Calmúquia
De Viquipèdia
| Респу́блика Калмы́кия (Respública Kalmíkia) Хальмг Таңһч (Halmg Tangtx) |
|
|---|---|
|
|
|
| Informació | |
| Capital: | Elista |
| Població
- Total |
|
| Superfície | 76.100 km² |
| President | Kirsan Ilyumzhinov |
| Idiomes oficials | Rus i calmuc |
| Lloc web | Govern |
 |
|
Calmúquia (rus Респу́блика Калмы́кия Respública Kalmíkia; calmuc: Хальмг Таңһч Halmg Tangtx) és un subjecte federal (república) de la Federació Russa. Té una extensió de 76,100 km² i limita al nord amb la Província de Volgograd i la Província d'Astrakhan, al sud amb Daguestan i el Territori de Stàvropol, i a l'oest amb la Província de Rostov.
Taula de continguts |
[edita] Geografia
El territori ocupa part de la Depressió Caspiana (rus Prikaspijskaja nizmennost' calmuc Prikaspijsk dor xazr (el mar es diu Kök Teñgs en calmuc), i se situa sota el nivell del mar, vorejat pel Volga (Idzhl) i alguns rierols caspians. El clima és continental sec, i les principals zones orogràfiques són:
- Les Txernje Zemli o Gar Hazr (Terres Negres), al sud.
- Les planures de Sarpa, al Nord.
- Els turons Ergeni (222 m), la zona més alta del país
- El planell de Salsk-Manych,a mb uns 221 metres per dessota del nivell del mar.
- La Depressió de Kuma-Manych, uns 25 metres per dessota del nivell del mar.
Hi ha nombroses llacunes salines com els Sarpa, Sastinskie, Manych-Gudilo i Tsagan-Khak. Cap riu travessa el territori, i només al Nord hi ha algunes estribacions del Volga i del Don (Teñ). La major part del país és semidesèrtic, llevat la zona pantanosa de la costa, però és rica en recursos minaires.
[edita] Demografia
- Població: 292,410 (2002)
- Urbana: 129,539 (44.3%)
- Rural: 162,871 (55.7%)
- Masculina: 140,097 (47.9%)
- Femenina: 152,313 (52.1%)
- Grups ètnics
Segons el Cens rus (2002), els calmucs són el 53.3% de la població de la república. Altres grups importants són els russos (33.6%), dargins (7,295, o 2.5%), txetxens (5,979, o 2.0%), Kazakhs (5,011, o 1.7%), turcs (3,124, o 1.1%), ucraïnesos (2,505, o 0.9%), àvars (2,305, o 0.8%), alemanys del Volga (1,643, o 0.6%), i un grapat de més petites nacionalitats, amb menys del 0.5% del total de la població.
| cens 1939 | cens 1959 | cens 1970 | cens 1979 | cens 1989 | cens 2002 | |
|---|---|---|---|---|---|---|
| Calmucs | 107,315 (48.6%) | 64,882 (35.1%) | 110,264 (41.1%) | 122,167 (41.5%) | 146,316 (45.4%) | 155,938 (53.3%) |
| Russos | 100,814 (45.7%) | 103,349 (55.9%) | 122,757 (45.8%) | 125,510 (42.6%) | 121,531 (37.7%) | 98,115 (33.6%) |
| Altres | 12,555 (5.7%) | 16,626 (9.0%) | 34,972 (13.0%) | 46,850 (15.9%) | 54,732 (17.0%) | 38,357 (13.1%) |
[edita] Història
Durant la revolució de febrer del 1917 els dirigents calmucs donaren suport al govern Kerensky, que el 14 de juliol del 1917 creà la Regió de l’Estepa del Poble Calmuc.
La revolució soviètica no va despertar gaire entusiasme entre el poble calmuc. Molts s’uniren ala Lliga Antibolxevic del Sudest, que rebé el suport dels nobles feudals i dels intel·lectuals nacionalistes calmucs, sobretot entre els buzava, qui donaren suport total al cap dels russos blancs, general Vrangell.
Però el 7 de febrer del 1918 els bolxevics s'apoderaren d’Astrakhan, que esdevindria el centre administratiu de Calmúquia; entre febrer i març s’apoderaren del país i crearen una Secció Calmuca del Comité Executiu Provincial d’Astrakhan. De l’1 al tres de juliol del 1918 celebraren el I Congrés dels Soviets Calmucs, que formà un comité executiu de districte per a organitzar les primeres cèl·lules comunistes.
El 1919 el país fou ocupat per les tropes d'Anton Denikin, aprofitant un aixecament dels nacionalistes calmucs, i els comunistes respongueren amb un decret del 24 de juliol del 1919 abolint la propietat de la terra. Així aconseguiren dos regiments de cavalleria, amb sotnies organitzades pels ulus i comandades per I. O. Gorodovikov.
A començaments del 1920, tot el país fou ocupat pels soviètics. El nacionalisme fou aixafat i es produí la deportació o execució de gairebé tots els zajsasnji (nobles clànics). La Lliga Antibolxevic es va desfer, i uns 5.000 d’ells fugiren cap a Istambul (Turquia), i després a Bulgària, Txecoslovàquia, Iugoslàvia i França, on una colònia buzava força important es va fixar d’ençà del 1924, perpetuant entre ells un culte lamaistic encara viu i restes de costums i folklore ancestral.
