Pere el Gran
De Viquipèdia
- Aquest article tracta sobre el rei del casal de Barcelona; pel que fa al tsar rus conegut amb aquest nom, vegeu Pere I de Rússia.
Pere el Gran, III d'Aragó, I de València i II de Barcelona ( València 1240 - Vilafranca del Penedès 1285 ), Rei d'Aragó, de València (1276-1285) i de Sicília (1282-1285); Comte de Barcelona.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents familiars
Fou el fill de Jaume el Conqueridor i la seva segona muller, Violant d'Hongria, i successor al tron de la Corona d'Aragó.
El seu pare el nomenà primer, hereu (1243) i procurador general de Catalunya (1257), i definitivament de Catalunya, Aragó i València (1262). El seu germà Jaume, per la seva part, fou nomenat hereu del Regne de Mallorca, el comtat de Cerdanya i de Rosselló, així com la ciutat de Montpeller.
[edita] Política interna
Com a procurador i hereu va actuar amb decissió contra les sedicions dels nobles rebels catalans (1258-1261) i aragonesos (1275).
Ja com a rei pacificà el país derrotant les revoltes morisques valencianes, conquerint la ciutat de Montesa el 1277.
Les despeses bèl·liques del seu pare havien malmés l'hisenda de la corona, i va pretendre imposar a Catalunya el cobrament del bovatge. Això va causar un gran descontentament entre la noblesa catalana (les dinasties d'Urgell, de Foix, de Pallars, de Cardona, d'Erill), que fou derrotada en el setge de Balaguer el 1280, finalitzant així l'oposició feudal a Catalunya.
[edita] Núpcies i descendents
Es casà el 13 de juny de 1262 a Montpeller amb Constança de Sicília, filla de Manfred I de Sicília. D'aquest matrimoni tingueren:
- l'infant Alfons (1265-1291), rei d'Aragó i comte de Barcelona
- l'infant Jaume (1267-1327), rei d'Aragó i comte de Barcelona
- la infanta Elisabet d'Aragó (1271-1336), casada el 1288 amb Dionís I de Portugal
- l'infant Frederic (1272-1337), rei de Sicília
- la infanta Violant d'Aragó (1273-1302), casada el 1297 amb Robert I de Nàpols
- l'infant Pere d'Aragó (1275-1291)
[edita] Regne de Sicília
El 1266 Carles I d'Anjou, amb el beneplàcit del Papa Climent IV, envaí el Regne de Sicília. Constança de Sicília, que era la legítima hereva després de la mort del seu pare Manfred el 1266, i del seu cosí Conradí de Sicília el 1268, reclamà el regne i Pere posà el fil a l'agulla per aconseguir-ho.
Primer va tractar de neutralitzar els sobirans veïns, així va fer signar al seu germà Jaume II de Mallorca el Tractat de Perpinyà de 1279 pel qual aquest se'n reconeixia feudatari. Amb el Regne de Castella inicià unes converses que foren molt positives, així pels tractats de Campillo i Ágreda de 1281 amb el rei Alfons X de Castella i l'infant Sanç (futur Sanç IV de Castella) s'establí una aliança forta. Amb el Regne de Portugal establí el casament de la seva primogènita Elisabet d'Aragó amb el rei Dionís I de Portugal. I per neutralitzar el Regne d'Anglaterra prometé el seu hereu Alfons amb Elionor d'Anglaterra, filla d'Eduard I d'Angalterra. Per contra amb el Regne de França les converses no foren bones.
L'elecció del Papa Nicolau III el 1277 va permetre veure l'esperança d'una solució en el conflicte, però la mort d'aquest el 1280 i l'elecció del Papa profrancès Martí IV capgirà les coses.
