Darios I el Gran

De Viquipèdia

Darios I el gran (vers 540 aC– 485 aC) fou rei de Pèrsia de la dinastia aquemènida. En antic persa es deia Dārayawuš: (el que porta fermament a déu); en persa modern داریوش (Dariush), en hebreu דַּרְיָוֵשׁ (Daryawesh) i en antic grec Δαρεος (Dareios).

Fou fill d'Histaspes sàtrapa d'Hircània i de Vardagauna. Va arribar al tron el 521 aC i fou rei fins a la seva mort vers el 485 aC. El seu dret al tron venia d'una branca col·lateral de la dinastia iniciada per Ariaramnes de Pèrsia, germà de Cir I d'Anshan.

Va ser monoteista i partidari de la religió de Zoroastre (Zaratrusta) i es va distingir com a gran organitzador. Va fer un codi legal nou. Va fer reformes militars introduint el reclutament forçós, la paga pels soldats, l'entrenament i altres aspectes. Va crear un cos especial soldats d'infanteria de 10.000 elegits coneguts com els Immortals. També va introduir el sistema del rei de reis que donava molta autonomia al pobles del imperi (en total uns cinquanta milions de persones).

Va organitzar administrativament l'imperi i va fixar els tributs de les províncies (unes 20 satrapies sota sàtrapes sovint hereditaris i àmpliament autònoms) que tenien les seves pròpies lleis, tradicions, classe dirigent i fins i tot religió, però que havien de pagar un tribut en plata o or. El sàtrapa controlava la administració i la llei i hi havia un controlador financer i un de militar, tots tres responsables davant el rei. Va establir escribes per portar uns arxius de l'administració. El Imperi va quedar dividit en set regions principals: centre o Persis (que no pagava tribut) ; l'oest o Mèdia-Elam; la plana d'Iran amb Pàrtia, Ària, Bàctria, Sogdiana, Coràsmia i Drangiana (regions que pagaven un tribut reduït); la frontera, amb Aracòsia, Satagídia, Gandara, Sind i Escítia oriental; les terres baixes occidentals amb Babilònia, Assíria, Aràbia i Egipte; el nord-oest, amb Armènia, Capadòcia, Lídia, Tràcia, Skudra (Tràcia i Macedònia), i Petasos (illes i territoris grecs); i les regions del sud, Líbia, Etiòpia, Maka i Cària. Els sàtrapes eren sovint membres de la casa reial o d'una de les sis famílies principals de la noblesa, i eren nomenats pel mateix rei. Cada satrapia era dividia en satrapies menors i altres unitats administratives amb els seus propis governadors, que eren nomenats normalment pel rei, i de vegades pel sàtrapa. Existien cadastres detallats de la terra i registres dels ramats per fixar els tributs. Cada sàtrapa tenia un secretari que analitzava els afers d'estat, i un tresorer que controlava els diners que comunicaven directament amb el rei; també hi havia un comandant de les tropes igualment responsable davant el rei.

L'administració central del imperi era controlada per la cancelleria amb seu a Persèpolis, Susa i Babilònia i amb branques a Bàctria, Ecbatana, Sardes, Dascilios i Memfis. L'arameu era la llengua mes comuna especialment al comerç, mentre l'elamita i el babiloni foren usats a la part occidental, i l'egipci a Egipte. Darios va ordenar també la creació d'un sistema d'escriptura propi de Pèrsia i va sorgir l'ari (antic persa, cuneïforme) basats en els signes d'Urartu, però el seu us no va traspassar els límits de la cort i inscripcions oficials.

Darios va introduir un sistema monetari basat amb monedes de plata de 8 grams i monedes d'or de 5,4 grams (una moneda d'or = 20 de plata). Les monedes d'or foren els dàrics.

Darios va dominar a les tribus del Pont, Armènia i el Caucas. Va topar amb els escites i altres tribus entre elles els Turan de mes enllà del Oxus.

Va construir la ciutat de Persèpolis perquè Pasargada estava associada a la primera branca de la dinastia. La tomba del rei es va construir no lluny de la ciutat. Les tauletes de Persèpolis esmenten una via reial de Susa a Persèpolis i de Sardes a Susa, construïdes per Darios. L'inscripció de Behistun esmenta la successió dinàstica dels aquemènides.

