Geografia del País Valencià
De Viquipèdia
És possible, per tant, que us pugueu trobar amb defectes de contingut o de forma. Si us plau, abans de realitzar grans modificacions o substitucions, contacteu amb els darrers contribuïdors, bé amb un missatge a ses respectives pàgines de discussió, o bé a la pàgina de discussió de l'article per a poder-ne coordinar la redacció.
El País Valencià és un país d'Europa i de la Mediterrània situat a l'est de la Península Ibèrica. Hui dia és una comunitat autònoma d'Espanya amb el nom oficial de Comunitat Valenciana, i és reconegut com a nacionalitat en el seu Estatut d'Autonomia. S'estén entre el riu Sénia a Vinaròs i fins a Pilar de la Foradada, un poc més enllà del riu Segura, amb una delimitació terrestre de 840 km de longitud, i 518 km de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca i de les Columbretes, són també d'administració valenciana. La seua posició geogràfica és 40º 47' a l'extrem nord, 37º 51' a l'extrem sud, 0º 31' E a l'extrem oriental, i 1º 32' W a l'extrem occidental.
Taula de continguts |
[edita] Geografia Física
El territori valencià, estret i allargat, pot ser definit, des del punt de vista natural, com un paisatge mediterrani a meitat camí entre el desert africà i els boscos europeus. Es tracta d'un país ple de contrastos on s'alternen els ambients relativament àrids del sud i els relativaments húmits del nord amb altres de transició.
Les muntanyes ocupen la major part del País Valencià, deixant solament una estreta franja litoral per a les planes que, això sí, solament s'eixamplen a l'extrem nord (Plana de Vinaròs), a la Plana de Castelló, a la Depressió central de València i en l'extrem sud (Baix Segura). A la resta de la costa, les muntanyes arriben gairebe a la línia litoral.
Des d'una visió de conjunt, l'espai valencià és la zona de contacte i final de dues grans serralades espanyoles: la Ibèrica pel nord i la Bètica pel sud, que separen l'estreta franja litoral de dues grans unitats interiors: la Depressió de l'Ebre i la Submeseta Meridional, la qual s'endinsa en territori valencià mitjançant l'anomenada Meseta de Requena. El contacte entre les dues serralades es produeix al sud del riu Xúquer, en el que els geòlegs denominen falla sud-valenciana.
Predomina la litologia calcària, però també és fàcil trobar materials com les arenisques, les margues o els guixos.
[edita] Les grans unitats de relleu
[edita] Sector ibèric septentrional
La serralada Ibèrica desplega les seues estribacions muntanyoses cap a la Mediterrània al sector septentrional del País. El sistema es veu interferit i dislocat per altres tres elements del accidents del relleu: la Serralada Costero Catalana, que l'afecta a l'extrem més al nord; la Depressió del Golf de València, a la part central; i les primeres serralades bètiques, més al sud, que entren en contacte amb el sistema Ibèric al massís del Mondúver. Aquestes interferències mostren unes serres molt afectades per fractures paral·leles a la costa el que es tradueix en que l'orientació típicament ibèrica (NO-SE) siga nítida en casos aïllats (serralades d'Espadà i Calderona). El relleu que trobem en aquest sector no és el resultat del plegaments alpins pròpiament, sinò dels esforços distensius, aparellats a l'enfonçament de la fosa balear i formació del Golf de València, que obriren una sèrie valls, foies i corredors.
[edita] Serres i moles de l'interior
Ací encara és ben palesa l'orientació ibèrica, amb domini de la cobertora mesozòica que apareix en ocasions de manera plegada i, en altres, en forma de moles o formes subtabulars.
Les serres de Els Ports de Morella estàn composades per una sèrie de plegaments anticlinals de materials juràssics a les parts altes, i materials cretàcis a les baixes. Aquesta unitat de relleu correspon a un punt on el Sistema Ibèric entra en contacte amb la Serralada Costero Catalana i, per tant, les serres de Els Ports prenen aliniacions arquejades amb la part concava mirant cap al nord. Açò és ben patent a les serres de Vallibana, el Turmell o a la de Sant Cristòfol. La peculiar disposició d'aquestes serres (soles depassar els 1.200m), a fet que aquest racó del territori valencià siga l'única porció de terra de la conca hidrogràfica de l'Ebre. Els ports de Querol (1.020m) i de Torre Miró fan de línia divisoria, on les aigües del nord van a parar al riu Bergantes (afluent de l'Ebre).
