Salvador Allende Gossens
De Viquipèdia
Salvador Allende Gossens (Valparaíso; 26 de juliol de 1908 - † Santiago; 11 de setembre de 1973), metge i polític Xilè. Va ser president de Xile l'any 1970, desprès d'aconseguir la victòria la coalició que ell encapçalava, l'anomenada Unidad Popular. El seu mandat comprenia fins al 1976 però, el cop d'estat de l'onze de setembre del 1973 protagonitzat per sectors de militars contraris a les polítques socialistes d'Allende i, recolzat pels Estats Units, va posar fi a aquell període democràtic. La seva mort es va produir durant el bombardeig al Palacio de la Moneda pels militars colpistes, durant el qual es va suïcidar. Aquell tràgic final va conmoure a tot el món i el va fer esdevenir com un polític exemplar.
Taula de continguts |
[edita] Origen i família
L'origen dels Allende és basc. Els seus avantpassats arribaren a Xile durant el segle XVII, i començaren a destacar entre les famílies aristocràtiques a partir de la primera mitat del segle XIX. El més destacat de la família va ser el seu avi, Ramón Allende Padín “El Rojo”, radical i gran mestre de la maçoneria.
El seu pare, Salvador Allende Castro també va ser radical i maçó. Va fer feina com a funcionari públic i notari del port de Valparaíso. Era conegut per el seu enginy, dots poètiques (igual que son pare), i el seu fanatisme per la xilenització de Tacna i Arica. Es va casar amb na Laura Gossens, dona molt hermosa i d'una gran religiositat, filla d'un immigrant belga i d'una dama penquista. Varen tenir sis fills: Alfredo, Inés, Salvador i Laura, i a la mort dels dos darrers tornaren a utilitzar el nom.
[edita] Inici en la política
Salvador Allende va entrar al col•legi de Valdivia, on destacà per l'esment en el vestir (qualitat que li duraria tota la vida). Era l'encarnació del “pije”, les noies li deien el "pollo fino". Va destacar també com a bon alumne i líder estudiantil. L’any 1926 ingresa a l’Escola de Medicina de la Universitat de Xile, on es va titular de metge cirurgià.
Per aquestos temps, s’assabentà d’idees socialistes. Serà catequitzat en elles per José Demarchi, vell sabater anarquista. El va infondre durant llargues converses, deixant-li llibres de Bakunin, Kropotkin, Lafargue, Malatesta. Inicia la seva vida política en el grup estudiantil de la Universitat de Xile, Avance, de tendència esquerrista. Tot i això, és expulsat del grup per les seves idees democràtiques, ja que quan un Cop d’Estat va treure del poder al president Juan Esteban Montero, i va implantar l’anomenada “República Socialista”, ell defensava la legalitat i constitucionalitat a la tribuna del Avance. L’expulsen per 395 vots contra 5.
[edita] Vida política
El 1933, havent abrasat els ideals de justicia social i llibertat que va professar tota la seva vida, participà en la fundació del Partit Socialista de Xile, amb el qual s’hi mantindrà sempre.
Durant el govern del general Carlos Ibañez, del qual es un gran opositor es relegat a Caldera. Des d’allà torna a Valparaíso per a presidir el Front Popular, coalició amb la qual va guanyar el seu primer escó al Congrés Nacional com a Diputat per Valparaíso i Aconcagua.
El 1939, desprès del triomf del president Pedro Aguirre Cerda, aquest li demana que es faci càrrec del Ministeri de Salubritat, Previsió i Assistència Social. Un any despres contrau matrimoni amb Hortenisa Bussi, unió de la que naixeran tres filles, Laura, Maria Isabel i Beatriu.
Al 1942 es nominat Secretari General del Partit Socialista, essent elegit, l’any 1945, Senador per Valdivia, Llanquihue, Chiloé, Aysén i Magallanes, provincies del sur del país.
Des del 1949 fins al 1963 presideix el Col•legi Mèdic de Xile. El 1952 s’enfronta a la seva primera postulació presidencial, en la que obté tan sols un 5% dels sufragis. Aquest fracàs no impedirà que l’any següent renovi el seu escó al Senat, amb representació per Tarapacá i Antofagasta, al nord del país. A partir d’aquest moment, la seva vida política es desenvolupa en un continu intent d’arribar a la presidència de Xile.