El capità Scylax de Cària fou enviat a Orient i va explorar l'oceà índic des la boca del Indus fins a Suez.

Fou tolerant amb altes religions, com els jueus que van poder reconstruir el seu temple a Jerusalem, o els egipcis que van construir nombrosos temples. També temples de ciutats gregues van rebre privilegis.

No va utilitzar esclaus ni tan sols a les grans obres com Persèpolis.

Del 529 aC al 522 aC fou portaespases de Cambises II de Pèrsia. A la mort d'aquest rei, set nobles es van aliar per acabar amb la usurpació d'Smerdis: Vindaframa, Otanes, Gaubaruva, Viclarna, Bagabucsa, Andumanis i Darios. Fou aquest darrer, fill del sàtrapa d'Hircània i Pàrtia Histaspes, el que va anar a trobar a Smerdis al castell de Sicattawati (prop de la actual Kermanshah) i el va matar (10 d'abril del 522 aC segons la data tradicional, altres autors daten el fet al setembre o octubre del mateix any). Darios I fou proclamat rei pels altres conjurats i se'n va anar cap a Pasargada i es va casar amb la filla de Cir II el gran. El país va romandre tranquil tot i que el poble donava suport al usurpador Gaumata al que de bona fe creia que era Smerdis, i no acceptava el cop d'estat de Darios. Vers el 29 de setembre el noble Niditabel es va rebel·lar a Babilònia, es va fer passar per Nabucodonosor, el fill de Nabonid, i es va fer coronar amb el nom de Nabucodonosor III el 3 d'octubre. La seva victòria sobre els perses el 13 de desembre va portar a la revolta d'Elam, dirigida per Ashina fill de Upadarmas, al mateix temps que es revoltava un tal Martiya que es feia passar pel rei elamita Imanis. Les rebel·lions es van fer generals a tot l'imperi, i fins i tot un altra mac de nom Vahyazdgta, va voler repetir els fets de Gaumata amb menys èxit (fou derrotat, pres i executat). A la llista de reis perses escrita per Asquílos apareix un rei, sens dubte un usurpador, anomenat Maraphis el Maraphi (els maraphis o marafis eren una de les tribus perses), del que res se sap.

Ctesies informa que al sortir d'Egipte Cambises havia ordenat a un mag de nom Spendadates que assassinés a Tanioxartes, el fill petit de Cir i Amitis i que era sàtrapa dels Bactrians, Corasmis, Parts i Carmanis. Xenofon identifica al fill de Cir com Tanaoxares, sàtrapa de Mèdia, Armènia i Cadúsia, que s'havia barallat amb Cambises des l'accés al tron d'aquest, i fou mort per ordre de Cambises, però segons Plató l'assassí fou Cometes que va proclamar rei a son germà Oropastes que s'assemblava a Smerdis. D'aquestes noticies s'inferia una possible complicitat de Darios en la mort de Bardiya o Smerdis, l'hereu legítim de Cambises. Però ben al contrari, el suport de la família de Bardiya al rei sembla descartar aquesta presumpció. Cambises va nomenar virrei (hereu) a Patizeithes, un oficial mede, evidentment després de que Bardiya hagués mort, i per tant en vida del rei Cambises.

La llegenda de que Darios fou proclamar rei per un acord dels nobles que van decidir que seria rei aquell del qual s'aixequés primer el cavall i el criat de Darios va aconseguir que fos el del seu senyor amb una estratagema, te pocs punts a favor. Sembla que hauria estat proclamat rei sense oposició ja que la corona legítimament pertocava al seu avi Ariaramnes (encara viu) o al seu pare Histaspes, però com que un era vell i l'altre estava ocupat a la seva sàtrapa i no la podia deixar sense fer-se notar, fou Darios qui es va encarregar de la feina de restaurar a la dinastia. Darios va rebre el suport de tots els aquemènides vius, incloent la filla i germanes de Bardiya. Heròdot informa de que la mare de Bardiya havia mort molt abans i que son germana Atossa havia estat confinada per ordre del fals Smerdis (Darios es va casar amb Atossa).