L'altre espai, el de les Moles calcàries de l'interior, es localitza cap al sud de Morella, arribant fins al riu Millars. Es tracta d'un relleu subtabular, poc plegat però molt afectat per les falles de distensió, els basculament i l'erosió. Trobarem un paisatge amb muntanyes de cims plans, separades per gorges excavades per rius (com les de la rambla Carbonera i els dels rius Montlleó i Vilafermosa). Les moles, que algunes vegades presenten estrats totalment plans, i altres vegades suaus plegs sinclinals penjats, solen superar els 1.000m d'alçaria i estan ocupades per les pastures o per cultius cerealístics. Podem destacar les següents moles de nord a sud: Mola de Xert, de la Garumba (1.114m), de la Saranyana, Mola d'Ares (1.318m), el pla de Vilafranca i el pla de Vistabella(1.100m), que enllaça amb la gran mola de Penyagolosa (1.814m).
[edita] Serres i corredors del Maestrat
Aquesta unitat del relleu comprén la terres prelitorals i litorals entre la plana de Vinaròs pel nord, i la Plana de Castelló pel sud. Es tracta d'una sèrie de serralades paral·leles a la costa separades per valls o corredors interiors de tipus graven(foses tectòniques). Segueixen una orientació NNE-SSO, corresponent a la Serralada Costero-Catalana. Les serralades litorals del Maestrat tenen orige en el periode distensiu de l'orogènia alpina, amb l'enfonsament de la fosa balear, que provocà la formació de fractures paral·leles al litoral i de foses intermèdies. Per això, aquestes serres van baixant en altura a la vegada que s'apropen a la costa, en forma de graons.
El corredor més interior és el de Catí, on sinclouen els municipis del propi Catí, Vilar de Canes, la Torre d'en Besora i Atzeneta del Maestrat. A continuació (a l'est), s'alcen l'aliniació de serres de Esparreguera i Valldàngel, i el corredor d'Albocàsser, Tírig i les Useres. Després, la Serra d'en Galceran que dona pas al corredor de Les Coves, amb les poblacions de les Coves, La Salzadella, La Torre d'en Doménec, Vilanova d'Alcolea, Bell-lloc del Pla, etc. A continuació, les Talaies d'Alcalà limitaràn el corredor d'Alcalà de Xivert, format pels municipis d'Alcalà, Santa Magdalena de Polpís i Torreblanca. Finalment, entre l'últim i la mar, s'alça la Serra d'Irta.
L'element comú d'aquestes serralades és la geologia calcària, amb algunes excepcions. A Irta i a les Talaies trobarem materials juràssics, a les serres més meridionals de Borriol, Desert de les Palmes i Agulles de Santa Àgueda amb roques triàsiques. No solen superar cap d'elles els 1.000m, menys Serra d'en Galceran amb 1.078m. Els cooredors es caracteritzen per ser de fons pla, per això, en alguns llocs on s'amplien, són coneguts com a plans (Pla d'Atzeneta del Maestrat, Pla de l'Arc, Pla de Sant Mateu, etc.).
El drenatje d'aigües en aquesta unitat és molt dificultós, i els rius es veuen obligats a circular amb direcció N-S o a l'inrevers, és el cas de rius com la rambla Carbonera, el riu de les Coves o la rambla de la Viuda. Són també freqüents els casos d'endorreisme. A les desembocadures dels rius són freqüents la formació de deltes interiors (com els dels rius de les Coves o el del Millars) i petites albuferes i marjals com les de Peníscola, Prat de Cabanes-Torreblanca, la Marjaleria de Castelló, Estany de Nules, etc.
[edita] Serres d'Espadà i Calderona
- Articles principals: «Serra d'Espadà» i «Serra Calderona»
Al sud del riu Millars, i abans d'arribar a la Depressió central Valenciana, trobem aquestes dues magnifiques serralades ibèriques amb clara orientació NO-SE. Són paral·leles entre si i provenen de la Serra de Javalambre. Entre les dues serralades trobem la vall del Palància, amb el Pla de Barracas a la part més alta (1.000m).