El 1958 torna a disputar la presidència de la Nació, essent altra volta derrotat per una estreta diferencia de vots, contra l’independent de dretes, Alessendri Rodríguez. Aquest cop el triomf d’Allende va estar més a prop. Al 1961 obté un escó al Senat per la seva ciutat natal, Valparaíso, despres d’una gran campanya. Despres d’haver estat derrotat per segona vegada a la lluita per la presidència, Salvador Allende es va autoimposar el desafiament de ser electe en una zona tradicionalment difícil per a les forces de l’esquerra, resultant victoriós.
Novament, competeix per la presidència l’any 1964. L’elegit serà el democratacristià Eduardo Frei, que va obtenir una gran majoria per a la seva “revolució en llibertat”. El cert era que la imminent victòria d’Allende preocupava a la dreta i va acabar votant al Partit Demòcrata Cristià a mes del seu candidat. Tot i això Allende suma un important nombre de sufragis.
Era el símbol nacional del socialisme moderat, exercint des de 1966 la presidència del Senat, de forma tan equilibrada que quan l'abandonà, fins i tot el diari El Mercurio, gran enemic seu li va retre homenatge. Al 1969, renova de nou el seu mandat parlamentari com a Senador per Chiloé, Aysén i Magallanes.
El 4 de setembre del 1970, Salvador Allende obté la primera majoria relativa en les eleccions presidencials, recolzat per la coalició de la Unidad Popular, formada principalment per socialistes i comunistes amb una ideologia de centre esquerra. Es va iniciar així, un tortuós camí destinat a obtenir que el Congrés Nacional ratifiqués el triomf de les urnes. Aquest fet succeïa sempre que no s’obtenia la majoria absoluta, per a que els parlamentaris optin entre les dos primeres majories relatives, ja que no hi ha segona volta.
Desprès d’un acord amb la Democràcia Cristiana, Salvador Allende és elegit President de la República i assumeix el mandat, enmig de l’expectació nacional i internacional, el 4 de novembre de 1970, iniciant-se la denominada “via xilena al socialisme”, batejada gràficament com “la revolución de empanada y vino tinto”, atenent al particular caràcter del triomf de l’esquerra xilena, obtingut netament a les urnes com a resultat del recolzament massiu dels ciutadans al procés de les reformes que va proposar per al país.
Durant l’anomena’t govern popular, el recolzament del poble augmenta, controla tota la campanya desestabilitzadora iniciada per la dreta i la Democràcia Cristiana. La Unidad Popular obté la majoria absoluta dels vots en les eleccions municipals del 1971 i més del 43% dels sufragis en les parlamentaries de 1973, superant àmpliament la seva anterior votació de 1970. La coalició de dretes va fracassar en el seu intent de provocar una acusació constitucional contra Allende, per a que requeria dos terceres parts del Congrés i acabà amb l’inici d’una campanya destinada a exaltar als militars contra el govern constitucional.
El clima d’agitació provocat pels sectors reaccionaris amb el recolzament exterior, principalment dels Estats Units dintre del context històric de la guerra freda, van crear un ambient de crispació favorable per a l’esclat del Cop d’Estat que l’11 de setembre de 1973, va posar fi al govern popular i va desencadenar una ona de persecució i mort que va tenyir de sang els carrers de Xile. El palau presidencial de la Moneda va ser bombardejat per destruir amb ell, el govern legítim que s’hi trobava a dintre. El president Allende va morir durant el bombardeig al palau. Es va suïcidar amb un fusell que li havia regalat Fidel Castro. Minuts abans, havia pronunciat per radio Magallanes el seu últim discrus adreçat als ciutadans, especialment als treballadors, als pagesos, a les dones i als joves. Tal com ell va dir en els últims mesos anteriors- quan ja es respirava l’ambient d’un cop imminent- que no deixaria la Moneda fins que no complís el mandat que li va donar el poble i que nomes el farien fora abatent-lo. D’aquesta manera va deixar el seu legat incommensurable per a les futures generacions. El seu nom i la seva memòria han anat creixent al llarg del temps, essent objecte de reconeixement a tot el món. A Xile, als carrers, museus, escoles, consultoris i publicacions, porten el seu nom del insigne estadista que per més de mig segle va prestigiar la política xilena, entregant un exemple de conseqüència i convicció democràtica i socialista.
[edita] Funerals
Salvador Allende va ser enterrat primerament i amb molta discreció, al cementiri de Viña del Mar.
Casi 18 anys desprès de la seva tràgica mort, el 4 de setembre de 1990, per ordres del president Patricio Aylwin, el president Allende va rebre un nou funeral, pero aquesta vegada massiu i amb els honors d’Estat que li corresponien com un ex mandatari i fou sepultat en una gran tomba, al cementiri General de Santiago.
[edita] Enllaços externs
| Presidents de Xile |  |
|---|---|
|