A les rebel·lions ja esmentades se'n van afegir algunes mes: una revolta al Àsia Menor, una a la Margiana, una a Satagu i la rebel·lió d'Escítia. Les mes perilloses foren les de Mèdia, Pàrtia i Hircània. A Mèdia es va revoltar el noble Fravartish (Fraortes) de la família Deiocida, que va prendre el nom de Khathrita (un membre de la família de Ciaxares) i es va proclamar rei, i se li van unir algunes tribus de Hircània (el sàtrapa Histaspes, pare de Darios, va romandre lleial al fill), i també de Pàrtia i Armènia (el rei d'Armènia es deia Tigranes i esperava recuperar la independència). Fou Histaspes qui va derrotar als rebels hircanis i parts a Vispauzates (febrer del 521 aC) i el general Vidarma va combatre a Khathrita a la batalla de Maro o Marg, prop d'Holvand (el resultat de la batalla fou d'empat). A Sagàrtia un noble local de nom Shitrataima, es va fer passar per descendents dels reietons del país i va combatre per la llibertat amb les armes però fou derrotat i crucificat pel general persa Taimaspada a Arbela. Els hircanis i els parts foren derrotats decisivament a Patigraban. La revolta de Margiana, que la dirigia Frada, i que s'havia estès a la Bactriana, fou dominada pel sàtrapa d'aquesta regió Dadarshi. La revolta d'Aracòsia dirigida per Vahyazdata (que es feia passar per Smerdis) va trobar l'oposició del sàtrapa local Vivana i fou derrotada pel general persa Artawadiya a Raya o Rayy (abril del 521 aC) obligant als rebels a fugir a Pisiyahuvada (prop de Persèpolis) on Vivana va completar la feina derrotant completament a la resta de les seves forces prop de la ciutat, a Kapishkani, i també a la Muntanya Parafa (juliol del 521 aC); el cap rebel Vahyazdata fou capturat i crucificat, però els rebels van nomenar un nou cap i van seguir la lluita. Totes les rebel·lions havien estat sufocades a l'estiu i nomes les de Mèdia i de Babilònia podien inquietar a Darios. En primer lloc Darios va combatre als medes als que va derrotar a Kundur (setembre) fugint Fraortes cap a Rayy on fou de nou derrotat i fou capturat essent torturat. Els armenis foren derrotats abans de finals d'any pel general persa Vaumisa a Ashita (Assíria) i va entrar a Armènia. Mentre els aracosis i els Capisacamis (un poble del sud-oest d'Aracòsia) foren derrotats (desembre) i la rebel·lió pràcticament es va extingir. Els babilonis foren derrotats decisivament a Zazana, a la riba del Eufrates, el 18 de desembre, i Darios va entrar a Babilònia el 22 de desembre. Nabucodonosor III va morir a la lluita. Ushtanni fou nomenat sàtrapa de Babilònia.

Abans de pacificar el país Darios va iniciar (521 aC) la guerra amb els escites. Un exercit va creuar el Bòsfor i va dominar Tràcia oriental, però l'expedició de fet va fracassar i després de dies d'avançar per les estepes russes, mentre els escites evitaven els xocs, van arribar a un desert i es van construir unes fortaleses frontereres, i després van retornar per el Danubi. No obstant els escites de la zona es van impressionar del poder persa i van restar tranquils en els anys següents. Aquesta expedició pel relat d'Hèrodot es va produir vers el 513 aC i no el 521 aC.

