de tots els estats de la federació, i de Centre i Sud-Amèrica i va experimentar un període d'urbanització sense precedents. El 1968, la ciutat va ser seu dels Jocs Olímpics d'estiu, convertint-se en la primera i única ciutat llatinoamericana a ser-ne seu. El mateix any els estudiants de molts instituts i universitats públiques i privades van començar una sèrie de protestes i manifestacions, un eco del que ocorria al mateix temps a nombroses capitals europees i ciutats dels Estats Units. Les marxes i manifestacions acabarien abruptament en la Matança de Tlatelolco el 2 d'octubre, un enfrontament entre les forces armades i els estudiants a la Plaça de les Tres Cultures en què moririen desenes d'estudiants, segons les xifres oficials, i 300 segons altres fronts.

El 19 de setembre, 1985 la ciutat va ser sacsejada per un fort terratrèmol, de 8,1 graus Richter, un dels més forts en la història de la capital mexicana. El govern va reportar 6.000 morts, però, altres fonts indicaren que havien mort prop de 35.000 persones. La societat civil de la ciutat va començar a prendre el control de les tasques de rescat atesa la lenta i inadequada resposta del govern federal (la ciutat de Mèxic, com a seu dels poders de la federació, era administrada directament pel govern federal, i no gaudia d'autonomia en la gestió de les seves activitats). A poc a poc, la societat civil va demanar més participació en els afers locals. Les demandes per major autonomia culminarien, durant la dècada del 1990, amb l'aprovació d'un Estatut de Govern i la creació d'un govern propi electe per sufragi universal.

El 1990, l'àrea metropolitana ja tenia una població superior als 16 milions d'habitants. Per causa de la situació geogràfica (la ciutat està envoltada per muntanyes i volcans de la Sierra Nevada Mexicana), els gasos contaminants de les indústries i els vehicles no poden ser dispersats pels corrents de vent. Per tal de revertir la tendència de creixement de la població i els problemes ambientals, el govern va iniciar diversos programes de descentralització, i la població al 2000 només creixeria a 17,9 milions d'habitants. La taxa de migració neta de la ciutat de 1995-2000 va ser negativa.

[edita] Geografia

La ciutat de Mèxic i la seva àrea metropolitana es troben sobre la vall d'Anáhuac (o la vall de Mèxic) de 3.691 km² a una altitud mitjana de 2.240 metres sobre el nivell del mar i situada al centre de la Serralada Neo-Volcànica, coneguda també com a Sierra Nevada. La vall està envoltada per tots els costats per muntanyes i volcans, llevat d'una petita obertura al nord, atrapant així la majoria dels gasos emesos per les indústries i els vehicles de la conurbació. A la regió sud de la vall, les muntanyes assoleixen una altitud de 3.952 metres i a l'est assoleixen una altitud superior als 5.000 metres (i s'hi troben els volcans Popocatépetl i el Iztaccíhuatl). La regió rep sistemes anticiclònics que produeixen vents dèbils que no permeten la dispersió dels contaminants, produïts per les 50.000 indústries que operen a l'àrea metropolitana i els 4 milions de vehicles^[2]. Els governs federals i locals han implementat nombrosos plans per atenuar el problema de la contaminació atmosfèrica, entre ells la observació electrònica constant de la concentració dels contaminants més perillosos com ara l'ozó i els òxids de nitrogen. La informació es transmet a temps real a l'Internet i es reporta a intervals específics de temps en altres mitjans de comunicació. Si els nivells de contaminació assoleixen nivells crítics, les autoritats declaren una "contingència ambiental" que inclou la suspensió de labors d'algunes indústries, un canvi en l'horari d'entrada a les escoles primàries, i l'extensió del programa Hoy no circula ("Avui no circula") a dos dies de la setmana. D'altres mesures ambientals que s'han aplicat són el millorament en la qualitat dels combustibles (gasolina i diesel), el millorament de la tecnologia industrial i l'aplicació d'un programa d'inspecció vehicular bianual. El 1986, les àrees forestals no-urbanes de les delegacions del sud van ser declarades Reserves Ecològiques Nacionals pel president de la república. Altres àrees del Districte Federal també han estat protegides.