El Primer Congrés de Calmucs Soviètics a Chilgir de juliol del 1920 demanà la constitució d’un territori autònom al marge dret del Volga. Així, el 4 de novembre del 1920 es creà un Oblast Autònom Calmuc dins la RFSS Russa, amb 98.941 km² i 141.000 habitants, dividit en 8 ulusy (un 75 % dels habitants eren calmucs). Endemés, el 6 de maig del 1927 el centre administratiu passà d’Astrakhan a la capital, la nova ciutat d’Ëlst, fundada enmig del desert el 1928 on s’hi reassentaren diversos grups de calmucs escampats per la URSS entre el 1922 i el 1925. Tanmateix, els calmucs no foren admesos a l’Exèrcit Roig fins el 1927, ja que en malfiaven.
Del 1929 al 1940 s’organitzaren plans quinquenals per acabar amb les antigues estructures i “construir el socialisme”. Durant el 1933 al 1937 s’acompletà la col·lectivització total de l’agricultura, cosa que canvià radicalment llur estil de vida (el 1917 el 80 % duien un estil de vida nòmada o seminòmada). També es muntaren algunes indústries (controlades pels russos), carreters i un aeroport. S’acabà amb qualsevol vestigi de l’antic règim, bé que a la força, i es laïcitzà la vida pública. El 1932 Stalin va ordenar destruir tots els santuaris lamaistes del país (el 1917 hi havia uns 100 temples amb 3.000 monjos a la regió del Don). Finalment, el 20 d'octubre del 1935 l’Oblast Autònom Calmuc es transformà en República Socialista Soviètica Autònoma dels Calmucs.
Quan esclatà la segona guerra mundial, segons M. L. Kitxikov (1972), els soviètics hi van reclutar 5.000 homes. Però no pogueren evitar que el 12 d'agost del 1942 els nazis ocupessin bona part del país, i la 16na Divisió Motoritzada ocupà Elista. La laïcització i la col·lectivització mal suportades provocaren que molts d’ells col•laboressin amb els ocupants. Recolzats pel sonderführer Rudolf Werbe, més conegut com a Dr. Otto Doll “el Lawrence de les Estepes”, proclamaren l’Estat Lliure Calmuc, i pel gener del 1943 organitzaren dos cossos, la Legió de Voluntaris Calmucs (Kalmuckisch Verband 1.500 efectius dirigits per Doll) i el Korps de Cavalleria Calmuc (Kalmukische Kavalleriekorps), amb 5.000 efectius, dirigits pel major S. Heinrizi amb soldats capturats pels alemanys. En total, es calcula que un terç de la població col·labora amb els nazis, i pel novembre del 1943 hi havia quatre esquadrons de cavalleria calmucs, que augmentarien a 10 quan els alemanys es retiraven. També els acussaren de col·laborar en l’extermini d’entre 500 i 700 jueus que vivien al seu territori. Alguns calmucs de Belgrad es van unir també a les tropes alemanyes i col·laboraren amb ells.
Alhora, els soviètics crearen el novembre del 1941 la Divisió 110 Calmuc, amb 3.000 efectius i que patí nombroses desercions; el general de cavalleria Gorodovikov fou nomenat inspector de l’Exèrcit Roig. Agvan Dordzhiev fou el cap espiritual dels lamaistes calmucs durant el periode.
Pel gener del 1943 el territori calmuc fou recuperat pels soviètics. Com a càstig per la col•laboració, del 27 al 30 de desembre del 1943 la RSSA Calmuc fou abolida, Elista passà a anomenar-se Stepnoi, els calmucs supervivents foren traslladats a Kazakhstan. D’altres fugiren a l’estranger, de manera que el 1950 hi havia 1.500 a Turquia, 600 a França i 700 a Baviera. Els que havien lluitat amb els alemanys es trobaven en camps de persones desplaçades, i alguns reberen el 1951 el visat d’entrada als EUA. Establiren dues colònies pròsperes a Nova Jersey i Filadèlfia; llur benestança i la solidaritat de la cultura lamaistica incitaren a un bon nombre de compatriotes de França i Europa Occidental a unir-se'ls.
El 9 de gener del 1957 un decret del Presidium de la URSS els va “perdonar” i restablí l’Oblast Autònom, que el 29 de juliol del 1958 tornà a ser RSSA. Amb l’arribada de la perestroika i la caiguda de l’antiga URSS, esdevingué una de les Repúbliques Autònomes de la Federació Russa, alhora que reneixen les institucions i l’interès per la defensa de la llengua nadiua.
Pel febrer del 1998 s’introdueix el govern presidencialista, i restableix el Banc Central de Calmúquia. El 19 de novembre del 1998 fa una declaració de sobirania econòmica per ser “membre associat” davant l’abandó econòmic de Moscou. No volen sortir de la federació, però no suporten la catàstrofe econòmica. El president Kirsan Ilyumzhinov ha estat acusat de frau electoral i pràctiques mafioses.
[edita] Enllaç
- Pàgina oficial de la República de Calmúquia (anglès).
- Pàgina oficial de la República de Calmúquia (rus).
- Pàgina oficial de la Representació diplomàtica calmuca davant el President de la Federació Russa (anglès).
- Pàgina oficial de la Representació diplomàtica calmuca davant el President de la Federació Russa (rus).
- Pàgina oficial de la Universitat Estatal Calmuc (rus).