El 520 aC i el 519 aC Darios va consolidar el seu poder. Gòbries va reprimir una revolta a Elam i Oroetes, sàtrapa de Sardes (Lídia), que estava en revolta encoberta contra el rei, fou assassinat pels seus soldats per odre reial, en càstig per la mort de Polícrates tirà de Samos, Mitrobates sàtrapa de Frígia i el fill d'aquest darrer. La revolta d'Aracòsia es va acabar amb la victòria persa de Gandutava (febrer del 520 aC) en la que el líder rebel va ser capturat i executat. A Armènia els perses havien entrat al país però el general Dardases fou derrotat a Zuza (Arnen), i al cap de dos setmanes a Tigra, i finalment al cap d'un mes i mig a Uhyama; Darios va enviar reforços dirigits pel general Vaumisa, i els perses llavors van vèncer a Antiyari, la actual Tiyani al Kurdistan (abril). Tigranes I va perdre el tron en el que fou substituït per Vahakn, mentre els armenis oferien una resistència de guerrilles. El sàtrapa d'Egipte Ariandes, del que se sospitava que es volia fer independent, fou destituït. El 519 aC foren sotmesos els libis i es creu que Cartago, que ara esdevenia veïna del Imperi, va poder pagar un tribut merament simbòlic.

Darios va dirigir l'expedició contra els escites o sakes, i va creuar la mar Càspia i va capturar al rei escita Skunxa, col·locant al torn a un rei lleial. (vers 518 aC). A la tardor del 517 aC va anar a Egipte i va pacificar la regió. Al seu retorn va fer executar a Intafernes per traïció i va establir la nova divisió administrativa amb 23 satrapies:

• Persis
• Elam (Hoza) o Susiana
• Babel (Babairu)
• Assíria (Athura)
• Aràbia (Arabiyya)
• Egipte (Mudraya)
• Cilícia (Vora de mar)
• Lídia (Sardes)
• Jònia (Yauna)
• Mèdia (Mata)
• Armènia (Armina)
• Capadòcia
• Pàrtia
• Drangiana (Zranka)
• Ària (Haraiwa)
• Coràsmia (Huwarazmiya)
• Bactriana
• Sogdiana
• Gandara (Gandhara)
• Escítia (Saka)
• Satagídia (Tatagus)
• Aracòsia (Harahuwati)
• Maka

A aquestes satrapies se'n van afegir de noves mes tard: Tigrajauda (Fonts del Tigris), Còlquida, Illes gregues (Petasos), Skudra (Tràcia i Macedònia, creada suposadament vers el 513 aC), Kush (Kusiya), Líbia (Putiya), Cartago (nominalment fou una satrapia), Síria, Palestina, Índia, Hircània, Carmània, Margiana, Mísia (Dascilios), Paflagònia i Pont, Frígia, Lícia, Cària, Psídia, i Fenícia i segurament alguna va desaparèixer. Entre els reis sotmesos (el regne dels quals era dins alguna satrapia) cal esmentar als reis de Cilícia, al de Bitínia, i al d'Armènia. Còlquida estava format per diversos regnes. Kush, Cartago o Líbia eren territoris considerats satrapies nominalment però de fet conservaren la independència. A Palestina l'autoritat principal era la del gran sacerdot.

El 517 aC un armeni de nom Jalditta es va presentar a Dubala, prop d'Hillah, i es va fer passar per Nabucodonosor fill de Nabonid i fou proclamat rei sota el nom de Nabucodonosor IV, aixecant a tota la Babilònia. Darios va enviar al general Intafernes (nom persa Vindafra) que va derrotar als sollevats en alguns encontres i es va presentar a Babel, que va ocupar el gener del 516 aC. Nabucodonosor IV va morir a la lluita. Aquest mateix any es van sotmetre a Darios el Quersonès tracic, Perintos, Selímbria i Bizanci, i en general tota la regió entre el Bòsfor i l'Hel·lespont

Es possible que fos el 513 aC que Darios dirigís l'expedició contra els escites i en aquest any va sotmetre Tràcia i Macedònia (el rei Amintes I va pagar tribut). El seu general Magabazos va sotmetre part de Tràcia i algunes citats gregues. Macedònia es va sotmetre voluntàriament. També Ariandes, el sàtrapa d'Egipte va incorporar Cirene al seu govern i així 4 noves satrapies es van afegir al Imperi: Escítia, Skudra (Tràcia i Macedònia), Yauna (illes gregues i Tessàlia) i Putaya (Líbia).