Atesa la topografia de la vall, les àrees baixes de la vall reben menys precipitacions que les àrees altes del sud; les delegacions baixes d'Iztapalapa, Iztacalco, Venustiano Carranza i la porció oest de Gustavo A. Madero són més seques i la mitjana de temperatura és superior que a les delegacions més altes del sud, com ara Tlalpan i Milpa Alta, que son creuades per una serralada de pins i roures coneguda com la serralada d'Ajusco. La temperatura mitjana anual varia entre 12 to 16º C depenent de l'altitud de la delegació. Les temperatures més baixes, sovint registrades entre gener i febrer, poden arribar als -2 to -5º C acompanyades de nevades a l'Ajusco, mentre que les temperatures més altes es registren durant el mes de maig i poden arribar als 32º C.

Originalment, a la vall es trobava un sistema de llacs connectats. El llac més gran del sistema era el Llac de Texcoco al centre del qual es trobava l'illa de Tenochtitlan (el centre de la ciutat de Mèxic). L'aigua dels llacs del nord (que es trobaven a una altitud menor) era salada, mentre que l'aigua dels llacs del sud era dolça. Els asteques van construir dics impressionants per dividir les aigües salades de les aigües dolces usades pels cultius de les chinampes i per protegir la ciutat de les inundacions periòdiques. Un aqüeducte portava l'aigua del Turó de Chapultepec a l'illa de Tenochtitlan. Durant el setge de la ciutat de México-Tenochtitlán, els conqueridors van destruir els dics, i durant l'època colonial, les autoritats van optar per emplenar el Llac. Avui dia, la secció que ha sobreviscut del Llac de Texcoco, es troba fora dels límits del Districte Federal, dintre del municipi homònim d'Atenco de l'estat de Mèxic. També ha sobreviscut el Llac dolç de Xochimilco que es troba al sud de la ciutat de Mèxic.

[edita] Organització política i administrativa

D'acord amb l'article 44 de la constitució mexicana, com a seu dels poders de la Unió i capital dels Estats Units Mexicans la ciutat de Mèxic és el Districte Federal, el qual pertanyia a tots els estats de la federació per igual, i per tant el president de Mèxic designava, en nom de la federació, el seu cap de govern. Durant la dècada de 1980, atesa la grandària de la ciutat, les inconsistències inherents al sistema d'elecció del cap de govern (p.ex. el 1988 el candidat d'oposició a les eleccions presidencials va guanyar majoria al Districte Federal, però el president va designar un cap de govern del partit en el poder), així com la insatisfacció dels residents per la resposta inadequada del govern federal després del terratrèmol de 1985, els ciutadans van començar a demanar major autonomia política i el dret a gestionar els afers interns. Alguns partits polítics d'esquerra van proposar la transformació del Districte Federal en el 32è estat de la federació.

En resposta a aquestes demandes, el 1987 el Districte Federal va rebre un grau major d'autonomia, amb l'elaboració del primer Estatut de Govern i la creació d'una Assemblea de Representants. Durant la dècada de 1990, aquesta autonomia es va expandir, i des de 1997 els residents del Districte Federal elegeixen directament el cap de govern per escrutini uninominal majoritari per un període de sis anys, així com els diputats d'una Assemblea Legislativa unicameral (successora de l'Assemblea de Representants). El primer cap de govern electe va ser Cuauhtémoc Cárdenas, del Partit de la Revolució Democràtica.

A diferència dels estats de la federació, el Districte Federal no té cap constitució pròpia, sinó un Estatus de Govern. Si el Congrés de la Unió decidís traslladar els poders de la Unió cap a una altra ciutat, aquesta altra ciutat s'erigirà com a Districte Federal, i la ciutat de Mèxic es transformarà en un nou estat de la federació mexicana (l'estat de la Vall de Mèxic) amb els nous límits territorials que aprovi el Congrés..