[edita] La Depressió central i les muntanyes dels voltants
L'anomenada Depressió Valenciana, immediatament al migdia de la unitat anterior i envoltada per muntanyes, és la major plana litoral del País Valencià i de tota la conca mediterrània espanyola. Ací es concentra la major aglomeració humana valenciana, i la tercera espanyola (després de Barcelona i Madrid)
[edita] La Depressió Central Valenciana
Es localitza al centre del País Valencià, limitada per la Serra Calderona al nord, les muntanyes de la Serrania del Túria al nord-oest, serra de Las Cabrillas a l'oest, el Massís del Caroig al sud-oest i la Serra de Corbera i el Mondúver per sud.
El seu origen cal buscar-lo primer, en el procés d'enfonsament del Golf de València iniciat fa uns 6 milions d'anys, i després, en el llarg procés de rebliment de terra produït per aports com els dels rius Palància, Túria i Xúquer, i els barrancs de Carraixet o de Xiva; ajudat per una mar poc erosiva i també per l'acció en els últims temps de l'home que ha conquerit les marjals per mitjà dels aterraments.
No tota la depressió és una planura perfecta, la zona més pròxima al litoral de formes extremadament planes connecta amb els extensos peudemonts interiors (Pla de Quart, Camp de Llíria, etc.). També cal dir la plana es troba esguitada per petites llomes que trenquen l'unitat com les del Puig, la Muntanyeta dels Sants (Sueca), les Rodanes (Vilamarxant) o la Serra Perentxissa.
Els paisatges més típics i importants en aquesta unitat del relleu, són els de horta i els de l'Albufera.
[edita] La Serranía del Túria
És, a la vegada que comarca valenciana, una peculiar unitat geogràfica, limitada per les muntanyes anticlinals d'orientació ibèrica (NO-SE) de Javalambre pel nord i Serra del Negrete (1.360m) pel sud. Enmig d'aquestes, la conca del Túria és protagonista, encara que no dibuixa cap paisatge semblant a la d'una vall fluvial, ja que el riu s'encaixa en espectaculars gorges amb parets de fins a 200m d'altura (els de Santa Cruz de Moya, de Puente Alta en Calles i el de Xulella).
L'unitat es caracteritza més bé pels sistemes muntanyosos com les serres del Remei, l'Atalaia, Santa Maria, els Boscos, etc. També trobarem moles calcàries com les d'Alpont, Ares dels Oms, etc.
El Túria ha construit petites vegues com les de Benaixeve, Domenyo, Toixa, Xelva i Loriguilla de geologia de tipus keuper, terreny molt propici per a la construcció d'embassaments que abasteixen a l'àrea metropolitana de València.
Al nord-oest, trobem el Racó d'Ademús, una illa valenciana rodejada per terres castellano-manxegues i aragoneses. És una comarca travessada de nord a sud pel Túria que, ací sí, obri una gran vall que forma part de la gran fosa de Terol. Aquesta vall està flanquejada per la serra de Javalambre(a l'est) que allarga algunes serres cap al territori valencià com la serra de la Tortajada i alguns pics com el Alto de las Barracas (1.839m) que marca el sostre del País Valencià. Per l'oest la tanca les darreres estribacions meridionals de la serra dels Montes Universales amb pics com la Cruz de los Tres Reinos (1.552m).
[edita] La Meseta de Requena
Inmediatament al sud de la Serra del Negrete, s'escampa la Meseta de Requena, que administrativament correspon a la comarca de la Plana d'Utiel-Requena. Aquestes terres de parla castellana són la continuació valenciana de les planures manxegues, i que han sigut separades d'aquestes per l'acció erosiva del riu Cabriol.
Aquesta unitat està limitada per les serres d'Utiel pel nord, de las Cabrillas pel nord-est, de Malacara per l'est, de Martés pel sud-est, de Rubial pel sud-oest, de Bicuerca per l'oest, i les Gorges del Cabriol pel sud.
La Meseta de Requena és unja plataforma relativament plana, basculada de NO (900m d'altitud a Camporrobles) a SE (600m a Campo Arcís) i amb una altura mijana de 750m. Es troba drenada per dos rius: el Magre i el Cabriol.