Després d'un aixecament popular dels sicilians el 30 de març de 1282, anomenat les Vespres Sicilianes, aquests li ofereixen la corona de Sicília i n'emprèn la conquesta als francesos, que encapçalats per Carles d'Anjou i ajudats pel Papa Urbà IV l'havien presa al seu sogre Manfred I de Sicília, que morí en ser derrotat a la batalla de Benevent el 1266. Així doncs la flota catalana arribà al nord d'Àfrica i d'allà, cridat pels sicilians, entrà a Palerm mentre les tropes angevines es retiraren al Regne de Nàpols.
Les força expedicionària catalana estava composades per l'exèrcit de terra, comandat per Guillem Galceran de Cartellà, composat per almogàvers, ballesters i llancers, mentre que la flota catalana comandada per Roger de Llúria va haver de defensar constantment l'illa de Sicília dels atacs angevins. Així els derrotà al port de Malta el 1283 (per la qual cosa Malta i Gozzo passaren a estar associades a Sicília), i a la badia de Nàpols el 1284, on fou fet presoner l'hereu angeví.
El novembre de 1282 el Papa Martí IV excomunicà Pere el Gran, i el març de 1283 fou desposseït de tots els seus regnes, que foren adjudicats al rei francès l'agost d'aquell any. Fou llavors quan el rei de França Felip III l'Ardit quan inicià la Croada contra Catalunya.
Amb l'ajuda del papa Martí IV i de Jaume II de Mallorca, germà del rei, un exèrcit francès, comandat pel propi Felip III l'Ardit, envaí el nord de Catalunya el 1285. La ciutat de Girona fou assetjada de 27 de juny a 10 de setembre però l'estol català comandat per Roger de Llúria derrotà el francès a la batalla naval de les Formigues el 4 de setembre. A causa d'aquesta derrota naval i, en terra, a la del coll de Panissars a l'octubre, els francesos s'hagueren de retirar. Felip III l'Ardit, greument malalt, morí a Perpinyà. Tanmateix els francesos mantingueren l'ocupació de la Vall d'Aran.
El mateix 1285 el rei Pere envià una flota contra el seu germà Jaume II de Mallorca, al qual li confiscà el regne. Però el rei Pere no pogué veure els resultats de l'expedició en morir pocs dies després
Pel tractat d'Argelers de 1298, Felip IV de França la cedí a un sobirà tercer: Jaume II de Mallorca. Finalment la recuperà Jaume el Just de Catalunya-Aragó el 1313, que hi restituí els usatges i constitucions dels seus habitants, que els francesos els havien arrabassat.
[edita] Política mediterrània
Als almohades els va conquerir Gerba el 1284 i les illes dels Quèrquens el 1286. Totes aquestes illes estan situades davant de les costes de Tunísia, les quals va recuperar el 1335.
Va mantenir bones relacions amb el Regne nassarita de Granada, així com amb els mariniedes de Fes per tal que aquests no s'interferissin en els assumptes dels sarraïns valencians.
Amb aquests bones relacions el comerç català es veié afavorit, cosa que incrementà les aportacions a les arques de la Corona.
Va intentar destronar el soldà de Tunis, gran amic dels angevins, per tal de convertir aquest territori en la base d'operacions per tal de recuperar el tron de Sicília a favor de la seva dona.
[edita] Política interior
En les Corts de Tarassona, València i de Barcelona de 1283 hagué d'acceptar nombroses peticions, que són la base del constitucionalisme català, aleshores sense precedents a Europa. Unes corts que el rei hagué de convocar davant la croada contra Catalunya perpetrada pel rei francès i que els estaments veieren com una ofensa a la política autoritària ik personalista del rei.
Les concessions que hagué de fer el rei afavoriren a la l'oligarquia, la possició de la qual es va consolidar en detriment de les classes populars. Unes classes que es revoltaren contra el rei el 1285, però que acabà amb l'execució del seu cap Berenguer Oller.
[edita] Successió
Pere el Gran morí a Vilafranca del Penedès el 2 de novembre de 1285, fou enterrat al monestir de Santes Creus. Jaume I de Sicília, el seu segon fill va fer habilitar el monestir i va presidir un segon funeral, replica de l'anterior, el 1300. Pere el Gran fou succeït pel seu fill gran Alfons el Franc en totes les seves possessions, excepte a Sicília, on el succeí el seu segon fill Jaume I de Sicília el 1285.