Al Senat mexicà, el Districte Federal és representat com qualsevol estat de la federació, per 2 senadors electes per majoria relativa i 1 senador assignat a la primera minoria. No obstant això, encara conserva molts privilegis econòmics, una raó per la qual els estats volen canviar la distribució del pressupost i el cobrament d'imposts.

Administrativament, el Districte Federal està dividit en 16 delegacions:

1. Alvaro Obregón 2. Azcapotzalco 3. Benito Juárez 4. Coyoacán 5. Cuajimalpa 6. Cuauhtémoc 7. Gustavo A. Madero 8. Iztacalco

9. Iztapalapa 10. Magdalena Contreras 11. Miguel Hidalgo 12. Milpa Alta 13. Tláhuac 14. Tlalpan 15. Venustiano Carranza 16. Xochimilco

Els residents de cada delegació elegeixen un cap delegacional (jefe delegacional) encarregat dels problemes locals de cada delegació. La seu dels poders de la Unió es troba a la delegació Cuauhtémoc, al Palau Nacional i a l'edifici del Congrés de la Unió, encara que la casa presidencial és a "Los Pinos", al costat del Castell de Chapultepec.

[edita] Economia i benestar

La ciutat de Mèxic és un dels centres financers i econòmics més importants de l'Amèrica Llatina. Produeix el 21,8% del Producte Interior Brut de la nació la qual cosa la convertiria per si mateixa en la 3a economia més gran de l'Amèrica Llatina o la 30a economia més gran del món. La renda per capita de la ciutat és la segona més alta de la regió (després de San Pedro Garza García, Nuevo León) de $17.696 dòlars nord-americans^[3]. Ja que la ciutat de Mèxic és alhora el Districte Federal, una entitat federativa del país, la seva renda per capita és superior a la renda de qualsevol altre estat de la federació mexicana. La ciutat és seu de la Borsa Mexicana de Valors (BMV), dels bancs més grans del país i de nombroses companyies financeres i conglomerats de l'Amèrica Llatina. Entre elles, el grup financer Banamex, de Citigroup, és la més gran, la qual genera tres vegades més beneficis que el conjunt de totes les 16 branques llatinoamericanes de Citigroup.^[4] La majoria d'aquestes empreses es troben a Santa Fe, el districte financer de la ciutat.

El Districte Federal és la regió mexicana amb l'índex de desenvolupament humà (IDH) més elevat de Mèxic, amb 0,8830, superior a la mitjana nacional. Al Districte Federal es troben cinc de les deu divisions administratives (delegacions i/o municipis) amb major IDH de Mèxic: Benito Juárez, Miguel Hidalgo, Tlalpan, Coyoacán i Cuajimalpa. La taxa d'alfabetització és del 97%, i el percentatge de pobresa és de 15%, inferior a la mitjana nacional.

Durant les últimes dues dècades, moltes de les empreses industrials s'han traslladat a l'estat de Mèxic (als suburbis de la ciutat de Mèxic) i fins i tot a altres estats (principalment a les ciutats properes de Toluca, Querétaro i Puebla). Això ha estat degut principalment al programa ambiental d'incentius fiscals del govern ofert a totes les empreses manufactureres: les empreses existents podien rebre reduccions fiscals si instal·laven equipament de control de contaminants. Les noves plantes i indústries, per altra banda, només podien rebre reduccions fiscals si es construïen fora de la ciutat de Mèxic.^[5]

[edita] Demografia

Històricament, i des de temps prehispànics la vall d'Anáhuac ha estat una de les regions més poblades de Mèxic. Quan es va crear el Districte Federal, el 1824, l'àrea urbana de la ciutat de Mèxic s'estenia aproximadament sobre l'àrea actual de la delegació Cuauhtémoc. Al començament del segle XX, les elits de la ciutat van començar a emigrar cap al sud i a l'oest, i els petits pobles propers, com ara Mixcoac, San Ángel i Coyoacán, van ser ràpidament incorporats a la creixent conurbació.