[edita] El massís del Caroig
- Article principal: «Massís del Caroig»
[edita] Les serres de Corbera i el Mondúver
- Articles principals: «Serra de les Agulles» i «Mondúver»
Aquestes serres tanquen pel sud la gran Depressió Central Valenciana.
[edita] Sector bètic meridional
El sector de serralades i valls bètiques comença al sud de la denominada falla sud-valenciana, que arranca prop de la mar a l'altura de Xeresa, passant per les serres del Buixcarró a Barx i per la Serra Grossa fins a terres d'Almansa.
Els plegaments que en aquest sector trobarem, que també es produiren durant el paroxisme alpí, són d'edats més joves que els que trobarem al sector ibèric. Per tant, els relleus són escarpats i amb cims no tant planes, valls més profundes i major activitat sísmica.
Els relleus mostren una clara aliniació estructural (SO-NE) imposada per plegaments i falles, així com la naturalesa del rocam que serà més o menys resistent a l'erosió. Les roques més dures calcàries, dolomies i algunes arenisques) sobresurten a les serres més elevades (Benicadell, Serrella, Aitana, Puig Campana, Ifach). En canvi, les argiles i margues són presents als fons de les valls i zones deprimides en general.
Dins d'aquest conjunt es poden distingir cuatre zones:
[edita] Prebètic extern
El subsector del prebètic extern correspon a les serralades i valls bètiques més al nord, a fregar amb la falla sud-valenciana. Abasta les comarques de l'Alt Vinalopó, la Vall d'Albaida i la Costera. Ací trobarem una succesió de serres i valls paral·leles amb una nítida orientació SO-NE.
De nord a sud s'escalonen la vall de Xàtiva i Montesa per on corre el riu Cànyoles que desemboca a l'Albaida, com també el Barxeta, que drena la part oriental de la vall. Aquesta vall està tancada al nord per la serra Plana i pel sud per la Grossa. Als dos altres extrems està oberta (NO i SE), el que a servit històricament per a comunicar la Depressió Valenciana amb la Meseta espanyola.
A continuació, al sud, s'obri la Vall d'Albaida que trobarà a l'aliniació muntanyosa de la Solana-Agullent-Benicadell com a frontera meridional. La vall és un sinclinori cobert de sediments terciaris, margues, coneguts com albarís fent referencia la tonalitat blanquinosa de les seues terres conreats de cereals, vinya, oliveres i arbres fruiters. Els rius Clariano, Albaida i Micena drenen les abundants aigües que surgeixen i que acaben parant a l'Embassament de Bellús, en l'entrada de l'Estret de les Aigües.
L'altura mitjana de la Vall d'Albaida està entre els 200 i els 400m, enclavada entre els 700 de la Serra Grossa (sud) i els més de 1.000 del Benicadell (nord). A llevant s'alça el Mondúver i el Buixcarró amb 800m com a màxim. Aquest aïllament confereix a la vall unes peculiaritats climàtiques com les boires i inversions tèrmiques. Les eixides naturals d'aquest tancat són, l'estret del riu Vernissa (a l'est) cap a Gandia, l'Estret del Clariano (pel sud) cap a Bocairent i, la principal, el port d'Albaida cap a Alcoi.
Les darreres valls i serres del prebètic extern valencià són les de la foia d'Alcoi, formada per petites valls que conflueixen i que estan envoltades de muntanyes. La vall d'Agres entre les serres d'Agullent i Mariola, , la vall de Polop o Barxell entre la Mariola i la Serra del Menejador i la vall de Seta entre la Serrella i l'Almudaina. Al centre de la foia, el riu Serpis recull les aigües per a conduir-les cap a la mar, passant pel congost de l'Estret de l'Infern (entre l'Orxa i Vilallonga). La major part de les valls de la foia d'Alcoi estan cobertes per sediments terciaris (margues grises).
Cap a l'est, les serres van guanyant en intensitat i les valls en estretor, com la Vall de Gallinera entre les serres de la Foradada (al sud) i les serres de Gallinera i el Circ de la Safor (al nord), la Vall d'Ebo entre el Tossal Pelat (al nord) i la Serra de Laguar (al sud), la Vall de Laguar entre la serra del mateix nom i la Serra del Penyal i la Vall d'Alcalà entre la Foradada i la Serra d'Alfaro.