Vers el 512 aC el nombre de satrapies es va fixar amb 20 que foren (segons la llista d'Heròdot):

• Jònia
• Lídia o Sardes
• Frígia
• Cilícia
• Síria i Palestina
• Egipte
• Gandara
• Susiana o Elam
• Babilònia o Assíria
• Mèdia
• Hircània
• Bactriana
• Armènia
• Carmània
• Aracòsia
• Pàrtia
• Gedròsia
• Matiana o Fonts del Tigris
• Còlquida
• Índia

El 510 aC les ciutats gregues d'Àsia i algunes illes ja havien acceptar la sobirania persa i foren governades per tirans responsables davant el rei; es van crear partits properses (els anomenats grecs mèdics) a les principals ciutats de Grècia.

El 508 aC es va produir una revolta a Elam, sufocada ràpidament. També foren sotmesos alguns pobles de Gandara, al sud de Kabul.

El 500 aC els deposats oligarques de l'illa de Naxos va demanar ajut al sàtrapa de Lídia, Artafernes, germà de Darios, aquest va enviar una flota a l'illa. Aristàgores de Milet va obtenir la sobirania de Naxos dels perses i va dirigir l'expedició però van sorgir conflictes amb el comandant persa i aquest va enviar un avis a l'illa, i l'expedició va fracassar. Aristagores va veure el seu poder perillar per aquest incident i va iniciar la revolta de Jònia amb suport d'Atenes i Erètria. Nomes Efes va restar lleial a Darios. Sardes fou saquejada pels grecs, i Artace fou incendiada, però el sàtrapa Artafernes va resistir a l'acròpoli que no va poder ser ocupada . Les batalles terrestres i navals van seguir per sis anys fins que els perses van sotmetre totes les ciutats i illes revoltades. Artafernes va reorganitzar Jònia tan política com financierament. Aquests incidents van provocar el increment dels partits properses a Atenes i altres ciutats, i els aristòcrates favorables als perses foren enviats al exili.

Darios va decidir enviar una expedició militar dirigida pel seu gendre Mardoni, que va creuar l'Hel·lespont però les tribus tràcies, concretament els brigis, el van derrotar entre l'Estrimó i l'Axios, i la flota fou destruïda per una turmenta prop de Mont Athos (492 aC), a l'extrem de la península d'Actea a Calcídia. Una segona expedició mes nombrosa (uns 20.000 homes) dirigida per el mede Datis, fou enviada pel rei, i va ocupar Erètria, i dirigits per Hippies,tirà exiliat d'Atenes, van desembarcar a Marató, al Àtica on el 490 aC els perses foren derrotats per una força atenenca de nou mil hoplites, deu mil auxiliars i 600 soldats de Platees dirigits per Miltiades.

Mentrestant Darios va estar ocupat en la construcció de Persèpolis i en construccions a Susa, Egipte i altres llocs. Va construir un canal entre el Nil i la mar Roja. El 497 aC va inaugurar aquest canal personalment. El mateix any va fer executar Arandes per traïció i va retornar a Pèrsia

El 486 aC va començar amb una revolta a Babilònia en la que el sàtrapa Zopiros fou assassinat, però el seu fill Magabizos va entrar a la ciutat, la va saquejar i va posar fi a la rebel·lió.

Darios preparava una tercera expedició (que volia dirigir personalment) contra Grècia, quant es va produir la revolta d'Egipte (486 aC) que se suposa dirigida pel sàtrapa persa, i poc després el rei va morir (vers finals del 486 aC o el 485 aC) després d'un regnat de 36 anys. Fou enterrat a Naqa-i-Rostam al sepulcre que ja havia preparat. Havia designat com a successor al seu primogènit Xerxes I, nascut del seu enllaç amb Atossa.

• • Fonts primaries del regnat de Darios I: Inscripció de Bishutun, texts i monuments de Persèpolis, Susa, Babilònia i Egipte, uns inscripció trobada a Gherla (Romania), una carta de Darios a Gadates, i la narració d'Hèrodot i algun altre autor clàssic.

Precedit per: Smerdis de Pèrsia

Imperi persa (Dinastia Aquemènida)

Succeït per: Xerxes I de Pèrsia