Fins a la dècada de 1980, el Districte Federal era l'entitat federativa més poblada de Mèxic. Des de llavors, tanmateix, la població s'ha mantingut estable, al voltant els 8,7 milions. El creixement de la ciutat s'ha estès fora dels límits del Districte Federal, sobre 40 municipalitats de l'estat de Mèxic i una municipalitat de l'estat d'Hidalgo. Tota l'àrea metropolitana tenia, el 2005, una població de 19,23 milions d'habitants, una de les més poblades del món. No obstant, la taxa de creixement anual de l'àrea metropolitana és molt menor que no pas a les altres àrees urbanes de Mèxico,^[6] un fenomen que es pot atribuir a les polítiques ambientals de descentralització. La taxa de migració neta del Districte Federal de 1995 al 2000 va ser negativa.^[7]

Encara que formen una sola àrea metropolitana, els municipis conurbats dels estats de Mèxic i Hidalgo, a diferència de les delegacions, tenen un ajuntament propi i són administrats directament pels governs estatals. Els municipis conurbats amb major població són Ecatepec de Morelos amb 1,6 milions d'habitants i Nezahualcóyotl amb 1,1 milions.

Encara que només representen l'1,3% de la població total de la ciutat, diversos pobles indígenes han emigrat a la ciutat a la recerca de millors oportunitats econòmiques. D'acord amb l'INEGI, el nàhuatl, l'otomí, mixtec, zapotec i mazahua són algunes de les llengües indígenes amb més parlants de la ciutat.^[8]

A la ciutat de Mèxic també es troben importants comunitats d'immigrants, sobretot de Sud-Amèrica (principalment de l'Argentina, però també de Xile, Colòmbia, Brasil i Veneçuela), d'Europa (principalment d'Espanya, i descendents dels immigrants d'Alemanya, França, i Itàlia) de l'Orient Pròxim (principalment de Turquia i el Líban) i recentment de l'Àsia (principalment de la Xina i Corea). Atesa la integració econòmica de Nord-Amèrica sota el NAFTA, a la ciutat de Mèxic també es troba un nombre significatiu de nord-americans.

La gran majoria dels residents de la ciutat de Mèxic (90,5%^[9]), superior a la mitjana nacional, són catòlics, encara que el percentatge ha estat disminuint progressivament durant les últimes dècades.

[edita] Arquitectura

La ciutat mostra una varietat destacada d'estils arquitectònics: piràmides asteques, edificis colonials i moderns gratacels, incloent el més alt de Llatinoamèrica. Alguns edificis importants són el Palau de Belles Arts, el Monument a la Revolució, la Torre Llatinoamericana, la Torre "Mayor", el Castell de Chapultepec, la Basílica de Guadalupe, i el Palau Nacional. La ciutat ha estat coneguda tradicionalment com a Ciutat dels Palaus per la bellesa del seus edificis antics.

El monument més representatiu de la ciutat és l'Àngel de la Independència, que es troba al centre del Passeig de la Reforma, una avinguda dissenyada per l'emperador mexicà Maximilià d'Habsburg la dècada de 1860 emulant els Camps Elisis de París. El Passeig uneix el centre de la ciutat (La Plaça de la Constitució i el Palau Nacional) amb el Castell de Chapultepec, llavors la casa reial. Avui dia el castell és un Museu d'Història, i el parc que l'envolta (de 6 km² de superfície, gairebé dues vegades més gran que el Central Park de Nova York) conté un zoològic i diversos museus més.

En total la ciutat té 160 museus, 100 galeries d'art i 30 sales de concert. Al Palau Nacional, el Palau de Belles Arts, i molts edificis més, es troben murals de Diego Rivera. Ell, i la seva esposa, Frida Kahlo vivien en la delegació de Coyoacán; la seva casa avui dia és un museu que mostra moltes de les seves col·leccions. En la mateixa delegació es troba la casa de Lev Trotsky, on va ser assassinat el 1940 per un agent soviètic.