[edita] Prebètic intern
Les serres que tanquen la foia d'Alcoi pel sud ja son considerades d'aquesta subunitat: són la Serrella, el Menejador i Aitana. Ací el rocam és de naturalesa més jove (calcàries del Terciari) que al prebètic extern (Cretaci). Els relleus costaners presenten rocams molt més antics del Juràssic (com al Puig Campana) i afloraments de keuper (Triàsic) a Callosa d'En Sarrià sobre el que transcorre el riu Guadalest.
Els relleus muntanyosos arriben a la mateixa línia costanera formant impressionants penya-segats d'entre 100 i 300m d'altura i entrants com els caps de la Nau, de Sant Antoni, Moraira, Ifach, Morro del Toix, Benitatxell Gelada, etc. Les cales i golfs que s'endinsen entre aquests caps, corresponen amb les valls interiors per on corren rius com el Girona, el Gorgos, el Guadalest o l'Amadorio.
Entre les distintes serralades prebètiques, les foies donen algun respir a estos terrenys tan accidentats. La foia de Castalla és la més occidental i dibuixa un triangle limitat per les serres de Onil pel nord; la Penya Roja, Carrasqueta i Menejador per l'est i el Maigmó i la Serra de l'Arguenya per l'oest. La Foia de Xixona es troba a la part oriental de l'anterior foia, pero aquesta presenta una forma més irregular: amb la Carrasqueta al nord, la Penya Roja a l'oest i la Serra de la Grana a l'est.
La gran fosa del Vinalopó, a l'extrem sud i oest del Prebètic, amaga les serres bètiques sota la gran potència de sediments quaternàris arrossegats i depositats pel riu. Ací asomen les crestes calcàries i dolomítiques de nítida orientació bètica (SO-NE) amb vessants molt inclinades com a les serres de Salines, de l'Ombria d'Elda o el Reclot. Ès una zona amb difícil drenatge el que es plasma amb les endorraiques llacunes de Villena i Salines d'Elda, o el Fondó de Monòver.
[edita] La depressió del Segura
Aquesta subunitat representa l'extrem meridional del País Valencià. La Serra de Crevillent marca el límit nord de la Depressió del Segura que ha estat colmatada pels sediments tant del Vinalopó (que ací construeix un ample delta interior) i, sobretot, pel riu Segura. Les zones pantanoses i les llacunes són nombroses en aquest espai: el Fondó d'Elx, les salines de Santa Pola, la Mata i Torrevella.
La Depressió té orige en la gran fosa "intrabètica" que s'endinsa cap al territori murcià i que ha estat replenat per materials del Miocé (visible a relleus allomats amb deposits margosos i de guixos) , Pliocé (al sud del Segura, composat per materials detrítics d'orige marí) i Quaternari (de tipus aluvial i que es majoritari a la Depressió).
Al sud del riu, apareixen relleus de llomes miocèniques que trobem la màxima expressió en la Serra d'Escalona. Sobre la plana coberta de cultius de regadiu, s'eleven dues imponents serralades desertes de vegetació: les serres triàsiques d'Oriola i Callosa. L'illa de Tabarca es considera com a una prolongació del relleu de l'unitat bètica.
[edita] El clima, l'aigua i la vegetació
[edita] El Clima
El País Valencià està sota l'influència de la mar Mediterrània, mar del que rep el nom el seu clima, que ací sol ser suau, sobretot en la costa. L'efècte suavitzador de la mar abasta tot el territori valencià, sobretot tenint en compte que els punts més allunyats de la costa mai estan a més de 100km (excepte al Racó d'Ademús).
[edita] Factors
No obstant això, cal assenyalar altres factors determinants que determinaran els matisos climàtics del País.
- La posició del País Valencià respecte a la peninsula, a l'extrem oriental. A la Peninsula Ibèrica predominen els vents de l'oest, el que repercuteix directament en la quantitat de precipitacions en aquest territori que, per la seua latitud mitjana, deuria registrar unes precipitacions més abundants. Els relleus peninsulars (Serralada Cantàbrica, la Meseta, Sistema Central i Ibèric) dificulten el pas de les borrasques d'orige atlàntic.