[edita] Obra trobadoresca
El rei Pere és autor de dos sirventesos, en el primer intercanvia uns versos amb el joglar Peironet (potser el mateix Pere Salvatge), el segon forma part d'un conjunt de cinc composicions que són, en aquest ordre, de Bernat d'Auriac, Pere el Gran, Pere Salvatge (l'única composició certa que se'n conserva), Roger Bernat III, comte de Foix i vescomte de Castellbò, i un personatge anònim.
PERE EL GRAN (a Pere Salvatge) I Peire Salvagg', en greu pesar me fan estar dins ma maizo las flors que say volon passar, senes guardar dreg ni razo, donc presc asselhs de Carcasses e d'Ajanes et als guascos prec que lor pes si flor mi fan mermar de ma tenensa; mas tals cuja sai gazanhar perdo que.l perdos l'er de gran perdecio. II E mos neps, que sol flors portar, vol cambiar, don no.m sap bo, son senhal, et autem contar que.s fai nomnar rey d'Arago; mas, cuy que plass'o cuy que pes, los mieus jaques si mesclaran ab sos tornes, e plass'a Deu que.l plus dreyturiers vensa, qu'ieu ja nulh temps per bocelh de breto no layssarai lo senhal del basto. III Si midons, qu'es ab cor cortes, ples de totz bes, Salvagge, valer mi volgues e del sieu cors me fes qaulque valensa, per enemi no.m caldra garnizo, ab sol qu'ieu vis la soa plazen faisso. |
PERE EL GRAN I Pere Salvatge, en greu pesar em fan estar dins ma casa les flors que fins aquí volen passar, sense considerar dret ni raó, de manera que demano aquells de Carcassés i d'Agenés i als gascons prego que els pesi si les flors em fan minvar els meus territoris; mes hi ha qui s'imagina guanyar perdó però el perdó li serà de gran perdició. II I mon nebot, que acostuma a portar flors, vol canviar, cosa que no m'agrada, la seva senyera, i van sentir contar que es fa anomenar rei d'Aragó; però, a favor o en contra de qui sigui, els meus jaquesos es mesclaran amb sos tornesos, i plagui a Deú que el qui tingui més drets venci, que jo mai per bocell de bretó no deixaré la senyera del pal. III Si la meva dama, que té el cor cortès, ple de tots els béns, Salvatge, volgués ajudar-me i del seu cos em fes algun favor, per l'enemic no em caldria armadura, solament que veiés el seu rostre plaent. |
PERE SALVATGE (reposta) I Seher, reys qu'enamoratz par no deu estar ab cor felo contra flors, ans deu arbirar cum puesca far ab bon resso culhir las flors en aissel mes on l'estiu es e las flors naysson plus espes, e.lhs culhidors sian d'aital valensa qu'en pueg ni en pla, en serra ni.n bysso no lasson flor de sai Monbaulo. |
PERE SALVATGE I Senyor, rei que enamorat sembla no ha d'estar amb cor irritat contra les flors, sinó que ha de calcular com podria fer per amb bona fama collir les flors en aquest mes de l'estiu en que les flors naixen més espesses, i els collidors siguin de tal valor que en puig i en pla, en serra i en bosc no deixin flor d'aquí fins a Montboló. |
Les batalles amb Felip III de França i Jaume II de Mallorca foren el motiu d'aquests sirventesos. Durant aquests mesos els sirventesos es convertiren en un arma de propaganda política important, en què, a través d'al·legories o directament, les dues parts en conflicte procuraren aconseguir el clima propici a les seves causes respectives.
| Precedit per: Jaume el Conqueridor |
Rei d'Aragó Comte de Barcelona Rei de València 1276–1285 |
Succeït per: Alfons el Franc |
| Precedit per: Carles I |
Rei de Sicília 1282-1285 |
Succeït per: Jaume el Just |