Amb el creixement de la ciutat, diverses construccions de les grans hisendes colonials han estat restaurades i són un important atractiu turístic de la ciutat, com ara San Angel Inn, Hacienda de Tlapan i Hacienda de los Morales. Aquestes construccions, així com la plaça de Coyoacán, mostren l'estil antic dels pobles colonials de Mèxic enmig dels gratacels moderns.

[edita] Infraestructura i Transport

El sistema de transport més important de la ciutat és el metro, un dels més extensos del món, amb 201 km ^[10] en onze línies i 175 estacions. És un dels més utilitzat del món, transportant diàriament a 4 milions de passatgers, superat només pels metros de Moscou (7,5 milions de passagers diaris), Tòquio (5,9 milions), i Nova York (4,9 milions). El metro és subvencionat pel govern, i per tant, un dels més barats del món: el bitllet costa 2 pesos (aproximadament 0,13 euros). Un gran nombre de peces precolombines es van descobrir durant la construcció del metro, i es mostren en exhibicions especials d'algunes estacions.

El metro, tanmateix, només cobreix l'àrea del Districte Federal i no s'estén fora d'aquest, i per tant, una xarxa extensa de busos transporta a un gran nombre de passatgers. La majoria d'aquests busos poden ser gestionats per companyies privades sempre que compleixin amb els estàndards establerts pel govern. Altres mitjans de transport públic són els microbusos (que utilitzen gas natural enlloc de gasolina), el metrobús (sobre l'avinguda més llarga de la ciutat, Insurgentes), el tren elevat (continuació del metro), el tramvia, i el tren lleuger de Xochimilco. Potser un dels elements més característics del transport públic de la ciutat de Mèxic és l'ús de l'escarabat de Volkswagen com a taxi. El 2005 es va començar la construcció d'un tren de rodalies, el Ferrocarril Suburbano, que connectarà la ciutat de Mèxic amb els suburbis metropolitans, que s'espera sigui completat el 2007.

La ciutat està connectada amb modernes autopistes amb les ciutats de Querétaro, Pachuca, Puebla, Toluca i Cuernavaca. La xarxa interna està composta pels Eixos vials (Ejes Viales); per tres "anells vials" o autopistes de circumvalació: Circuit Interior, Perifèric, Perifèric Exterior; per la Avinguda Insurgentes (amb més de 73 km. de llargària); pel Viaducte i per tres vies ràpides més: Rio Churubusco, Miguel Alemán, i Río San Joaquín. Per tal de reduir l'intens tràfic de les dues autopistes principals, l'Anell Perifèric i el Viaducte, s'ha construït un segon nivell (autopista elevada) sobre la primera, i aviat es construirà sobre la segona.

L'aeroport de la ciutat és l'Aeroport Internacional Benito Juárez. El tràfic aeri és superior a les capacitats actuals de l'aeroport, i per tant, el govern va proposar la creació d'un aeroport altern al suburbi de Texcoco, el qual va ser rebutjat pels habitants de l'àrea. El govern federal, llavors, ha construït una segona terminal a l'àrea limitada de l'actual aeroport, i va crear el "Grup Aeroportuari de la Ciutat de Mèxic", conformat, a més de l'aeroport Benito Juárez, pels aeroports de les ciutats properes de Puebla, Toluca, Querétaro, Cuernavaca i Pachuca. La inversió més gran es va realitzar en l'ampliació de l'aeroport de la ciutat de Toluca, el qual vendrà bitllets amb el mateix codi de ciutat que utilitza la Ciutat de Mèxic.

Des de la dècada de 1980 i per tal de reduir la contaminació ambiental, la qual és produïda en major part pels automòbils, exiteix un programa conegut com a Hoy no Circula, "Avui no circula" (i conegut a l'exterior com a "Un dia sense cotxe"), en què els automòbils les matrícules dels quals terminen en una xifra determinada no poder ser utilitzats per un dia de la setmana (p.ex. els automòbils amb terminació 9 i 0 no poden circular per la ciutat els divendres).