- Les latituds mitjanes en les quals es troba el País Valencià, entre els 37º 51' (S) i els 40º 47' (N). Encara que la diferència en les temperatures mitjanes anuals dels dos extrems siguen solament de 2ºC (16º C a Vinaròs i 18ºC a Oriola), aquesta petita diferència és suficient per a explicar altres diferències en camps com els de l'agricultura.
- El relleu muntanyós tan accidentat i ple de contrastos (planes litorals, elevades muntanyes interiors, foies, valls, mesetes, etc.) és un factor determinant. La disposició de les serralades litorals i prelitorals del Maestrat (SO-NE) fa dificil la penetració de l'influència marítima. La Serralada d'Aitana (1.559 m) actua com a una gran muralla que provoca una gran disimetria entre les cares a barlovent (Vall d'Albaida, la Safor, etc.) i les de sotavent (la Marina, l'Alacantí, Vall del Vinalopó, etc.), amb grans diferències en precipitació (més elevades al nord o barlovent) i temperatura (més elevades al sud o a sotavent). L'altitud també té una repercussió directa en les temperatures, amb un graduant mitjà de 0'55º C per cada 100 m.
[edita] Temperatures i precipitacions
Les temperatures mostren un clar contrast entre les terres altes d'interior i el litoral, sobretot a l'hivern. Al mes de gener, les mitjanes es troben al voltant dels 10-11ºC al litoral i els 3-4ºC a l'interior. Durant els mesos d'estiu, les temperatures mitjanes no mostren tants contrastos, encara que les diferències tèrmiques diàries (entre el dia i la nit) son més acusades a l'interior que no pas a la costa. Les majors diferències als mesos càlids es donen entre les comarques interiors septentrionals (a Morella no es depasen els 20ºC de mitjana al mes de Juliol) i l'extrem meridional (a Oriola i Elx depassen els 26ºC).
Al litoral, les brises marinens fan més suportables les rigoroses temperatures de l'estiu, moderant a 24ºC la mitjana tèrmica de ciutats com Castelló de la Plana, València i Gandia.
Les precipitacions, en un terme general, es troben entre els 400 i els 500 mm anuals. Però els dos elements que caracteritzes les precipitacions al País Valencià són la irregularitat i els contrastos regionals (distingint-se entre zones àrides amb 250 mm anuals i plujoses amb més de 900 mm anuals). En general, les majors precipitacions es concentren durant la tardor, i amb menor mesura, i la primavera. El caràcter irregular es deriva en una concentració de les pluges en uns pocs dies a l'any, associades als temporals de Llevant amb forta torrencialitat.
[edita] Les regions climàtiques
No en tot el territori es dóna el mateix tipus de clima mediterrani:
- Clima mediterrani típic: s'estén per tot el litoral nord i centre del País, té hiverns no molt freds a causa de la característica suavizadora de temperatura que fa el mar, els estius són llargs bastant secs i calorosos, superant els 30 ºC; respecte a precipitacions es concentren a la primavera i tardor, amb riscos de gota freda en aquesta última estació.
- Clima de muntanya: es dóna en les zones més interiors, juntament amb el mediterrani mes continentalitzat, el de muntanya es regeix per l'altitud, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions. Els hiverns són freds, els estius són més frescos que en el clima mediterrani típic, i les precipitacions abundants, a l'hivern solen caure precipitacions en forma de neu.
- Clima mediterrani molt sec i clima àrid: es donen des del nord de la província d'Alacant fins a l'extrem sud limitant amb la Regió de Múrcia, les temperatures són molt càlides a l'estiu i a l'hivern són molt suaus 15 a 18 ºC. Les precipitacions són molt escasses: a la vegada que ens dirigim cap al Baix Segura, on apareix un clima més aviat àrid amb hiverns molt suaus entorn als 18, no triguen a superar els 20 ºC a la fi de febrer, amb estius molt llargs, molt secs i molt calorosos arribant i fins i tot superant amb facilitat els 35 ºC, les escases precipitacions que cauen solen donar-se en les estacions de transició (tardor i primavera).