[edita] Cultura

[edita] Educació

La ciutat de Mèxic és seu de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), la més antiga d'Amèrica (fundada el 1551 i la més pretigiosa i més gran de Mèxic, amb més de 269.000 estudiants. Tres premi Nobel s'han graduat de la universitat, i la majoria dels presidents de Mèxic hi van estudiar. L'UNAM produeix el 50% de la recerca científica del país. L'UNAM ocupa la posició 74 en el rànquing mundial i la primera posició d'Iberoamèrica (Espanya i Portugal inclosos). La segona universitat més gran és l'Institut Politècnic nacional, fundat pel president Lázaro Cárdenas. Altres universitat de la metropoli són la Universitat Autònoma Metropolitana, el Tecnológico de Monterrey (tres campus satèl·lits), Universitat la Salle, la Universitat Iberoamericana i el Colegio de México.

A diferència dels estats de la federació, com a districte federal, el currículum educatiu de les escoles públiques de la ciutat de Mèxic és gestionat per la Secretaria d'Educació Pública de la federació.

[edita] Mitjans de comunicació

La ciutat de Mèxic és el centre més important de la indústria de la televisió i entreteniment de Mèxic. Dos periòdics nacionals es publiquen a Mèxic: El Universal i Excélsior. Altres periòdics regionals importants són Reforma i La Jornada.

Gairebé seixanta estacions de ràdio operen a la ciutat, així com 11 canals de televisió oberta. Les oficines principals de les dues productores més importants de Mèxic, Televisa i TVAzteca es troben a Mèxic. Altres productores locals són: OnceTV, Canal 22, i UNAMTV.

[edita] Esports

La ciutat va ser seu dels Jocs Olímpics de 1968. Hi ha molts estadis a la ciutat, com l'Estadi Asteca, amb capacitat per a més de 100.000 persones, construït pels Jocs Olímpics i seu de l'equip de futbol "Aguilas del América". Hi ha altres estadis de futbol a la ciutat com l'Estadi Blau ("Estadio Azul") de l'equip "Cruz Azul", i l'Estadi Universitari, de l'equip "Pumas". El Palau dels Esports, amb capacitat per a 20.000 persones és utilitzat per als jocs de bàsquet. El segon esport més popular de Mèxic és el beisbol. La ciutat de Mèxic és seu de l'equip dels Diables Vermells de la Lliga Mexicana de beisbol.

El 2005 la ciutat de Mèxic seria la primera ciutat fora dels Estats Units en què es va jugar un partit de la temporada regular de futbol americà de la NFL. També s'hi han jugat partits de la pretemporada de beisbol de la MLB a l'estadi dels Diables Vermells, el Foro Sol.

[edita] Ciutats agermanades

Les següents són ciutats agermanades de la ciutat de Mèxic:

• Berlin, Alemanya
• Chicago, Estats Units
• Cuzco, Perú
• Los Angeles, Estats Units
• Madrid, Espanya
• Nagoya, Japó
• San Salvador, El Salvador
• Seül, Corea del Sud

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

• Pàgina del govern del Districte Federal
• Pàgina del Departament de Turisme de la Ciutat de Mèxic

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ciutat de Mèxic

Organització administrativa dels Estats Units Mexicans
Estats: Aguascalientes | Baja California | Baja California Sur | Campeche | Chiapas | Chihuahua | Coahuila | Colima | Durango | Guanajuato | Guerrero | Hidalgo | Jalisco | Mèxic | Michoacán | Morelos | Nayarit | Nuevo León | Oaxaca | Puebla | Querétaro | Quintana Roo | San Luis Potosí | Sinaloa | Sonora | Tabasco | Tamaulipas | Tlaxcala | Veracruz | Yucatán | Zacatecas
Districte Federal